Debats

Joan Brunet i Mauri
Sona a cançó de l’enfadós. A cantarella sobradament escoltada en ocasió de cada nova contesa electoral. Que si debats sí, que si debats no… Que si jo sí que el vull, que si és l’altre qui no el vol… Que si n’hem de fer dos, que si amb un ja fem… Que si “passem” de la televisió pública que entre tots paguem, que si apostem per fer-lo en una televisió privada… Al final, però, en aquesta ocasió, també els dos grans partits s’han posat d’acord: hi haurà debat. Però que quedi ben clar que només n’hi haurà un, i a més, en un pretès terreny neutral.
Solament un cara a cara entre els dos candidats amb més possibilitats d’encapçalar el Govern que sortirà de les eleccions del 20-N. Gràcies a l’acord assolit tindrem ocasió de poder assistir a l’espectacle d’un cara a cara entre els aspirants a president Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. En el rerefons s’escoltarà en qualsevol cas la queixa dels altres candidats i formacions polítiques que entenen, amb raó, que es menysvaloren les seves possibilitats i que se’ls margina. Sigui com sigui, els quarters generals del PP i del PSOE han establert que l’únic debat al qual assistiran els seus respectius caps de llista tindrà el format d’un cara a cara i es portarà a terme als locals de l’Acadèmia de la Televisió amb senyal obert a les televisions que el vulguin retransmetre.

No obstant això, l’acord assolit fa uns dies entre els dos grans
partits no implica que tot estigui fet i que populars i socialistes
deixin que siguin els professionals del mitjà televisiu –periodistes,
productors, tècnics…— els encarregats d’establir les normes i
condicions enmig de les quals el cara a cara haurà de transcórrer. I
tot perquè a partir de l’acord que ha servit per donar llum verda a l’
acarament Rajoy – Rubalcaba, comença un altre estira i arronsa entre els responsables de campanya de cadascun dels partits ja que també són ells els que volen establir quines han de ser les condicions concretes, de fons i de forma, per les quals el debat s’haurà de regir. Dit d’una altra manera molt més directa i planera: serà gràcies al “meticulós” treball dels aparells de cada partit que el cara a cara respondrà més als interessos de populars i socialistes que no pas, com hauria de ser, als d’una ciutadania desitjosa d’obtenir respostes precises en relació als problemes més punyents que tenim plantejats. Res no hi hauria a dir que això fos així sinó fos perquè enmig de tot plegat hi ha professionals del periodisme –en aquest cas vinculats a l’Acadèmia de la Televisió– que per apuntar-se la medalla d’haver fet possible el cara a cara, semblen massa disposats a plegar-se a les exigències dels candidats a costa, fins i to, de desvituar-ne el resultat final que podria acabar essent descafeïnat, i pràcticament previsible en tots els seus extrems.

Els periodistes ens queixem sovint de l’excessiu control que els
governs i els polítics de torn pretenen exercir sobre els mitjans de
comunicació. D’una manera especial sobre els que són de titularitat
pública. I no només això, sinó que en més d’una ocasió hem fet i fem sentir la nostra veu i descontentament perquè en períodes electorals se’ns obligui –en ares a una pretesa imparcialitat informativa–, a respectar uns espais i uns formats dins els informatius diaris que en la pràctica s’acaben comportant com a autèntiques cotilles que de ben poc serveixen a l’hora de satisfer l’interès de la ciutadania per la notícia més que no pas que per la propaganda. Qui sap si per aquesta mateixa raó seria molt positiu que els periodistes no estiguéssim disposats a entrar en el joc d’uns cara a cara encotillats, d’uns debats televisius que si tenen algun sentit és precisament el de servir a l’actualitat i a la ciutadania. No pas l’agradar i satisfer als candidats que hi prenen part i als seus respectius acòlits.