Cassen ha acabat creant escola en el periodisme

Gabriel Jaraba

Si ens ho mirem fredament, els arguments amb els quals es vol justificar 'Operación Palace' són els mateixos que permeten dir que l’home no va trepitjar mai la Lluna a un nombre de persones certament considerable o que Elvis és viu i despatxa bocates a un llogarret d’Arizona. La resta pertany a la legitimíssima necessitat de guanyar-se la vida, doncs, com va dir aquell, els periodistes hem de menjar molt de caviar per portar un plat de sopa a casa. Al capdavall, desprès d’aquella nit de sang i boira amb les nenes d’Alcàsser tot fa baixada i ja no queden carros per tirar pel pedregar.

L’autor del 'mockumentary' sobre el 23-F ha dit que només era un joc, i té tota la raó. La prova del foc que el 'fake' volia representar –posar a prova l’efecte de credibilitat dels mitjans— ja la va posar en pràctica un altre, i en sèrio, aquell 11 de març en que el president del Govern anava trucant els directors dels diaris amb una ma i amb una altra cordant-se la bragueta desprès de pixar-se en les víctimes

d’Atocha. Allò sí que va ser un joc, i un joc ben bèstia per cert, que va situar la qüestió al lloc que li pertoca i no al dels alegres exercicis d’estil comunicacionals: el d’un context frágil, subtil i trencadís, el pacte comunicacional implícit sobre el qual s’aguanta la comunicació i que quan no és respectat el periodisme democràtic –perdó per la redundancia— fuig per la claveguera.

Posar a prova la credulitat del públic per comprovar quant de pes aguanten les estructures sobre les quals descansa la comunicació en una societat democràtica és tan fàcil, tan fácil, que el test de resistència l’apliquen cada dia, cada hora, tots els qui creuen en la definició de què és una noticia: allò que algú té interés que no se sàpigui i que estan en posició de fer-ho possible per acció, omissió, intoxicació o coacció. Els mitjans informatius naveguen per mars on les sirenes i els pirates van de bracet, de manera que si cada 30 anys (abans, amb 'Camaleó') algú vol fer un exercici d’estil al respecte, ja no vé d’aquí. Els periodistes, en tot cas, sabem que la nostra feina no és la d’Orson Welles sinó la de Penèlope: teixir i desteixir el precari equilibri en el qual es basteix la informació.

Els 'showmen' poden, acabat l’espectacle, sortir a saludar i dir, com feia Cassen, “és broma!”. Als periodistes, en canvi, els passa com als músics que cantava Gato Pérez, s’hi juguen la vida. Tres canvis de director en un mes en tres diaris de gran tirada. Jordi Évole no haurà de patir perquè li treguin el programa després d’una entrevista un xic agosarada, perquè ara ja sabem que és broma.

http://gabrieljaraba.wordpress.com/