El fals reportatge d'Évole

Josep-Maria Ureta

El fals reportatge de La Sexta sobre nous documents del cop d'Estat cívico-militar del 23-F del 1981 invita a un primer exercici de sinceritat: ¿en quin moment et vàres adonar que no era un reportatge informatiu sino un programa d'entreteniment? Només em va desconcertar, des del primer moment, que s'hagués comptat en l'engany amb els partits nacionalistes. I, sobretot, que si bé es va "prestar" Anasagasti, el "portaveu" de CiU era un perfecte desconegut pels que fa uns quants anys que seguim la politica catalana. Dit això, i perque no vaig atinar que era l'hora del 'Salvados', em vaig quedar més a prop de l'acceptació crítica (versemblança) que de la diversió per lo bé que ho havien plantejat i la "col·laboració" de gent tant estimable com Andreu Mayayo.

Enhorabona pels que han concebut i executat aquest magnific fals reportatge. Ara només convindria afegir, com aquells programes de lluita lliure nord-americans, que algú digués al final allò de "no intenti imitar als nostres lluitadors, son professionals. Hi ha risc de lesions"... (i afegeixo jo) pel "ja de per sí mal parat ofici de periodista".

Segona. El meu homenatge a qui ja fa dècades, davant d'un cas similar (programa 'Camaleó' de TVE, on es va anunciar l'assassinat de Gorbatxov en un format de telediari "real"). Va ser Gabriel Jaraba, a 'El Periódico', qui va fixar la línia: "L`ùnic actiu dels periodistes és la credibilitat". Posar-la al servei de l'entreteniment no crec que sigui ni útil ni necessari. Ja sé que ara apareixeran tots els fans incondicionals d'Évole a dir-nos que som uns ressentits pel seu èxit i que més val que callem, perque també tenim un historial poc galdós de participació en mentides que convenien als qui ens manen. D'acord, però això no treu la necessitat de tornar a explicar on és la teòrica ratlla: el que és entreteniment, encara que es revesteixi de format periodístic, o empri les seves eines, cal que es distingeixi. No hi ha cosa que em carregui més com a espectador que veure gent "gracioseta" que es fa passar per periodista fent una enquesta pel carrer. I si son titulats o estudiants que executen un encàrrec del professor de torn per tornar a demostrar que el periodisme és un gran engany, que es desin d'una vegada. Des d'Orson Welles i la seva 'Guerra dels móns', la resta és imitació barata de magatzem oriental.

Jordi Évole ha creat un format televisiu força interessant. Hi ha diumenges que és netament informatiu i agoserat, com les denúncies de les infraestructures inacabades o les trampes del rebut de la llum; és periodisme, sens dubte, i té el seu mèrit de que pot anar més enllà del que aconsegueixen altres formats informatius. És prou indici veure com polítics esquius es 'maten' per sortir a 'Salvados' amb l'esperança de quedar per damunt de la mitjana. Però no es pot fer passar bou per bèstia grossa: hi ha emissions del programa, com la d'ahir, que no son periodisme, tot i el debat posterior, clarament orientat a 'compensar' per si hi havia gent molesta (no és el meu cas, accepto que vaig trigar en adonar-me del disbarat).

Si acceptem que 'Salvados' forma part del nou "periodisme" tinguem en compte, també, quan convé posar en risc la credibilitat i quan es fa només per la vanitat de poder dir-li a un altre "t'ho has cregut, ha, ha, ha".

Altres articles sobre Jordi Évole i 'Salvados' publicats a PAIOS:

'Carrillo, Paracuellos y los periodistas', por Ángel Sánchez de la Fuente.

'De 'Salvados' a 'La Noria'', per Joan Barrera.

TV-3 y 'La Vanguardia', por José Sanclemente.

'El ejemplo de Jordi Évole y algunas lecciones que todos deberíamos aprender', por Gabriel Jaraba.

'Lliçons d'un cara a cara', per Joan Barrera.