'Antichgate' al Parlament

Siscu Baiges

8 d’agost. 9 hores i 10 minuts. Carles Puigdemont que s’ha desplaçat a Barcelona, segons ha dit, per participar en la sessió d’investidura del nou president de la Generalitat. Fa un breu míting a l’Arc del Triomf.

8 d’agost. 9 hores i 20 minuts. Puigdemont desapareix. Junts ha anunciat que si és detingut demanarà la suspensió de la sessió d’investidura. ERC hi està d’acord.

8 d’agost. 10 hores. Comença la sessió d’investidura al Parlament de Catalunya. El socialista Salvador Illa fa un discurs demanant el suport de la Cambra. Se succeeixen diverses intervencions, entre elles la del president del grup de Junts, Albert Batet. El president del Parlament, Josep Rull, de Junts, suspèn la sessió a les 14:15 hores i convoca els diputats per continuar-la a les 15:15 hores. Puigdemont no ha estat detingut.

8 d’agost. 15:15 hores. Els diputats tornen a la sala de Plens menys els de Junts. Ningú no sap què passa.

8 d’agost. 15:25 hores. El digital El Nacional publica una notícia amb aquest títol i subtítol: “Ordenen la detenció de Jordi Turull per col·laboració amb la marxa de Puigdemont. La policia catalana ha rebut la petició d’un jutge per detenir altres agents dels Mossos i un bomber pel pla de fugida”.

José Antich, al Parlament,
el dia de la investidura d'Illa.

8 d’agost. 15:27 minuts. El director d’El Nacional, Pepe Antich, que ha estat tot el matí enganxat al seu telèfon mòbil, envia des d’aquest dispositiu un post a la xarxa X: “Els Mossos ordenen la detenció de Jordi Turull per col·laboració amb la marxa del president Carles Puigdemont”. I l’enllaça amb la notícia que acaba de publicar el seu mitjà.

8 d’agost. 15:50 hores. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya nega que hi hagi una ordre de detenció de Jordi Turull.

8 d’agost. 15:50 hores. Els Mossos neguen que hi hagi cap ordre de
detenció de Turull. A les 16:14 hores ho comunicaran en un post a la xarxa X.

8 d’agost. 15:51 hores. Es reprèn la sessió d’investidura. Batet demana la paraula i Rull li concedeix. Batet diu: “El grup de Junts davant la informació que hem tingut accés per la qual hi ha una ordre detenció del nostre secretari general del nostre partit polític, un fet sense precedents i que, sens dubte, no és de normalitat democràtica i, per tant, demanem que reconsideri per part de la Mesa i si convé per part de la Junta de Portaveus la decisió que hi hagi normalitat democràtica perquè es pugui desenvolupar aquest Ple”. Rull suspèn la sessió.

8 d’agost. 15:57 hores. RAC1 dona per bona la informació d’El Nacional i penja un post: “Un jutge ordena detenir Jordi Turull”.

8 d’agost. 16:45 hores. Es reprèn la sessió d’investidura. Rull anuncia que la Mesa i la Junta de Portaveus han rebutjat la petició de Junts de suspendre-la. Batet diu que accepta la decisió perquè diu que el seu grup té un alt sentit institucional.

8 d’agost. 19:33 hores. Salvador Illa és investit president de la Generalitat.

Al llarg del matí alguns mitjans es van fer ressò de la notícia falsa publicada per El Nacional. Entre ells, Catalunya Ràdio, que va esborrar el seu post en veure que el TSJC i els Mossos confirmaven que es tractava d’una mentida. Aquesta fake encara es pot veure en aquest enllaç. La notícia va ser actualitzada a les 8:53 de l’endemà mantenint el títol i el subtítol.

Una mentida va desestabilitzar la cambra que representa la voluntat dels catalans i catalanes. Només la rapidesa de la reacció del TSJC i els Mossos va impedir que Pepe Antich i Junts se sortissin amb la seva.

Llàstima. Potser a la propera!

Dèficit democràtic a la informació

Carles Blanco

El passat mes de juliol, al canal de televisió francès Canal 8 se li va retirar la llicència d'emissió de la que disposava. C8 pertany a Canal + que alhora està integrat al grup Vivendi, propietat del multimilionari Vincent Bolloré. L'emissora, a través del seu programa estrella 'Touche pas à mon poste', d'emissió diària en horari de màxima audiència, amb una mitjana de 1,7 milions d'espectadors, promovia obertament el populisme més reaccionari, el menyspreu envers les dones, la vexació dels homosexuals i el suport sense embuts dels polítics més propers a l'extrema dreta.

És conegut que Bolloré intervé directament en la direcció editorial de

Jiménez Losantos entrevista Isabel Díaz Ayuso. 

 les seves empreses, des de les quals va recolzar l'ascensió del polític d'extrema dreta Éric Zemmour i, atès el seu fracàs a les urnes, l'aliança dels Republicans i l'Agrupació Nacional de Le Pen, després de les eleccions legislatives franceses d'aquest any, per intentar frenar el victoriós Front Popular. L'empresari estén els seus tentacles a la indústria dels videojocs, a la ràdio i a la premsa gratuïta i té participacions accionarials en empreses de telecomunicacions i grups de comunicació, com ara Mediaset. També és l'actual propietari del grup espanyol Endemol, que ha produït programes d'èxit com 'Gran Hermano', així com d'altres canals de televisió a França, entre els quals el canal de notícies més vist del país: Cnews.

No ha estat el Govern francès qui ha decidit retirar-li la llicència d'emissió a C8. Molt al contrari, Emmanuel Macron, debilitant els mitjans públics i dificultant el seu finançament, ha afavorit la concentració dels mitjans privats i la forta penetració de l'extrema dreta en l'ecosistema mediàtic del país veí. Bolloré té a les seves mans la tercera part de l'oferta informativa a França. No és el Govern francès qui té les competències per atorgar o retirar les llicències d'emissió sinó un organisme independent del qual es dota l'estat francès per a la regulació de la comunicació al camp audiovisual: ARCOM, els membres del qual són, majoritàriament, elegits per les cambres legislatives de la República, a través de procediments que requereixen majories polítiques reforçades.

“Spain is different”

Aquesta autoritat reguladora de la comunicació audiovisual separada dels governs no és pas una particularitat francesa. Més de dues dotzenes d'estats europeus tenen autoritats reguladores sorgides de processos electius en el marc del poder legislatiu, millor o pitjor formulats però basats en majories parlamentàries qualificades.

Espanya n'és la gran excepció. Tot i que hi ha consells audiovisuals d'àmbit autonòmic a Andalusia, Catalunya i la Comunitat Valenciana, elegits als seus parlaments respectius per majories reforçades, l'autoritat reguladora a l'estat espanyol és el Ministeri d'Economia, a través d'un organisme: la Comissió Nacional del Mercat de la Competència (CNMC), els membres de la qual són designats directament pel ministeri.

La Llei General de la Comunicació Audiovisual (LGCA), aprovada el 2010 pel Govern de Rodríguez Zapatero, contemplava la creació d'un Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals similar als existents als països del nostre entorn, però en arribar el PP al Govern, ho va suprimir abans que es posés en marxa. Pedro Sánchez, va promoure, el 2022, des del Govern de coalició, una nova LGCA que deixava les competències en mans del Ministeri d'Economia, dirigit llavors per Nadia Calviño. Podemos es va abstenir en la votació al Congrés.

La actual llei vigent inclou una relació detallada d'infraccions i sancions aplicables que poden arribar, en alguns supòsits, a obligar a la retirada dels continguts en difusió. Considera faltes molt greus, per a les quals contempla multes que poden arribar als 1.500.000 euros en el cas de la televisió i de 750.000 euros al de la ràdio, “l'emissió de continguts audiovisuals que de manera manifesta incitin a la violència, a la comissió d'un delicte de terrorisme o de pornografia infantil o de caràcter racista i xenòfob, a l'odi o a la discriminació contra un grup de persones o un membre d'un grup per raó d'edat, sexe, discapacitat, orientació sexual, identitat de gènere, expressió de gènere, raça, color, origen ètnic o social, característiques sexuals o genètiques, llengua, religió o creences, opinions polítiques o de qualsevol altre tipus, nacionalitat, patrimoni o naixement". També se sancioana `l'emissió de continguts audiovisuals "que de manera manifesta afavoreixin situacions de desigualtat de les dones o que incitin a la violència sexual o de gènere.” Malgrat tan lloables principis, no s'ha sancionat mai ningú per infringir algun d'aquests supòsits. Sense anar més lluny, Federico Jiménez Losantos, el 20 de març passat, va dir en antena, referint-se als periodistes de 'El País' que buscaven informació sobre les irregularitats urbanístiques a la vivenda d'Isabel Díaz Ayuso al veïnat on aquesta s'ubica: “¡Hombre! Alberto [González Amador, parella de la presidenta madrilenya] que es un bigarro bien plantao, además de familia militar, tendrá dos amigos. Y si no, Desokupa. Y al primero que aparezca por ahí metiéndose y tal pues tiene un accidente que se rompe tres huesos”. Rastrejant una mica i sense gaire esforç trobaríem entre els intoxicadors d'opinió habituals de la dreta, i no només en mitjans periodístics marginals sinó també en els de gran difusió, desenes d'exemples de mala praxi informativa (?) com l'esmentat, sense que mai la CNMC hagi pres cap mesura malgrat el que permet la llei.

L'orientació europea

El nou Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, aprovat recentment pel Parlament Europeu, dedica sis articles i una secció sencera a detallar les funcions d'un nou organisme, el Comitè Europeu de Serveis de mitjans de Comunicació, format per representants de les diferents autoritats reguladores independents dels estats membres de la Unió. Tot i això i el fet que Espanya no disposa d'un òrgan d'aquestes característiques, en el debat sobre la regeneració democràtica en el camp de la informació, celebrat el mes de juliol al Congrés dels Diputats, no es va fer cap esment al tema, ni tan sols per part del portaveu de Sumar, que tanmateix ha presentat una proposició no de llei a la mesa del Congrés reclamant la creació d'un Consell Estatal de Mitjans de Comunicació.

Tot i la directriu europea (que aporta una altra transcendent novetat: el seu àmbit d'aplicació inclou, per primera vegada, a la premsa escrita en qualsevol suport) sembla que el PSOE prefereix mantenir a les mans del ministeri les competències reguladores de la comunicació. El PP tampoc no mostra cap interès en modificar la llei actual. Uns i altres deuen pensar que mentre estiguin al Govern tindran la maneta i podran obtenir un millor tracte dels mitjans de comunicació als què afavoreixin.

Un libro para entender el periodismo y la democracia en la era de las emociones

Siscu Baiges

Josep Carles Rius le propuso a J. J. Caballero Gil que escribiera el prólogo de su libro ‘Periodismo y democracia en la era de las emociones’ (Edicions de la Universitat de Barcelona). Caballero, compañero de trabajo y de aventuras periodísticas diversas durante cerca de un cuarto de siglo --en 'La Vanguardia', 'Público' y la Fundación Periodisme Plural-- le dijo que en vez de un prólogo prefería redactar el epílogo. Y leer las diez páginas que le dedica facilitan la labor de realizar la reseña de las 450 que componen el inmenso trabajo de Rius. “Es un libro muy necesario, repleto de voces autorizadas y muy oportuno, porque aún están vivas las secuelas de los tres grandes fenómenos comunicativos que aquí se estudian: Trump, Brexit y Procés. Es, también, un libro que molestará a algunos. Bien está si así es”, escribe Caballero.

Quienes se molesten leyendo ‘Periodismo y democracia en la era de

Asalto del Capitolio de EEUU por partidarios de Trump.

las emociones’ es porque no son o no han actuado como buenos periodistas. Rius analiza las historias que desfilan por su libro con el rigor y los criterios que reclama a quienes se dedican a esta profesión. Caballero también resume acertadamente estos criterios: “Voluntad de objetividad (que no hay que confundir con neutralidad, porque, ante determinados hechos, no se puede ser neutral), respecto a la veracidad y vocación de ecuanimidad a la hora de tratar la pluralidad de la sociedad. Sin olvidar que el derecho a la información no sólo es de los periodistas, sino también de los ciudadanos”.

Y acudiendo a otro periodista de aquellos cuya trayectoria autoriza a que se les escuche con atención, Bru Rovira, cuando dice que “el periodismo no puede ser sólo una profesión que se ejerce para ganarse la vida. Era y debe ser un trabajo de compromiso no sólo con el lector sino también con las propias fuentes, con las vidas de los otros, con los testimonios que recogemos, con las vidas que explicamos... Compromiso. Esa es la palabra”. Ana Macpherson, que trabajó con Rius en 'El Periódico' y en 'La Vanguardia', recuerda que “con él había que esforzarse por hacer el mismo trabajo un poco mejor, ir más allá, pensar y explicar un contexto más completo. Puro respeto a lectores diversos”.

Compromiso, objetividad, ecuanimidad, rigor, seriedad, dignidad, respeto a las personas y a la deontología profesional son palabras y conceptos que impregnan el libro de este periodista que hoy preside el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) y que, en su día, fue decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Estos conceptos los opone a los que entiende que han hecho y hacen mucho daño al periodismo y a la sociedad, que son la conversión de los medios de comunicación en correas de transmisión de intereses políticos o económicos, el recurso a las mentiras o las medias verdades, la obsesión enfermiza por la audiencia, la excitación de las emociones y bajas pasiones en perjuicio de la información estricta o la precariedad que se ha impuesto en el sector desde hace ya un buen puñado de años.

Rius no engaña a nadie. Reconoce que la objetividad absoluta no existe. Lo avisa de entrada. “Este no es un libro neutral: toma partido por el periodismo con horizonte ético, independiente, comprometido con los derechos humanos, con vocación de acercarse lo máximo posible a la verdad de los hechos, y con voluntad de ejercer la crítica y el control de los poderes, incluido el mediático. Y tampoco es un libro objetivo porque la objetividad no existe. Este libro es producto de reflexiones profesionales y académicas. Y de la experiencia”, se lee en el primer párrafo.

La experiencia académica de Josep Carles Rius es también notable. Veinticinco años como profesor de la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la Universidad Autónoma de Barcelona se notan en este manual que puede servir perfectamente como guía de una asignatura de un curso entero. El prólogo, convertido en preliminar, lleva un título contundente: "Sin democracia, no hay periodismo (sin periodismo, no hay democracia)". Y el conjunto de la obra está repartida en cinco apartados: "El desafío de las democracias", "Bajo el imperio de las plataformas", "El 'procés' en Cataluña, un caso de libro", "Cara y cruz del ecosistema mediático” y “Los grandes retos del periodismo”.

Además del análisis del porqué muchos medios de comunicación y plataformas y redes sociales nacidas gracias a internet contribuyeron a hacer a Donald Trump presidente de Estados Unidos, a que el Brexit ganase el referéndum británico o a potenciar la desinformación que rodeó el 'procés’ catalán, ‘Periodismo y democracia en la era de las emociones’ también recoge algunas de las experiencias que Rius ha vivido en primera persona a lo largo de su carrera profesional. La suma de experiencias y reflexiones viene avalada por un trabajo de documentación espectacular. Es evidente que detrás de este libro hay un trabajo y una búsqueda de las referencias adecuadas que reclaman su divulgación máxima, en las facultades de Periodismo y fuera de ellas.

Rius insiste en recordar que el periodismo constituye un servicio a la sociedad. Por tanto, no se le puede tratar como un producto más que hay que dejar en manos del libre mercado. El buen periodismo no debe dejarse vencer por la tentación de azuzar las emociones en vez de informar de lo que la ciudadanía debe saber ni caer en manos de intereses empresariales que nada tienen que ver con la práctica correcta del “oficio más bonito del mundo”, como tituló uno de sus libros José Martí Gómez. Oficio que han practicado otros profesionales que encontramos en el libro con los que Rius ha trabajado o a los que ha admirado, como el propio Martí Gómez, Josep Maria Huertas o Margarita Rivière. 'Periodismo y democracia en la era de las emociones’ es, también, una forma del autor de rendirles un merecido homenaje.