20 jul 2013

Diferències entre palanganer i periodista

Cristina Palomar
Mentre seguim el culebrot del 'cas Bárcenas' i els il·lusos i els conspiradors aznaristes resen perquè Rajoy dimiteixi, els del nostre gremi ens hem ennuegat avui amb una suposada pregunta pactada entre el diari 'Abc' i el president espanyol sobre el "xantatge al Govern" del tresorer popular ara caigut en desgràcia. I això que els periodistes tenim una gola prou dilatada de la quantitat de gripaus i altres coses que no diré que ens hem arribat a empassar des de la restauració de la democràcia...

Això d'avui m'ha portat a confirmar una vegada més que la línia que separa un bon palanganer d'un bon periodista és tan difusa que acaba per desaparèixer, sobretot si posem la lupa en els mitjans de comunicació públics, on les dimissions i promocions sempre coincideixen amb el canvi del govern de torn. Els que ens dediquem al periodisme i encara no hem perdut el nord del tot sabem que cada vegada és més difícil resistir-se als cants de sirena (o a les amenaces de ser acomiadat) i que la connivència entre mitjans de comunicació i poder polític i financer cada vegada és més estreta. (Llegiu l'excel·lent treball de Ramón Reig, 'Los dueños del periodismo. Claves de la estructura mediática mundial y de España'. Gedisa editorial)

Tant el cas de la pregunta de l''Abc' d'avui com la censura que TV-3 va exercir aquest cap de setmana sobre el boicot que els veïns del barri de la Guineueta li van muntar a l'alcalde Xavier Trias per protestar contra la decisió de tancar el CAP del barri, m'ha portat a fer el joc de les diferències entre periodista i palanganer (o mamporrer si voleu). N'he triat set, però la llista pot ser més llarga a mida que filem més prim. 

1 - Contrastar la informació que t'arriba. Encara que sigui de primer de carrera, aquesta norma cada dia es respecta menys perquè dóna molta feina.

2 - Evitar autocensurar-te. El mecanisme mental inconscient de l'autocensura ens porta a descartar automàticament els temes que puguin ser incòmodes per a la nostra empresa (o govern) o que ens puguin portar problemes.

3 - Rebutjar les imposicions del cap. ¿Qui no s'ha trobat mai amb una proposta de títol per a la teva informació abans fins i tot d'explicar al teu cap de què ha anat la cosa? En el meu cas, al començament de treballar en premsa, la situació era tan surrealista que el meu cap em venia amb un titular i em deia: busca algú del partit x que t'ho confirmi.

4 - Negar-se a redactar una notícia falsa (o negar-se a firmar-la). Un dia a la redacció em van passar el contacte d'un noi que havia trucar denunciant que la policia espanyola l'havia multat amb 100.000 pessetes per irrompre amb una estelada en un partit de futbol. Em va costar molt arribar a la veritat: la multa no era per l'estelada, sinó per haver provocat la suspensió del partit. El cap de torn estava tan excitat amb el tema que ni em va escoltar. La informació va sortir com ell va voler però sense firma.

5 - Defensar la teva independència professional. Has de pensar que ara més que mai la feina que tens no durarà sempre i que precisament la teva independència professional serà la teva targeta de presentació a l'hora de buscar una altra ocupació.

6 - No vendre's barat. Aquesta va relacionada amb l'anterior. Tots tenim un preu. El que passa és que en el cas del periodista que pren partit per una causa, una ideologia o un govern, no només perd l'objectivitat i l'equidistància necessàries per valorar un tema. El més probable és que acabi a l'oficina de l'atur quan els seus padrins perdin les eleccions.

7 - Saber per a qui treballes (i decidir si t'interessa). Tots els periodistes que treballen en un mitjà haurien de saber qui està al darrere de la seva empresa. Ignorar-ho no només és un error que ens pot portar al mobbing o potser fins i tot l'acomiadament. També ens pot provocar un munt de frustracions personals que poden acabar cremant-nos del tot.

Evidentment, aquesta llista de les set diferències és incompleta, subjectiva i fruit de la meva experiència personal. Tanmateix, quan els treballadors de la CCMA em demanen el meu suport a les seves reivindicacions laborals sempre els pregunto per què no aprofiten per reclamar el blindatge dels seus mitjans del control polític i evitar així que acabin sent un pamflet propagandístic. Encara estic esperant una resposta.

3 comentarios:

  1. Normalment no contestaria un article com aquest, amb evidents judicis demagògics, però ho faig com a seguidor i col.laborador del blog perquè la resta de contribucions em mereixen molt respecte.
    És gratuït afirmar que la no emissió de l'esbroncada a Xavier Trias a TV3 va ser causada per un acte de censura. Senzillament, la pràctica periodística de TV3 no contempla el seguiment continu de l'alcalde de Barcelona. I és demagògic afirmar, a partir d'aquest fet, que els mitjans de la CCMA són un pamflet propagandístic.
    Els professionals de la CCMA lluitem des de fa dècades per la independència informativa i hem aconseguit sonores victòries, com ara canvis legislatius o l'aprovació de l'estatut de redacció. Òbviament, la nostra feina no és perfecte, de vegades es produeixen situacions discutibles i molts de nosaltres podriem ensenyar les cicatrius que ens ha generat expressar el nostre desacord amb decisions que ens han semblat contaminades políticament. Dit això, el resultat no té res a veure amb el pamflet del que parla la Cristina.
    Enlloc d'atacar de forma tan gratuita els mitjans públics, potser la Cristina ens podria il.lustrar sobre la independència informativa que tenen els periodistes de la revista Carrer, de la FAVB, on ella treballa actualment.
    D'altra banda, agrairia una explicació de l'editor del blog sobre la supervisió d'un text amb unes deficiències tan evidents com les comentades.

    ResponderEliminar
  2. Benvolgut Gil,
    Responc per l'al·lusió que em fas en l'últim paràgraf del teu comentari. Cristina Palomar ha escrit la seva opinió, que és tan respectable com la teva, sobre determinades conductes professionals. Podem compartir o no les seves severes crítiques a professionals de la CCMA però, quan em demanes explicacions per "la supervisió d'un text amb unes deficiències tan evidents", estic convençut que no voldràs suggerir que no l'hauria d'haver publicat i que, per tant, l'hauria d'haver censurat. Si la Cristina ha abocat unes opiniones tan contundents, dono per suposat que les seves raons i proves tindrà. I que si llegeix aquestes ratlles, de ben segur que no tindrà cap inconveniente en ampliar-les. Ben cordialment, Andreu

    ResponderEliminar
  3. Estimat Andreu, ja som prou grandets per distingir entre la censura i la supervisió de textos amb evidents errors. Forma part de la nostra feina assegurar que la informació arribi al lector neta d'impureses. Afirmar, avui, que els mitjans de la CCMA són un pamflet propagandístic és del tot erroni. No es tracta d'una opinió, sino d'una visió esbiaixada, mancada de dades. Quan em refereixo a la supervisió de l'editor vull dir que, davant falles evidents, cal parlar amb l'autor per ajudar-lo a veure-ho. A mi m'ha passat com autor més d'un cop i estic segur que també a la resta de lectors del blog. Quan es fa amb criteris professionals això millora el producte radicalment. Quan ho fa algú amb vocació de comissari polític és censura.

    ResponderEliminar