Entre els aspectes que ha aflorat l'actual crisi periodística hi ha la dicotomia entre premsa clàssica i la que té Internet com vehicle principal. Amb la irrupció de la xarxa ha penetrat en els lectors i usuaris la cultura de la gratuïtat i la immediatesa. Això junt amb la dèria de les empreses clàssiques de reduir costos ha fet que diaris i revistes expulsin per cars els seus periodistes més veterans mentre proliferen a Internet portals que pugnen per fer-se un forat en el mercat publicitari. I ho fan amb un còctel format de periodistes joves, pocs mitjans i una pràctica professional que es carrega bona part de les regles intocables de la professió. Per exemple, la barreja d'opinió i informació. A això sovint s'hi sumen activitats molt més criticables des del punt de vista ètic com vendre espais publicitaris en format d'informació, com entrevistes pagades.
El cert és que tot i la duresa de la crisi econòmica la caiguda del nombre de lectors habituals de la premsa escrita clàssica supera aquesta primera explicació: és dramàtica i amb ella la degradació de les condicions econòmiques i de treball dels periodistes. Em contava un company que en una universitat catalana s'havien fet enquestes a alumnes de periodisme preguntant-los quins diaris llegien i la resposta era desoladora: els futurs periodistes gairebé no llegeixen diaris en paper...
En èpoques com la nostra, aprofitant les facilitats que permet la tècnica, han aparegut els soidisants empresaris a la xarxa. Fa 20 anys la gran inversió necessària impedia que aventurers s'embranquessin a crear mitjans de comunicació. Ara això és més fàcil, I això suposa una de les poques sortides possibles per als milers de nous professionals que malden per entrar en aquest mercat. Quan l'ambició d'aquests emprenedors creix encara poden contractar a afectats pels processos de reconversió que periòdicament realitzen els mitjans clàssics. A aquesta categoria de bucaners de la informació s'hi han afegit, directa o indirectament alguns partits polítics que tenen ara webs que escriuen al seu dictat.
Als problemes estructurals de la premsa clàssica s'hi han afegit altres, com la seva falta de frescor en els plantejaments informatius, la rutina, els interessos creats entre els anunciants i les empreses editores i dins d'aquestes unes estructures carregades de personal indirecte més dedicat a controlar la informació que a millorar-ne la qualitat o a afegir punts de vista nous, fets que llasten els resultats professionals i també econòmics.
En aquesta situació es produeix també una certa batalla entre els editors de tota la vida i els que viuen a la xarxa. Aquests últims apliquen sense vergonya l'autolloança i la crítica interessada als seus competidors, sense respostes ni verbals ni efectives per part dels empresaris més clàssics, que afronten aquesta contesa amb un manifest sentiment derrotista.
Els periodistes, potser enlluernats per la nova realitat de la xarxa no analitzem com ens afecta aquesta situació. En gairebé cap mitjà dels que operen per Internet es donen unes condicions salarials i de treball equivalents a les de la resta de la premsa. No hi ha comitès d'empresa, ni representants sindicals, ni drets i sí que hi ha molts deures. Les condicions com s'elabora la informació en aquests mitjans altament tecnificats s'acosten molt a les que hi havia a principis del segle vint, molt lluny de la modernor de la que presumeixen els seus propietaris. De fet, pocs mitjans únicament digitals podrien omplir les seves edicions si no es poguessin inspirar en aquells altres mitjans que tan critiquen.
La clau de futur està en saber quina especialització ha de tenir la premsa en paper i quina la que usa únicament Internet. Crec que experiments com el del diari Ara no han estat reeixits perquè gairebé han renunciat a donar notícies en paper i especialitzen aquest format per a la reflexió donant per entès que les notícies les coneixen els seus lectors gràcies a la xarxa. Abandonen així un camp clau que és el de competir en el quiosc donant informacions que els altres mitjans no tenen, és a dir, renuncien a fer simplement periodisme.
Fins aquí els símptomes. El diagnòstic no m'atreveixo a donar-lo, però tampoc crec que les empreses clàssiques l'encertin intentant sortir del pou sense tenir en compte els seus professionals.
Cal acabar potser amb esperança i en aquest sentit, tornem a Internet, sense aquest mitjà, potser la crisi no seria tant fonda, però tampoc gent com els paios estaríem reflexionant per buscar-hi alguna sortida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario