Cristina Palomar
Un dels punts de la meva entrada anterior sobre les set diferències entre palanganer i periodista parlava de la necessitat que tot professional del nostre gremi té de saber per a qui treballa realment. Als lectors que els interessi saber qui hi ha al darrere de les nòmines que cobren els periodistes dels grans mitjans de comunicació o per què es publiquen unes informacions i unes altres no o per què l'enfocament d'una determinada notícia varia en funció de la cadena o del diari, els recomano un interessant llibre escrit per Ramón Reig, periodista i responsable del Departament de Periodisme II de la Universitat de Sevilla que podeu trobar a les biblioteques públiques. Parlo de 'Los amos del periodismo, claves de la estructura mediática mundial y de España'.
.jpg)
Reig fa una exhaustiva recerca per demostrar els estrets lligams dels mitjans amb el gran poder financer i polític, i com és d'estúpids parlar avui de pluralisme informatiu quan el règim que impera és el del mercat i la concentració del poder mediàticcontinua sent una constant des de finals del segle XX. "El pluralisme real resulta un miratge i es limita a oferir dues visions d'un mateix sistema de domini: el mercantil. Les crítiques aïllades són necessàries per reforçar la pròpia imatge de pluralitat que els mitjans s'autoatorguen. El que existeix en el món de la comunicació periodística espanyola és un repartiment de papers: uns juguen el paper de les dretes i altres de les esquerres, però per sobre de tot està el negoci i, si cal, es produeixen unions a primera vista contra natura", afirma. Alguns exemples d'aquesta anomalia serien l''Avui' (ja extingit) i 'La Razón', del grup Planeta, o el suport que la banca Rothschild dóna a 'Libération' des del 2005.
Per il·lustrar com és d'improbable que un mitjà publiqui algun reportatged'investigació denunciant presumptes males pràctiques de les corporacions que el financien, Reig fa una llista dels principals anunciants i les seves inversions publicitàries. Tot i que les dades són del 2008 i es refereixen a tot l'Estat, és interessant fer-ne esment malgrat que jo només parlaré dels deu primers. Són, per aquest ordre, Telefónica (173,8 milions d'euros), Procter & Gamble España (131,9 ME), L'Óreal (107,7 ME), El Corte Inglés (96,4 ME), Vodafone (87,5 ME), Volkswagen-Audi (86,6 ME), Renault (69,7 ME), Danone (67,6 ME), ING Direct (61,4 ME), France Télécom (58,4 ME). "Com mossegar la mà que et dóna de menjar? Tanmateix, l'obligació del periodisme és mossegar o almenys molestar i incomodar al poderós perquè, del contrari, el públic deixarà de creure en el periodisme", constata.
Com Reig, som cada dia més els periodistes que recordem que sense un periodisme lliure de cadenes no hi ha democràcia i també que amb l'acomiadament indiscriminat dels professionals ben informats i ben formats, les plantilles més joves i més barates dels mitjans fan aigües per totes bandes. La crisi i l'aparició d'Internet no justifiquen la sagnia que les empreses periodístiques estan fent als mitjans. "Les eines canvien, però el periodisme roman i el periodisme és un treball intel·lectual desenvolupat per un periodista que abans que de tecnologia ha de saber d'història, d'economia, saber buscar una font, redactar bé les notícies, tenir un arxiu propi i capacitat crítica, confiar en l'instint i saber qui són els amos", opina.
L'excés de publicitat coarta la llibertat de premsa en els mitjans privats i els governs fan el mateix en el cas dels mitjans públics, així que als periodistes no ens queda una altra que buscar altres mitjans d'expressió per exercir la professió sense condicionants. En el cas de la premsa escrita, Reig n'apunta dos: els gratuïts i la premsa de minories. Aquesta última, adreçada a un públic petit però disposat a pagar per continguts de qualitat sembla, ara per ara, la millor alternativa. A Catalunya estan sortint un munt d'iniciatives que ens demostren que encara som a temps de recuperar la nostra credibilitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario