25 anys d’institució col·legial

Joan Brunet i Mauri
Els 25 anys del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) és una bona ocasió per a repassar el què ha estat l’evolució de la professió al llarg dels darrers cinc lustres. Precisament això han i hem fet les persones que ens va correspondre la responsabilitat de dirigir la institució col·legial en el decurs d’un acte que ha tingut lloc al mateix CPC, i que ha estat presidit per l’emoció de l’efemèride i el record als degans que ja no són entre nosaltres, i que en qualsevol cas els tenim ben presents: Carles Sentís, Josep Pernau i Josep Ma. Huertas. Als dos primers els ha representat Margarita Rivière, que ha recordat el procés que va permetre arribar a la creació del CPC.

Finalitzat l’acte, mentre tornava a casa i repassava les paraules de la Margarita, però també les de Salvador Alsius, Montserrat Minobis, Josep Carles Rius i Enric Frigola (en representació del degà actual Josep Ma. Martí), m’he adonat que han estat dues les fases en les quals es podria concretar aquests 25 anys. Una primera de constitució del Col·legi i de posada en marxa del Codi Deontològic i del Consell de la Informació de Catalunya, més plàcida, i una segona en la que problemes de diversa índole han acabat per generar tensions i situacions que mai no hauríem volgut per a la nostra institució col·legial.

Entre mig d’aquests dues grans etapes se situa –talment com si d’una frontissa es tractés-- el meu mandat de degà entre els anys 2004 i 2006. Encara que no sigui gens fàcil referir-me a un període determinat de la vida col·legial de la que un mateix n’ha estat el protagonista, he aprofitat la meva intervenció –que en síntesi reprodueixo a partir d’ara-- per fer una mena de balanç d’aquells dos anys en els que, al meu entendre, es va començar a gestar la “tempesta perfecta” que actualment encara sacseja al Col·legi.

Les causes
L’origen d’aquesta tempesta perfecta cal situar-la, sumàriament i des del meu punt de vista, en aquests afers que ara resumeixo:
-- El cas Carmel, amb un rerefons complicat i un pretès debat sobre la llibertat d’expressió volgudament tret de context. Tot plegat enmig d’una actuació del Col·legi que no va ser –o no va voler ser-- entesa per a tothom, i que va merèixer posicionaments ben diversos, no sempre ajustats als fets, ni a les circumstàncies, i sobretot a la veritat.

-- El debat sobre l’Estatut del Periodista, i l’actitud i acord adoptat per la Junta de Govern el juny del 2005, que tampoc va ser entesa per tothom i que va generar un seguit d’acaraments poc desitjables, especialment –però no només-- entre el CPC i el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC). Cal recordar que aquella Junta vam decidir que més que no pas apostar per un Estatut de la professió, el què segurament calia era una llei pel dret a la informació. (I he aprofitat aquest passatge per recordar que la llibertat d’expressió és encara avui una reivindicació i que el seu ple exercici és, també encara avui, una opció arriscada...).

-- El desencadenament d’una doble crisi que afectava directament als mitjans de comunicació (tecnològica i econòmica), i que començava a dibuixar un nou tipus de relacions (laborals, però també professionals), entre empreses i periodistes.

-- Una llei de l’audiovisual que s’estava discutint al Parlament i que seria aprovada un parell d’anys més tard, amb notables canvis en relació al text inicial. Una llei que per cert no ha estat mai del tot aplicada i que a hores d’ara està essent modificada, i que des del meu punt de vista suposa un retorn al control governamental dels mitjans públics de la Generalitat de Catalunya i del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC).

-- El llibre blanc de la professió, en el que ja s'apreciava el desgavell i les diferències laborals i professionals que s'han anat agreujant els darrers anys.

-- El debat etern, i a voltes superficial i equivocat, en relació a qui és o no és periodista i els efectes que això té sobre la deontologia professional, i en qualsevol cas l’acceptació de facto de l’existència de com a mínim dues tipologies de periodisme: el de mitjans i el de fonts.

-- I encara, convençut que possiblement no sigui del tot políticament correcte, el fet que el CPC es veiés des d’alguns despatxos –i cito literalment-- com a un cau de “socialistes i de progrés” o de la “crosta socialista” que calia foragitar de la institució col·legial.

La suma d’aquests i d’altres factors és la que va acabar per conformar la tempesta perfecta a la qual feia referència en començar. Una tempesta els efectes de la qual hem pogut anar observant, dissortadament, amb el pas dels dies i dels mesos, tant des d’un punt de vista col·legial com també laboral i professional. I sobre la vessant professional d’aquests efectes voldria posar ara l’accent per reivindicar --una vegada més i d’una manera pública-- el Codi Deontològic del 1992 que, al cap i a la fi, és un manual de bones pràctiques i de compromís amb la societat. També el garant que darrera de cada periodista hi ha un comportament ètic que ens fa diferents a aquells que reivindiquen el periodisme ciutadà com a una solució low cost per respondre a la necessitat d'informar, i als arribistes sense escrúpols.

I encara una constatació més, en aquest cas adreçada a l’Administració. En el camí fet fins ara, es nota una gran mancança impròpia d'una societat democràtica com la nostra i que cap govern ha decidit entomar: la Llei de Transparència que hauria de permetre als periodistes l’accés a totes aquelles dades i documents que són d'interès ciutadà i d’aquesta manera millorar també la qualitat de la informació.

Reivindicacions
Arribats a aquest punt de les meves paraules, m’he atrevit a apuntar que per fer front a aquesta situació amb la solvència necessària, només hi havia una sortida: més professió, més professionalitat, més lluita per la llibertat d’expressió i més dret a la informació...

És en aquesta línia que he afegit que hora devia ser de denunciar els periodistes i les periodistes que sense ser ni membres del col·legi ni tampoc llicenciats o llicenciades, actuen fonamentalment en l’àmbit de la premsa del cor i del sensacionalisme. Ho fan com a intrusos i contribueixen a crear una imatge que no es correspon gens ni mica amb la del conjunt de la professió.

He reivindicat també el dret a poder expulsar del Col·legi, o com a mínim denunciar públicament, als periodistes i a les periodistes que incompleixin reiteradament el codi deontològic...

I finalment he demanat que el Col·legi no es quedi al marge de les mobilitzacions sindicals contra la precarització laboral dels joves i l'expulsió de l'ofici de periodistes veterans i veteranes.

Epíleg
Les meves paraules finals han estat per animar a tothom a fer pinya, avui més que mai, entorn el CPC per tal de poder acarar els temps complexes i difícils pels que estem treballant, i he felicitat a la junta de govern per la seva aposta per la formació i pel reciclatge professional, precisament en moments com els actuals.

Josep Carles Rius ha estat qui ha tancat la ronda amb un record emocionat a Josep Ma. Huertas i al que fou secretari tècnic del CPC durant 20 anys, Albert Mussons. També ha fet un reconeixement al personal de la institució col·legial.

Llarga vida al Col·legi!