Parlàvem l’altre dia a la COM amb l’activista antideute belga Eric Toussaint del trist panorama mediàtic que tenim al nostre país i em comentava que no li ve de nou. Que a la resta d’Europa van igual de mal dades. No sé si és el seu radicalisme o què, però em deia que Le Monde o Libération han girat cap a la dreta. Potser cadascú es dol del que té i lamenta allò que podria ser i no és, però el cert és que els joves periodistes dels anys seixanta, setanta, que van triar aquesta professió per combatre la dictadura estan orfes de referents, a l’atur, prejubilats o treballant en mitjans on hi entren tapant-se el nas.
¿Recordeu quan treballar a La Vanguardia era un èxit professional, un reconeixement a la qualitat de la feina? I això que els que vivim a Barcelona ens estalviem la vergonya de compartir el banc del metro amb persones que llegeixen tan feliços el ABC o La Razón. El TDTea Party escampa la seva mala baba i l’aversió als progres per una carretada de canals, mentre en Buenafuente plega i en Wyoming es converteix en un dels darrers referents de la resistència anticarcúndia. “Se te acaba el chollo”, li criden pels carrers de Madrid els que estan encantats amb les perspectives electorals del PP.
Toussaint em va recomanar que mirés la web mediapart.fr. Ho he fet i tenia raó. És un producte molt digne. Una esperança? Potser sí. Perquè el problema és que vivim en aquest maleït món on es considera un boig o un gandul a tot aquell que no es planteja el futur si no és pensant en com fer diners. Mediapart cobra una petita quota per subscripció, que permet accedir a alguns dels articles que penja a la xarxa. Com s’ho fan? No ho sé! Però us recomano una excursió per aquesta web.
Si busqueu informació esportiva, no la trobareu. Ja us aviso.
Podria convertir-se PAIOS en un Mediapart català? Si us ho proposeu i us en sortiu, fitxeu-me!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario