El paper dels 'dircom'

Albert Sáez

Hi ha una certa tendència a pensar i a escriure que la transformació dels mitjans de comunicació només canvia la vida dels diaris i dels periodistes. Afecta a tot els sectors i els professionals de la comunicació. Els professionals de la publicitat ja fa temps que s’han reciclat sense fer massa soroll, com acostumen, i sense transmetre la sensació que estan en decadència. No els agrada ser notícia i saben de les conseqüències a llarg termini de la reiteració dels mals auguris. Però ja fa dies que la professió publicitària ha implosionat i el procés de creació, conceptualització, producció i contractació de les campanyes publicitàries s’ha atomitzat. Només les grans multinacionals, lligades a marques transnacionals, han sobreviscut com a agències de serveis integrals. La resta són freelance que han incorporat l’entorn digital dins de les seves rutines.

Mentre el periodisme als mitjans segueix llepant-se les ferides i lamentant els mals que li venen de fora sense la més mínima autocrítica, la gent que fa periodisme fora dels mitjans s’espavila. És

el cas dels responsables de les relacions amb els mitjans, i de moltes coses més, des de les empreses. Últimament com ens agrada posar tots els noms en anglès, els anomenem 'dircoms', vaja el que tota la vida havíem dit que eren directors de comunicació, la majoria provinents del periodisme als mitjans o en tot cas provinents de les facultats de periodisme. Dircom-Catalunya, l’associació que els agrupa, acaba de fer un decàleg per definir el seu paper ara i aquí.

Logotip de Dircom Catalunya

De les moltes coses interessants que diuen en destaco una: parlen de tenir cura del “capital d’actius intangibles: la notorietat, la marca, la imatge i la reputació” de les empreses i institucions públiques. Ben lluny de l’estereotip que arrossegaven: fer sortir els directius guapos a la foto moltes vegades per vendre més. Aquí en tenim uns que ja han sabut reinventar-se, de manera intel·ligent. I que han elaborat una definició de la seva professió que no parteix dels mitjans que utilitzen sinó dels objectius als que responen. Possiblement ara per aconseguir aquests objectius depenen molt més de la gestió dels seus propis mitjans de comunicació que no de la relació amb els tradicionals. Però la funció no es perd amb l’òrgan.

http://slownewsblog.com/