Per què els periodistes tenen por de la tasca sindical?

Antoni Ribas
Des que m'he "jubilat" he dedicat el meu temps de lleure a fer tasca sindical a CCOO, que en els llunyans anys del franquisme vam constituir en la clandestinitat i després amb més o menys traça hem fet de manera descoberta i fins i tot legal. CCOO de premsa, per posar una data, neix d'una moguda arran de la petició d'augment de sou quan el diari va passar de valdre 3,50 a 4 pessetes. Deuria ser el 73 o 74. Després de la tensió, en una reunió de la gent que ens movia la qüestió sindical i política vam parlar de constituir Comissions a la premsa de Barcelona. Ens reuníem en un pis del carrer Numància, en un bloc edificat per en Figueres on hi havia hagut el camp de les Corts del Barça. A la reunió van venir-hi en López Bulla i en Dito Marquez (en Dito va morir l'hivern passat). Després va anar-se  orgnanitzant i una reunio ja de més envergadura va tenir lloc en una seu de l'Associació de Veïns de Gràcia, en uns baixos del carrer del Torrent de l'Olla. En aquesta reunió van participar-hi companys de diversos tallers d'impressió de premsa.
Tot això és història, però. El cert és que el treball sindical fora de les redaccions costa. I a les redaccions tambè, perquè molta gent té por, siguem clars. Tem lessionar el seu currículum. I això es dona tant sota les sigles dels grans sindicats com quan va fer-se una provatura de sindicat unitari.
Entenc la por i el temor. He passat pel mateix i he sofert aquestes angoixes. Potser només teníem a favor que el vent de la societat ens era més favorable.
Tot amb tot, les agressions són serioses --els ERO rebuts han tret de les redaccions de Catalunya prop d'un miler de persones-- i les amenaces no cessen i encara pot rebre's més.
Aquest embat només es pot afrontar des de la unitat bàsica dels assalariats. Si ens desunim, el que fins ara han estat millores aconseguides, poden anar-se perdent. I molt ràpid. Les millores de que parlem no han sigut mai privilegis. Han estat: un sou digne per les hores/deshores de treball que es fan i l'esforç que demana l'exercici del periodisme. Res més. Però ara més d'un cap de RRHH o un gerent ens vol fer creure que cobrem massa, que ens fem la barba d'or i que això no es pot aguantar.
Defensar tot el que s'ha aconseguit és fer tasca sindical. Amb sigla o no, ja ho sabem.
I ara torno a la pregunta inicial: per què els periodistes som tan apocats en fer aquesta tasca per defensar el que ja es nostre?
Només la por ens atenalla?