Tics franquistes

Andreu Farràs

Encara no se saben les xifres de les vendes, però es de suposar que el número d’aquesta setmana de la revista ¡Hola! batrà rècords gràcies a la portada amb la foto de Sofia de Grècia somrient a Washington al costat dels ducs de Palma. La imatge recorda el que deia Isabel Pantoja a Julián Muñoz quan tots dos apareixien davant de les paparres de la premsa i ja estaven sent investigats judicialment pels seus afers de corrupció: “Sonríe, sonríe, que eso les jode”.

La revista ¡Hola! segueix sent, sens dubte, la reina de les revistes del cor. I, 36 anys després de la mort de Franco, continua patint els tics del periodisme que es feia –o que obligaven a fer-- a l’anterior regim. Un periodisme on es redactaven els textos perquè fossin llegits “entre línies”, una fórmula plena de sobreentesos destinada a escapolir-se de la censura i que obligava al lector a conèixer els descodificadors, a estar al loro. Les fotos americanes de la reina, la infanta i el seu marit publicades per ¡Hola! venen acompanyades d’uns elements de titulació i textos que en cap moment es refereixen al fet que converteix en noticiable que una sogra vagi a visitar a la seva filla i al seu gendre a la seva residència a l’estranger pocs dies abans de Nadal. El cas Nóos o cas Urdangarin no apareix esmentat en cap moment en la informació d’¡Hola!. La revista dona per suposat que tothom coneix la raó de l’interès de l’exclusiva fotogràfica i evita tota referència al pressumpte afer milionari de tràfic d’influències i evasió fiscal que podria costar una dura condemna al gendre del Rei. Per què escriuen a ¡Hola! com fa 40 anys? Per què la Zarzuela no s’enfadi? Per no ferir la sensibilitat d’alguns lectors bempensants del paper couché? I posats a fer preguntes, encara que aquesta no sigui estrictament pertinent per a Paios: per què encara no han imputat a Urdangarin si els seus socis i col·laboradors ja ho han estat des de fa setmanes?  

Malgrat els aires de llibertat d’expressió que respirem des de fa molt de temps, ¡Hola! –i altres publicacions diàries— segueixen encotillats per vells tabús, fidels a l’autorepressió que tants anys de dictadura van aconseguir convertir en reflexos automàtics en alguns periodistes. Forcen els lectors a endevinar el que se suggereix i ensenyen només el que els poderosos volen mostrar o declarar, sense interpel·lar (rodes de premsa sense preguntes) ni interpretar ni analitzar. Que (mal) pensin ells, els lectors. I per això cada cop els mitjans convencionals en tenim menys.