Joan Barrera
Em pregunto quin sentit té el periodisme en l’actualitat i si hi haurà periodistes en el futur. No és una pregunta retòrica, sinó la constatació de que en una societat on la informació flueix permanentment sense necessitat d’intermediaris el paper del periodista es devalua fins el punt de ser prescindible.
Cada vegada que em trobo amb companys de professió sura en l’ambient la mateixa pregunta, que pocs s’atreveixen a plantejar de manera descarnada. La xifra de que a Espanya han estat acomiadats 4.000 periodistes no és una acotació al marge entre els 4,2 milions d’aturats que hi ha tot l’Estat, sinó la crua realitat d’un ofici que pot haver enfilat inexorablement el camí cap a la desaparició.
No és una mostra de desesperança, al contrari, és la constatació de que tal com anem el periodisme té els dies comptats. I, mentrestant, les universitats continuen formant professionals com si la crisi fos un miratge i els que encara treballen decentment el.lucubren sobre el futur mentre el Titànic s’enfonsa.
Hi ha massa resignació i molt poca autocrítica. Curiosament, aquells que s'encarreguen de narrar la realitat tenen una tendència irreprimible a vestir castells a l’aire. Sembla contradictori, però és cert. I en l’anàlisi que es fa actualment sobre el futur del periodisme alguna cosa hi ha.
Constatem la evidència, però falla sovint el diagnòstic. Ens movem amb vells esquemes, farcits això sí de llenguatge tecnològic, però la veritat és que les solucions acostumen a ser pegats allà on es necessitaria la destresa i el compromís del bon cirurgià.
Diguem-ho clar. En un món on gràcies a les noves tecnologies ens fan creure que tothom és un periodista en potència no té sentit contra-argumentar amb la idea de que el periodisme és essencial en el joc d’equilibris de les societats democràtiques, perquè sent certa l’afirmació no té cap utilitat en les solucions de futur.
Convé donar un pas més i afegir en aquest debat el paper de les universitats, la relació entre periodisme i poder, el sentit pervers de les subvencions, la vessant empresarial i començar a divulgar, amb noms i cognoms, allà on està l’excel.lència i on perviu la mediocritat. Són uns apunts, que potser ens ajudarien a prestigiar-nos davant d'aquesta societat que no ens estima.
Per cert, el periodistes anglosaxons, des de plataformes acadèmiques i informatives, ho practiquen des de fa temps i encara que la crisi, com aquí, també els afecta no es resignen a desaparèixer com els vells dinosaures.
(www.joanbarrera.com)
Estic d'acord en començar a divulgar el que, al nostre subjectiu parer, son pràctiques excel.lents o mediocres de la professió periodística. No estic tan d'acord en la visió apocalíptica de l'ofici de periodista que dedueixo del teu escrit. Sempre podem visitar una catedral, un museu o una ciutat sense guies ni experts, però per observar el que és important d'aquells espais i per no distreure'ns en foteses sense vàlua necessitem un llibre o una persona que sàpiga el que trepitgem. El periodista ha de revaluar aquesta tasca d'orientador. Andreu.
ResponderEliminarEl futur del periodisme passa per prestigiar la nostra professió i nosaltres, més enllà de les paraules, hauríem de ser el primers interessats en fer-ho. Estic convençut que el periodista és necessari, però l'entorn que el genera (universitats)i el marc en el que desenvolupa la seva feina necessita canviar. Massa sovint ens pensen que vivim en una torre de marfil i deixem de banda la realitat més immediata. No som actors principals de res sinó narradors de l'actualitat i és en aquesta funció on hem de trobar la excel.lència i també corregir errors.
ResponderEliminar