Gabriel Jaraba
L’emissió d’un TD2 experimental realitzat amb intel·ligència artificial (IA), fa uns quants dies a TVE 1, ha estat una novetat molt destacable i una iniciativa molt meritòria de la directora, Pepa Bueno. El seu propòsit era posar en relleu com resulta de fàcil deformar el sentit de la informació amb el propòsit d’inclinar la seva interpretació cap a interessos diferents dels del públic. La IA servia aquí de mirall deformant que posava en relleu que cada cop serà més fàcil intervenir en els elements que componen la informació per part d’agents interessats apel·lant a la fascinació de l’espectacular. El TD2 de Pepa Bueno va ser alerta i exemple del que els periodistes poden fer per mantenir-se a la seva responsabilitat.
El TD amb IA va ser més que un exercici tècnic pensat per a la
reflexió. Se n’ha desprès una autèntica lliçó d’alfabetització informativa que reclama ser atesa i imitada. La informació es troba en una cruïlla que demana una reflexió tant per part dels professionals com del públic, o almenys la part més conscient del mateix. Periodistes i usuaris de la informació estem junts en els prolegòmens d’una revolució de la comunicació que ens adverteix de temps difícils per a la veritat a què el periodisme ha de servir, una revolució que va més enllà de les tensions habituals entre els interessos que conflueixen en les tasques informatives i que es deu a un intent dels poders econòmics i tecnopolítics de desmantel·lar els equilibris democràtics a benefici del que alguns ja anomenen tecnofeudalisme.
L’alfabetització mediàtica va més enllà de poder identificar les fake news (pseudonotícies enganyoses interessades) i distingir el blat i la palla al camp informatiu. Actualment és el conjunt de l’esfera informativa el que reclama una posada en qüestió per saber fins a quin punt els llenguatges, els gèneres i les convencions propis del periodisme continuen servint al seu propòsit original: donar compte del que passa i identificar elements que condueixin a la veritat. Cal sotmetre a revisió tot allò que llegim, veiem i escoltem i reflexionar si la forma en què aquests missatges ens són oferts correspon a una forma de periodisme adequada a les condicions de la interacció entre mitjans i públics amb vistes a l’esclariment i la veritat noticiosa.
I és en aquest sentit que el TD2 de la IA apunta a una realitat que era potser diferent de la que s’hi volia assenyalar. Els informatius diaris de televisió corresponen a un format, amb les seves formes i llenguatges, que es manté consolidat fèrriament de manera que és idèntic a si mateix any rere any, dècada rere dècada. Tots els gèneres i formats televisius han patit evolucions molt diverses i de diferent abast menys els informatius diaris. Els telediaris i telenotícies s’ajusten invariablement al mateix format, s’emetin en una cadena o una altra, amb un presentador en un plató, que introdueix la notícia que després serà narrada, una entradeta potser, i un desenvolupament en vídeo que incorpora filmacions noticioses, amb declaracions, testimonis i de vegades gràfics informatius. Cada peça té una durada breu i una se succeeix a l’altra, precedides i de vegades concloses per bateries de titulars. Aquesta és la fórmula de ferro del format, que resisteix el pas del temps i s’erigeix en proa informativa de l’orientació editorial de cada canal.
El TD2 de la IA trenca estrepitosament amb la convencionalitat de tal relat i mostra que el rei va nu. L’alteració de l’objectiu de la informació no vindrà obrat per la màgia d’una nova tecnologia que perverteixi la narració periodística; ara mateix es produeix a partir d’un format que es creu fiable, però sobre el qual es practica la modificació pretesament invisible que serveix a interessos que no són legítimament editorials sinó d’un altre tipus. És un exercici de prestidigitació magistral sobre el qual el TD2 de Pepa Bueno ha incidit amb intel·ligència aguda.
Fixem-nos en allò que fan les cadenes de televisió, totes elles, quan volen renovar els informatius diaris: modificar els platós, sovint amb imatge electrònica, canviar les tipografies, alleugerir certes formes dels presentadors, millorar els processos d’edició de les imatges. Però mai no es toca el nucli del format, el llenguatge fonamental amb què es relaciona amb el públic i suporta la narració en el seu conjunt. Els informatius diaris de televisió són sempre idèntics a si mateixos, entre ells i respecte als de la resta de cadenes.
El TD2 de Pepa Bueno ha dinamitat magistralment el llit de Procust dels informatius diaris i ha posat en evidència la prestidigitació que els sosté: una aparença de fiabilitat que en realitat és una limitació voluntària que no obre camins a interpretacions possibles diferents d’una intenció editorial tan invariablement fèrria. Perquè si el format informatiu pot ser qüestionat, l’entossudiment editorial també ho pot ser.
