L’esquerra mediàtica també perd audiència

Andreu Farràs

El PSOE va ser apallissat pel PP en les darreres eleccions legislatives, però no ha estat l’únic en perdre terreny. L’esquerra de paper, els diaris amb línies editorials progressistes i de centre-esquerra han sofert en els darrers mesos un considerable retrocés, inversament proporcional a l’avenç dels rotatius afins a les idees defensades per Mariano Rajoy (o Josep Antoni Duran Lleida a Catalunya).

Esperem que algun investigador es dediqui algun dia a esbrinar fins a quin punt ha influït en aquesta desafecció dels electors envers els socialistes el poderós aparell mediàtic que ha tingut a les seves mans el conservadorisme espanyol i directament l’extrema dreta, gràcies, en bona part, al mateix José Luis Rodríguez Zapatero i els poc competents assessors en comunicació que li van aconsellar concedir nombroses emissores de TDT als seus més aferrissats rivals ideològics (Intereconomia, Veo TV, Popular, Libertad digital, etc.) i enemistar-se amb el grup Prisa.

Si convenim en què l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD) i l’Estudi General de Mitjans (EGM) son els dos mesuradors més fiables de l’audiència i venda de publicacions periòdiques a Espanya, podem observar un capgirament de les tendències de lectures en els cinc rotatius més llegits. El desembre del 2005, el dos diaris afins a l’esquerra més llegits a Espanya –El País i El Periódico de Catalunya— superaven en audiència els tres diaris conservadors més seguits (El Mundo, Abc i La Vanguardia). Dos anys després, el desembre del 2007, aquesta preeminència de Pais i Periódico continuava consolidada. Tanmateix, a l’última onada de l’EGM, coneguda dimecres passat, s’ha produït el sorpasso. En un procés semblant, encara que no tant exagerat, al registrat en el Parlament espanyol, els tres diaris conservadors superen en nombre de lectors als dos rotatius més pròxims a l’esquerra, per primera vegada en molt de temps.

El desembre del 2005, País i Periódico sumaven 2,90 milions de lectors contra 2,83 milions de Mundo, Vanguardia i Abc. El desembre del 2007, les xifres eren 3,02 milions dels primer grup contra 2,77 del segon. Quatre anys després, aquest desembre, les dades son 2,65 enfront de 2,74 milions. Si sumem a cada grup les últimes xifres de Público i La Razón, respectivament, no variarà la proporció, perquè el primer afegeix 299.000 lectors al grup progressista i el diari que dirigeix Paco Marhuenda aporta 298.000 lectors al grup dretà.

Independentment de les moltes crítiques que es poden fer a la seva gestió, Zapatero no només ha hagut d’enfrontar-se a una oposició parlamentària implacable sinó a una oposició mediàtica perfectament cuirassada. Aquest no és un fet rebutjable, sinó tot el contrari. És molt saludable i necessari per a enfortir la democràcia, fomentar la pluralitat i denunciar la corrupció. Tanmateix, cal preguntar-se si, en aquesta crisi econòmica tan profunda que patim, les empreses propietàries dels mitjans de comunicació més allunyats del programa i la ideologia de Rajoy i el PP podran continuar donant suport als actors periodístics d’una imprescindible oposició mediàtica del Govern conservador. Perquè d’aliats i mercenaris --no cal que ens amoinem-- a Rajoy li sobraran.