Els vells periodistes progres ¿mai no moren?

Siscu Baiges
“Els vells rockers mai no moren”. Ho assegura Miguel Ríos i veient-lo a ell i a un grapat de rockers de la seva generació, li hauríem de donar la raó. S’han fet grans però continuen enganxats a una música, un ritme, una forma de ser, actuar i cantar que no ha canviat gaire amb el pas dels anys. Mick Jagger n’és un altre bon exemple.

Es pot dir el mateix dels periodistes que érem joves quan Espanya va fer la transició a la democràcia a finals dels anys setanta i es va acostumar a la celebració periòdica d’eleccions? El periodisme en aquella època era sovint un exercici còmplice dels polítics progressistes que denunciaven les injustícies socials i les rèmores del franquisme.

És evident que vivim altres temps. Bona part dels integrants d’aquella generació de periodistes estan jubilats, pre-jubilats o descol.locats. Els mitjans de comunicació ja no tenen aquell aire d’eina de combat en el qual ens vem acostumar a treballar. Els empresaris amb vocació progressista han desaparegut i els mitjans s’han convertit en productes comercials. Importa el balanç financer a final d’any. Si els reportatges són millors o pitjors, si les informacions han servit per denunciar corrupcions o promoure hàbits socials oberts, justos i saludables, si s’han trencat tradicions absurdes o retrògades important menys. O gens.

El periodista que molestava al poderós comença a ser una “rara avis”. Aquells periodistes s’han anat fent vells i molestos. Sortien cars i, a més, encara aixecaven la veu als seus nous amos, sovint venuts a l’empresari o el polític de dretes que comprava la seva voluntat amb diners, promeses o seguretats.

A les noves generacions ja els està bé el món com funciona? O donen per perduda la batalla per perduda i s’agafen a qualsevol oferta laboral, vingui d’on vingui? Temps enrera, era impossible o molt difícil pensar que algun d’aquests periodistes progres acabaria treballant a mitjans descaradament dretans. Quan es produïa una deserció, era dolorosa i mal vista. Ara triomfa el campi qui pugui.

Veig els joves periodistes tunisians o egipcis il.lusionats amb el canvi de règim als seus països i penso que, probablement, passaran pel mateix tràngol. O potser no. Els queden uns quants anys de combat contra aquells que voldran desviar la democràcia cap a interessos espuris, insans, egoïstes, insolidaris.

Potser podríem anar cap allà per oferir els nostres serveis, per si els pot servir d’alguna cosa la nostra experiència. És broma. No els serviríem per res.

Està tot perdut, doncs?

El periodisme no es pot exercir al marge dels mitjans i dels diners que cal aplegar a final de mes per pagar els rebuts que el sistema ens posa damunt la taula.

L’enemic ara no es diu Franco. L’enemic té ara forma de dictadura dels diners. Els còmplices en el camí per derrocar aquest no estan en els rengles dels partits de dreta, clar. Ni en els nacionalismes de cap color i banderes. És massa moderada la “esquerra moderada” amb la qual confiàvem pel progrés de la nostra societat? És el moviment del 15M la llavor d’una forma nova d’acarar la realitat que pot recuperar la il.lusió de noves generacions de periodistes compromesos? Serà fàcilment absorbit per un sistema que sap que tots i cadascun de nosaltres necessitem una nòmina o uns ingressos regulars?

Es pot combatre la dictadura dels amos de les finances, dels mercats, sense mitjans que denunciïn les seves malifetes, la maldat intrínseca de la seva existència?

Molts d’aquells periodistes progres s’han passat a Internet. Allí expliquen i comparteixen les seves frustracions, la sensació sovint de derrota o impotència davant un sistema que es veu imbatible. “Si més no - pensen, diuen i escriuen – continuarem dient la nostra”.

“Al cap i a la fi, –pensen- David va fer caure Goliath d’una pedrada”. Però David i Goliath no van existir i si dius que vols fer caure el capitalisme, o la seva expressió més malvada al món de les finances, et miren amb commiseració i et llencen la paraula “progre” pel damunt, com perdonant-te la vida.

Derrotar un sistema basat en els diners com a pilar bàsic, sense diners, és com jugar amb l’Alcoià aquell que perdia per dotze a zero i demanava pròrroga. Però molts d’aquells periodistes estan decidits a fer-ho. No els donaran cap medalla de Sant Jordi ni cap homenatge a la Borsa o el Palau de la Generalitat quan ens deixin, però tenen tota la meva simpatia!!

Ep, i algun dia segur que tomba!