6 oct 2011

El talent de miss Knox o el papanatisme de la premsa espanyola

Andreu Farràs
La ciutadana nord-americana Amanda Knox y el seu expromès Rafaelle Sollecito van ser absolts dilluns passat per un tribunal de segona instància italià de l’assassinat d’una noia britànica, Meredith Kercher. Knox i Sollecito han estat empresonats durant quatre anys, des què van ser detinguts, acusats i condemnats per un altre tribunal a més de 25 anys de reclusió cadascú, per l’assassinat de Kercher. Ja llavors, en un altre judici, els jutges italians van condemnar a 16 anys de presó també a un jove de Costa d'Ivori, Rudy Guede, per la violació de Kercher el mateix dia que va resultar morta, suposadament en la mateixa festa macabra a Peruggia en la qual van participar Knox i Sollecito. La història demana a crits una pel·lícula a Hollywood tan morbosa com la del cas DSK (¿El talent de miss Knox, per parafrasejar el llibràs de Patricia Higsmith?).
La notícia del judici en segona instància i el posterior alliberament de Knox ha estat seguit insistentment per tots els mitjans de comunicació dels EUA i, de retruc, pels principals mitjans d’Espanya. El papanatisme de la premsa espanyola –si més no, dels diaris de més tirada del país— ha caigut en un seguidisme tan absurd de l’hegemonia mediàtica nord-americana que en cap moment han equiparat el destí de Knox amb el de Sollecito. Tots dos van ser acusats del mateix crim, tots dos han passat els mateixos anys a la presó per un delicte que ara, segons l’última sentència, s’ha comprovat que no van cometre. Però els focus i els flaixos espanyols només s’han fixat en el mateix objecte del desig que van establir –per lògics criteris de proximitat nacional-- els mitjans nord-americans: la jove Amanda Knox, que és veïna de Seattle. Els destins del també jove Sollecito i del noi africà –el seu nom ni ha aparegut en alguns mitjans— han interessat poquíssim als nord-americans. És natural; no son dels seus. Però no és gens lògic que els espanyols segueixin el mateix criteri de selecció. Al cap i a la fi, l’altre “fals culpable” és europeu. Com la víctima.
Els polítics conservadors que expressaven la seva preocupació per l’antiamericanisme hegemònic que es respirava en la professió periodística dels anys 70 i 80 del segle passat poden respirar tranquils: per mandra, per rutina, per manca de criteri o potser per convicció, les seccions d’internacional dels media espanyols no es molesten en establir una agenda diferent de la que marca la CNN. El cas Knox-Sollecito n’és un exemple. Només un, però molt diàfan i extensible a d’altres més complexos en intervenir-hi les vessants polítiques i ideològiques. Una bona excusa per la relliscada en el cas Knox-Sollecito podria ser al·legar que mirar, analitzar i mostrar el panorama internacional amb una altra òptica i no seguir el pas que marquen les agències i les teles d’EUA representaria massa feina pels pocs mitjans humans i material que estan deixant en peu les empreses periodístiques autòctones. Però costaria de creure.

No hay comentarios:

Publicar un comentario