Un apunt sobre el Congrés de Periodistes

Joan Barrera

Jodi Kantor, la periodista que amb Megan Twohey va destapar al 2017 des de les pàgines de ‘The New York Times’ el cas dels abusos sexuals del productor cinematogràfic Harvey Weinstein, gènesi del moviment ‘Me too’, va pronunciar la lliçó inaugural del 7è Congrés de Periodistes de Catalunya, celebrat a Barcelona a principis de novembre.

No va ser una conferència de tràmit sinó ben al contrari. En

Jodi Kantor i Megan Twohey (Arxiu).

l’explicació de com va treballar la notícia i de què passaria avui (2025) si es trobés amb un cas similar, Kantor va desgranar una sèrie de consideracions que haurien de servir per a frenar el descrèdit del periodisme i garantir la funció de peça essencial en la defensa de la veritat i de la democràcia.

El seu missatge, després d’advertir de la manipulació digital, de la creixent dificultat dels professionals alhora de protegir les fonts d’informació, de destacar que els periodistes han de persistir en el treball per a garantir la credibilitat i recuperar la confiança pública en els mitjans de comunicació, va ser categòric: el periodistes necessitem d’un pla col·lectiu, d’una estratègia comuna que permeti i faciliti salvar la veritat.

Garantir la veritat, aquest és l’objectiu de qualsevol pas per a recuperar la credibilitat del periodisme i els mitjans de comunicació.

El periodistes catalans fa anys que van entendre que aquest era el camí i l’aprovació del Codi Deontològic al 1992 i la posterior creació del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) són la prova del compromís del conjunt de la professió en preservar la veritat. En aquest sentit, el congrés va ser un èxit perquè, a banda de confrontar experiències i diagnosticar mancances, va ratificar per una amplíssima majoria l’actualització del Codi deontològic, que en un dels punts defineix què es ser periodista i quines obligacions comporta en uns moments en que han quedat desdibuixades les fronteres entre els mitjans de comunicació convencionals i les emergents plataformes digitals convertides en un colador per on circulen sense fre la desinformació, la falsedat i que ofereixen cobertura a grups amb interessos inconfessables i personatges que embolicats amb la capa de periodistes practiquen l’engany.

Fer els deures no és una garantia de bons resultats. La prova són les limitacions i l’efectivitat de les resolucions del CIC sobre infraccions del codi deontològic, fonamentades en el rigor i l’autoritat però sense base punitiva que obligui a corregir l’incompliment per part de periodistes i empreses.

Protegir la veritat no és una tasca fàcil, requereix d’un permanent exercici multidisciplinar, de perseverança, de modelar estratègies, d’atreure en el camí per a salvaguardar la veritat i enfortir la democràcia a actors (empreses i administració) que no tenen per què coincidir amb les propostes que el CPC representa però que estan allà i no se’ls pot desestimar.

Atreure significa dialogar, asseure’s a una mateixa taula i exigir si hi ha compromisos incomplerts. Pressuposa, des de la perspectiva del CPC, obrir-se a una nova dimensió, entenent que no tot s’acaba en les quatre parets del col·legi ni en el requeriment als professionals quan no fan bé la seva feina. Significa aprofitar l’embranzida del congrés i la força del compromís amb el Codi Deontològic per definir una nova estratègia que impliqui posar el focus i obrir-se a l’anàlisi d’aquelles qüestions que fan referència al marc legal que en una societat democràtica protegeix la tasca del periodista.

Aquest és el terreny que ha d’explorar, entenc, el Consell de la Informació, reprenent feina feta i obrint noves vies de debat sobre les amenaces que sorgeixen a l’entorn de la professió i alteren les garanties constitucionals de preservar la veritat.

La urgència la marquen casos recents que no haurien de passar per alt i són una senyal d’alerta. Exemples són la via que s’ha obert des de l’àmbit del Tribunal Suprem i en el judici al fiscal general de l’Estat quan es qüestiona l’obligació constitucional dels periodistes de preservar la identitat de les fonts d’informació o la previsió inclosa en l’avantprojecte de Llei de secrets oficials, aprovat pel Govern central, que permetria als jutges en determinats supòsits identificar les fonts d’informació adduint raons d’interès general i en funció dels anys de pena pel delicte comès.

I si parlem de Catalunya, l’arxiu i el desinterès en la tramitació i debat parlamentari de la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, eina imprescindible per garantir la veracitat i el rigor de la informació emesa pels operadors digitals i per establir mesures que frenin continguts il·legals.

El CPC ha d’intervenir en aquest debat, sí sense cap mena de dubte. Es tracta de blindar el Codi Deontològic com un instrument útil i operatiu, d’afermar el bon periodisme i novament des del periodisme català situar-nos a l’avantguarda en la defensa de la veritat, del rigor professional i de la democràcia, com ho vam fer al 1992. Ni més ni menys que el que reclamava Jodi Kantor.

www.joanbarrera.com