Tret de sortida a l’article 52 de l’Estatut

Francesc Ràfols

El desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut –que es refereix a les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania– acaba de fer la seva primera passa. Tímida, però la primera. El Parlament de Catalunya ha aprovat una esmena d’ICV-EUiA a una moció de la CUP per «iniciar el

diàleg amb representants de la societat civil i del sector periodístic i audiovisual per a redactar una Llei del dret a la Informació que desenvolupi l’article 52 de l’Estatut i que defineixi també els drets i deures dels professionals de la informació, com a garantia d’una informació veraç i de qualitat». Abans d’això, però, entre CiU i el PP havien trinxat la moció presentada per la CUP-AE per la democratització de l’espai comunicatiu català amb un repartiment més just que l’actual de les freqüències de ràdio i de televisió.

Aquesta resolució del Parlament, tard o d’hora, hauria de culminar amb la creació d’una ponència parlamentària que desenvolupés l’article 52. Però la pilota ara està en mans del Govern, que hauria de tenir aquesta qüestió com a essencial per millorar la qualitat democràtica del país. La moció aprovada per la Cambra catalana no deixa de tenir un regust agredolç perquè si bé l’article 52 ha entrat per primera vegada en l’agenda política, pel camí ha caigut la regulació dels mitjans comunitaris en la línia del que reclamen els moviments socials.

http://francescrafols.wordpress.com/

Huertas, Udina, Estadella, Batalla

Siscu Baiges 

J. M. Huertas Claveria.

Quan ens anem fent grans anem deixant amics pel camí. Alguns els perdem perquè ens hi discutim o perquè s’han van a viure lluny de nosaltres. D’altres, simplement, perquè la mort se’ls emporta. De tant en quan, a aquests amics que ja no hi són, t’agradaria demanar-los què pensen de les coses que passen ara. 

Ernest Udina.

Ho pensava dijous 26 de juny quan assistia a l’acte de presentació de la web que recull la trajectòria i el treball de Xavier Batalla. Es titula 'El món és una idea', el mateix títol que portarà el llibre pòstum que sortirà a la tardor. ¿Què diria Batalla del debat actual sobre la independència de Catalunya? Difícil exercici. Molts companys i companyes m’han sorprès amb el seu posicionament entorn aquesta qüestió.

Jordi Estadella.

Jo diria que Batalla, persona acostumada a viatjar com va ser, optaria per una fórmula de convivència que no creï noves fronteres. Però ja us dic que no m’atreveixo a parlar per boca de ningú.

Miro enrere i penso en d’altres companys i amics periodistes que ja no hi són. Josep Maria Huertas Claveria, Ernest Udina, Jordi Estadella,... ¿serien independentistes? ¿Federalistes? ¿Aportarien idees noves?

Xavier Batalla.

Dels tres, Huertas era el més “catalanero”. Jo el situaria en l’independentisme, però segur que duria la contrària als sobiranistes més fanàtics. Udina era el més europeista. Me l’imagino, com jo, argumentant que la independència de Catalunya va en direcció contrària als Estats Units d’Europa que volem construir. I Estadella potser seria el federalista més convençut. Tants anys al 'Un, dos, tres, responda otra vez' xoquen amb “Espanya ens roba” o el nou lema de “Espanya ens frena” de la factoria mediàtica independentista.

Però ni el Josep Maria, ni l’Ernest, ni el Jordi, ni el Xavier hi són per confirmar-me o desmentir-me les meves suposicions. M’hauré d’espabilar sense ells. Les banderes es poden canviar. Avui poden portar un estel o no dur-lo. Les fronteres poden canviar. Poden diluir-se dins d’Europa o marcar límits amb Espanya. Els amics que se’n, però, malauradament, no es poden canviar ni substituir.

Periodistes per canviar el món

Cristina Palomar

Feia temps que no sentia uns aprenents de periodista dir que estaven estudiant per canviar el món. La meva part cínica, escarmentada pels desenganys de vint anys fent periodisme, em va fer dibuixar una ganyota a la cara; però la meva part romàntica em va fer emocionar perquè estic convençuda que seran ells els únics que, malgrat tenir-ho tot en contra, salvaran aquesta professió tan desacreditada. Si és que té salvació.

El passat 14 de juny vaig assistir per primera vegada a una assemblea de Mitjans en Lluita. La plataforma feia balanç del seu treball i presentava el seu butlletí on denunciava la precarietat del periodisme explicat des de dins. Em va saber greu veure el poc ressó que la convocatòria havia tingut entre una part important del col·lectiu periodístic de Barcelona de la meva generació, el de 40 cap amunt. Aquell que, apalancat des de fa anys a les redaccions, es pensa equivocadament que amb ell no van ni les retallades ni els acomiadaments com va recordar un dels assistents.

La darrera assemblea de Mitjans en Lluita. // Cristina Palomar

Per enèsima vegada vaig constatar que, excepte honroses excepcions, aquests periodistes difícilment se solidaritzaran mai amb un company de professió afectat per un ERO, fins i tot deuen pensar que si tanca el diari del costat menys competència i més lectors. No tenen consciència d'assalariat perquè cobren un sou que els permet viure per sobre de la mitjana malgrat fer més hores que un rellotge i els importa un rave treballar com a corretja de transmissió del poder polític i econòmic. De fet, molts utilitzen la professió per promocionar-se en aquests àmbits tan sinuosos. Només la crua realitat d'un acomiadament o d'un canvi de règim els desperta del somni.

Tanmateix, em va il·lusionar veure que a l'assemblea hi havia molta gent jove: des de periodistes de trenta i pocs --ja afectats per les dobles escales salarials dels mitjans i les condicions vergonyoses d'explotació laboral-- fins a estudiants universitaris amb poques o nul·les possibilitats de trobar una feina mínimament remunerada. Tots conscients que són assalariats explotats, tots convençuts que la seva ha de ser una feina amb clara vocació de servei públic i tots amb ganes de fer moltes coses malgrat el camí costerut. 

Vaig compartir fila amb l'Ada Colau i el seu fillet, i entre les moltes cares conegudes em va sorprendre veure una redactora d''El País' de la qual vaig ser monitora en un esplai del Guinardó i reconèixer entre el personal de TV-3 un antic militant d'un partit que, per sort, ja no existeix. Un treballador de TVE va lamentar la censura que aplica el PP en la informació i la reducció al mínim de les desconexions i un altre va denunciar l'explotació laboral que pateixen els becaris. Totes, velles històries que es repeteixen.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

‘Challenge the Status Quo’

Albert Sáez

Tres notícies ens han posat aquesta setmana cara a cara amb una nova tendència de la disrupció informativa digital: el periodisme automatitzat o narrative science. Es tracta de la possibilitat de generar històries periodístiques a partir de la configuració d’un algoritme que tracti les dades disponibles sobre un fet fins a construir-ne el relat sense intervenció humana. Una utopia que alguns comencen a pensar que pot ser realitat.

Dilluns 9 de juny, el diari The Guardian desvetllava que un ordinador anomenat Eugene Goostman, creat per Vladimir

Alan Turing, matemàtic i filòsof  britànic.

Veselov i Eugene Demchenko, havia superat per primera vegada el test de Turing, el visionari que va dissenyar un conjunt de proves per determinar que una computadora assolia el grau d’intel·ligent. És la primera vegada que una màquina assoleix el llindar de la intel·ligència humana tal i com la va definir el científic britànic.

Amb aquesta informació darrera l’orella, va obrir dimecres 11 de juny els seus treballs el Global Editors Network Summit al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb aquest suggestiu títol: 'Challenge the Status Quo' i en la primera jornada va sortir a escena aquest lema: 'Algorithm is the name of the game'. Està clar que la possibilitat d’automatitzar la informació és una temptació pel editors en èpoques de vaques magres. Seria interessant però que s’ho miressin de manera més intel·ligent de com van mirar la digitalització. Automatitzar podria ser la solució per les feines de poc valor afegit com la publicació de notes de premsa i aquest nou eufemisme que és el màrqueting de continguts. Però han de decidir d’una vegada per totes si la seva vocació és la d’impressors (digitals) o la d’editors (periodístics). Si són editors només faran que acumular forces en la producció de continguts amb valor afegit alliberant els periodistes de les feines automatitzables però no eliminaran periodistes.

I finalment el Nieman Lab ha analitzat el divendres 13 aquest bloc elaborat per un algoritme a partir de les dades disponibles. No és una peça literària però aconseguiria un bon posicionament a la xarxa.

http://slownewsblog.com/

No inventemos el periodismo. Hagamos escuela

Julia Sousa

Nunca se había puesto tanto en tela de juicio la prensa, los periodistas, los nuevos modelos o no de hacer periodismo y los medios, en general. No está mal que hagamos autocrítica porque es saludable, pero me temo que tanto hablar sobre lo que es o no hacer periodismo nos está desvirtuando. Las reglas del periodismo son las mismas desde hace años. Con la entrada de la democracia nació otro tipo de hacer periodismo, mucho más crítico, abierto y de investigación, dado que no había que soportar la ley de la censura, pero la censura, no nos engañemos, ha existido siempre y sigue existiendo. Una censura puede ser constatable o no escrita, pero no deja de ser censura.

Se critica mucho que los periodistas de hoy no hacen periodismo. Sí hacen periodismo, la diferencia es si es buen periodismo o no. Tú puedes endulzar una entrevista o desnudar al personaje, en ambos casos es periodismo. Otra cosa es que te guste o no, que sea ético o no, o bien que responda a tus preguntas. 

Redación del diario 'Clarín' de Buenos Aires.

Compruebo desde hace tiempo que hay una lucha encarnizada por delimitar lo que es periodismo y no. Y yo, francamente, no veo grandes diferencias respecto de lo que he vivido durante más de 30 años. Siempre hubo periodistas de calle, de mesa, de canapés… siempre ha habido periodistas críticos, comodones, arriesgados, complacientes… siempre he conocido grupos o medios más abiertos o cerrados que otros… y siempre he convivido con periodistas de raza y otros que no lo son tanto. No veo grandes diferencias. Lo único que nuestro gremio nunca supo combatir y ahora tampoco es la incursión sistemática de falsos periodistas en nuestra profesión. Permitimos y seguimos permitiendo que todo tipo de personas, procedentes de diversas profesiones se autoproclamen periodistas por el mero de hecho de salir por la tele y radio. Esto sí me parece grave, pero, insisto, es un cáncer que nos viene de lejos y que nunca hemos sabido o querido atajar. En su tiempo hubo la polémica de si un periodista lo era o no por haber cursado la carrera de periodismo. De hecho, solo en los medios públicos se tenía en cuenta este aspecto cuando te realizaban el contrato. Siempre pensé que es bueno pasar por la universidad, pero mejor aún trabajar en un medio para aprender este oficio, porque eso es lo que es, un oficio y como tal, necesita de aprendizaje y mucha práctica.

Ahora las redacciones se llenan de chicos y chicas muy jóvenes y, por tanto, muy baratos y el problema básico es que tienen pocos referentes en dónde fijarse y de los que aprender. Vemos redacciones envejecidas o bien jovencísimas con lo cual el término medio ha desaparecido por completo. Todos o casi todos hemos tenido que trabajar en alguna ocasión con jóvenes que dominan a la perfección las redes sociales, pero en cambio no saben discernir entre importante o no, entre noticia o rumor o entre noticiable o simple chisme. Se habla de que la crisis se ha encarnizado con la clase media. Es cierto, pero esta crisis también se ha encarnizado con los periodistas de mediana edad y los ha arrojado a la calle, con lo cual, el colchón siempre deseable en una redacción está desapareciendo. Ahí se siente la flaqueza de muchos contenidos, de muchos reportajes y de muchas entrevistas. 

La investigación es cara; yo diría que según. No es solo cuestión de dinero hacer buena investigación, también es imprescindible que haya buenos maestros que enseñen a investigar. Creemos que Google nos dará la respuesta a todo y, de momento, por suerte para nosotros, no es así. Hasta los de Google, que saben mucho, están financiando másters en investigación a sus trabajadores, porque son conscientes que esta especialidad necesita de una escuela. Por tanto, seamos más rigurosos en nuestras críticas y en nuestros argumentos. El periodismo sigue vivo, no me cabe duda. El periodismo siempre se ha escrito contra reloj, pero también necesita su escuela y su tiempo, ambas cosas se están destruyendo cada día. Por tanto, no quememos el periodismo y reclamemos el conocimiento y la reflexión.

La mort d'un elefant interessa més que 48 kenyans assassinats

Andreu Farràs

El mateix dia es va saber que uns militants islamistes de Somàlia van assassinar 48 persones en un atemptat terrorista a Kenya i que Satao, un dels elefants més grans del planeta, va ser mort per caçadors furtius, també a Kenya, al parc nacional Tsavo.

La primera notícia va aparèixer reflectida l’endemà a les planes de paper de dos dels quatre principals diaris espanyols. La segona, las de l'animal caçat, també en dos d’aquests quatre diaris. El rotatiu de més difusió del país no va donar cap de les dues notícies en la seva edició del 17 de juny, si més no a la que vaig llegir jo. En un altre diari, la mort de Satao, desitjat pels seus enormes ullals als mercat d'ivori, va ocupar quatre columnes. La matança de kenyans, cap.

Fotos de l'elefant  Satao preses per Tsavo Trust.

Son criteris periodístics discutibles com tots però fan més que sospitar sobre una certa insensibilitat davant de les matances d'essers humans que se succeeixen constantment al continent africà. Una tarda de maig, les agències internacionals van informar de dos atemptats mortals en una ciutat de Nigèria. Van morir més de 110 persones, la majoria dones i nens, i les bombes van causar centenars de ferits. L’endemà eren pocs els mitjans que se’n feien ressò. Quan, alguns dies abans, Michelle Obama va aparèixer demanant que les 200 noies segrestades a Nigèria fossin alliberades, tots els mitjans del món –fins i tot els que es queixen de que els EUA i les agències de premsa internacionals marquin tant el pas de les agendes informatives— van confirmar la seva pulsió gregària. En canvi, com que Michelle Obama i el ‘show business’ nord-americà no va sortir dies després amb cap cartellet plorant per les més de 110 dones i nens morts a la mateixa Nigèria, van ser pocs a Occident els que van moure una cella. I ningú va repiular cap ‘hashtag’ solidari en anglès; allò no era tan ‘cool’. Per cert, que les 200 noies segueixen raptades.

Tanmateix, els periodistes no hem de carregar sols amb la responsabilitat d’aquesta notòria insensibilitat. Sovint, no deixem de guiar-nos pel que demana la majoria de la societat, pel que creiem que interessa als lectors-clients. Tornem a les dues informacions de Kenya. A la web d’un dels diaris més llegits, la notícia de la mort del rei dels elefants (ningú va acudir aquest cop a la gracieta de conjugar el verb “abdicar”) va ser ‘facebookeada’ més de 1.400 vegades i tuitejada 63 cops. La informació de l’assasssinat de 48 persones va ser enviada per Facebook una sola vegada i va ser piulada 10 cops. 

Sí, ja ho sabem, en un cas és el nen qui mossega el gos i no a l’inrevès. “I aquestes matances a Nigèria passen cada dia”, em deia una companya molt foguejada en la informació internacional per minimitzar-ne la importància. Potser sí, però segueixo sense poder-me acostumar a que la vida d’una persona valgui informativament moltíssim menys si és natural d'un país en comptes d'un altre, encara que sigui una cínica lliçó que ja s’ensenyi a primer de facultat.

Periodistas y ciudadanos

José Sanclemente

Han aparecido varios estudios y encuestas estos días sobre la situación de los medios de comunicación de nuestro país y de los periodistas que trabajan en ellos. Me centraré en dos: el estudio sobre la profesión periodística de junio de 2014, que se ha elaborado con preguntas a 120 periodistas de diferentes medios, y el Digital News Report de 2014, divulgado por el Reuters Institute de la Universidad de Oxford, en el que ha colaborado la Universidad de Navarra. En este último se han realizado 19.000 entrevistas a ciudadanos de todo el mundo y 2.000 en España. Puede verse la página 32 del enlace para el caso español.

La conclusión de la encuesta a los periodistas:

1.- Cada vez tiene menos influencia el periodismo que se practica sobre el poder político y económico. Nada menos que un 66% de los periodistas encuestados creen que han perdido poder, crédito e independencia en los últimos años. Consideran que la influencia ha menguado en especial la de la prensa escrita y la de las agencias.
2.- La causa de esta pérdida de contrapoder la achacan a la dependencia económica de los medios, al uso de las redes sociales para informarse y a la precariedad laboral del periodista.
3.- Más de la mitad de los periodistas creen que su libertad para ejercer la profesión ha disminuido. Opinan que solo en los medios digitales (61% de los encuestados) se ha aumentado o mantenido la libertad periodística.
4.- Las nuevas tecnologías se ven por la mayoría de los periodistas como una oportunidad y no como una amenaza.
5.- El papel de las redes sociales se considera cada vez más relevante para desempeñar el trabajo periodístico. Destaca Twitter con la valoración más alta entre los profesionales de la información.
6.- Los periodistas se informan por igual por los medios 'on line' convencionales, que por los nativos digitales. El 66% y el 56% respectivamente los utilizan varias veces al día.
7.- Creen que la información económica se ha incrementado y que lo que han publicado sobre ello poco o nada ha influido sobre la crisis: se consideran neutrales.

La conclusión de la encuesta a los ciudadanos:

1.- Entre las Top Brands 'on line' (marcas 'on line') por las que se informan semanalmente los españoles ya hay dos que son de medios nativos digitales: eldiario.es (8%) y elconfidencial.com (9%) . ElPaís.com con un 31% sigue siendo el líder.
2.- Los cinco primeros medios 'off line' por los que se informan los españoles son cadenas de televisión.
3.- El uso de las redes sociales para informarse es cada vez mayor (46%) .
4.- Un 22% usa el teléfono móvil para informarse de las noticias y un 9% la tableta. El ordenador con el 68% sigue siendo el más usado para leer las noticias.
5.- En España, a diferencia de otros países, el periodista tiene más atractivo que la marca. Un 60% dice sentirse más atraído por la identidad del periodista que por las marcas informativas (55%).
6.- Solo un 8,5% declara haber comprado noticias por Internet el último año.

Esas son algunas de las cosas que me parecen destacables de ambos estudios. Eso y que los lectores se llevan peor con los medios que con algunos de sus periodistas. Hay futuro para el periodismo y quizá no lo haya para algunos medios.

http://www.josesanclemente.com/

 

Uns diaris es mullen i altres serveixen per no mullar-se

Des d'Ecuador arriba una proposta original per vendre més diaris. Una empresa periodística asssegura que  ho ha aconseguit amb imaginació. Potser ara que els periodistes ens hem vist obligats a entendre de models de negoci perquè els màsters en administració i direcció d'empreses no en saben prou i hem d'aguditzar l'enginy per sobreviure a la tempesta perfecta, podriem aprofitar la idea dels col·legues sud-americans. Encara que aquí, més que aigua, cauen "chuzos de punta". Un vídeo per somriure una mica.


 
UMBRELLA NEWSPAPER DIRECT from Maruri on Vimeo.

El trist paper del paper en l’ensabonada al borbó

Tomeu Ferrer

L’abdicació del rei dels espanyols, Joan Carles I, ha esquitxat el món del periodisme. Si no hi havia prou amb la competència que internet fa a la premsa en paper. Amb els problemes econòmics per la caiguda de la publicitat o amb la desafecció dels lectors més joves, ara s’ha produït un efecte pervers amb el tractament de la informació i l’opinió al voltant del relleu de la monarquia.

Felip i Joan Carles, en un acte al Palau Reial de Madrid.

Diaris gairebé monogràfics en honor al cap d’Estat. Articles d’opinió amb elogis desmesurats d’un mandatari que mereixeria, com a mínim, una anàlisi més mesurada, contrastada, han donat una imatge mesella de la premsa impresa. En contrast, en el món digital s’han pogut llegir segons les línies dels mitjans, des de crítiques a lloances en una imatge que s’assembla més a la realitat. Ras i curt, la premsa “de paper” ha estat la veu del sistema i a internet s’ha pogut llegir de tot.

Tot i treballar ara en un mitjà digital, no sóc una persona que de manera oportunista critiqui els diaris segons el suport en què estiguin fets. Crec fermament en la premsa de tota la vida. I penso que s’ha d’adaptar als nous temps, cosa que si es fa bé garantirà la pervivència d’aquest mitjà, especialment per la profunditat que pot aportar.

No he estat en les redaccions durant el dia en què es va decidir l’ensabonada massiva del monarca i del sistema que ell representa. M’imagino els meus companys preguntant-se: Com ho donarem això? I als caps plantejant una marea de pàgines d’opinió i d’informació amb un caire versallesc indiscutible. I penso també que si algun periodista o cap de secció va preguntar perquè, la resposta deu haver estat una mirada cap al sostre i alguna frase com: això bé de dalt… M’ho imagino, però no crec estar molt errat.

La imatge dels diaris en paper com a premsa mesella i la dels mitjans digitals com a premsa més crítica no ajuda a la pervivència d’aquest segment que, a la fi, és la indústria més important del periodisme.

Fa un temps, coincidint amb un periodista veterà en mil batalles vam creuar dos comentaris: "Com et va", em va preguntar? Jo li vaig dir on faig col·laboracions i, acte seguit, la meva pregunta va ser: "I a vosaltres què tal?" I ell, va respondre: "Ja ho veus, vivint de l’Ibex-35". Aquest col·lega treballa en un dels grans diaris de Barcelona i si d’alguna cosa en sap és d’economia.

Els diaris han deixat de dependre dels lectors que es rasquen la butxaca cada dia al quiosc. Ara depenen de grans empreses que són les úniques que s’anuncien a preus rendibles. I curiosament aquestes empreses molts cops no necessiten de la publicitat per als seus negocis. D’altra banda, grans bancs o fons d’inversió s’han fet amb el control financer dels diaris en paper.

La combinació de la dependència de l’Ibex 35 i dels bancs i fons d’inversió fan que els diaris difícilment assumeixin un rol crític, cosa que en la meva opinió suposa dimitir d’un dels grans principis que ha de regir el periodisme.

Tot el que comento no té res a veure amb episodis absolutament inexplicables com la censura exercida directament a un mitjà satíric com 'El Jueves'. Tanmateix fa pensar que els poders fàctics en política i economia s’han posat d’acord per intentar que la crítica no afecti al nou cap de l’Estat, en una operació versallesca en la forma i de control social en el fons.

Els mitjans tradicionals tenen no bons professionals, tenen els millors. Internet sola no és la solució. La resposta a la pressió del poder s’ha de fer de forma combinada. Si no, després del paper vindrà internet, si no aprèn i accepta dependre dels grans anunciants i no dels lectors. I els lectors tenen aquí el seu paper. Si no es comprometen amb la premsa lliure i plural acabaran no tenint premsa en la qual confiar.

http://reguereta.wordpress.com/

Prensa responsable y responsabilidad de la prensa

José Sanclemente

El acontecimiento histórico de la abdicación del rey Juan Carlos está poniendo a prueba, de nuevo, la independencia de los medios de comunicación de nuestro país. Las llamadas a la “responsabilidad” por parte de los bipartidos menguantes (PP y PSOE) y de sus diferentes líderes han sido seguidas a rajatabla por los declinantes medios de comunicación del 'establishment', que se han conjurado desde sus diferentes posiciones ideológicas para no ser críticos con la Monarquía y, sobre todo, para esconder el debate que hay en buena parte de la sociedad: ¿Monarquía o República? ¿Deberíamos aprobar a Felipe VI a través de un referendo democrático?

La portada de 'El Jueves' retirada el 5 de junio del 2014.

El error de estos políticos al esconder este debate es tremendo. El de algunos periodistas también: “Lo que menos nos conviene es abrir las costuras del modelo de Estado”. “Eso ahora no es prioritario”, me dice un amigo con responsabilidades recientes en un gran medio de comunicación (de la parte del 'establishment' progresista).

Hasta Ricardo Rodrigo, propietario de RBA y editor de 'El Jueves' ha claudicado y ha destruido miles de ejemplares que ya tenía impresos con una portada humorística sobre la abdicación del Rey. Siempre nos quedará 'Mongolia', podríamos decir, pero es triste que la censura haya vuelto y, lo peor, que la autocensura pretenda instalarse como un virus sistémico de los medios.

Manel Fontdevila explica su salida
de 'El Jueves' en Twitter.

Con estas noticias se perfila y emerge el papel de los medios y de las empresas periodísticas propietarias de ellos. Algunos directivos se ponen al frente de sus periódicos y firman páginas de loa hacia nuestro Rey, editoriales que dictan doctrina de consenso en línea con el pacto del bipartido e informaciones que hablan de la “excelente preparación “ de nuestro nuevo Príncipe en unos días rey. El mensaje está claro y los mensajeros lo están reproduciendo con fidelidad.

¿Pero fidelidad a quién? Los medios se deben a sus audiencias que están compuestas por ciudadanos que los oyen, ven o leen. Tienen la obligación de contar la verdad, tanto la de los que representan ideas mayoritarias como minoritarias. Especialmente deben darle la voz a los más débiles y apartarse de los poderosos. Los medios de comunicación y el poder no pueden ser lo mismo y hablar el mismo lenguaje. Es más, garantizan

La explicación en Twitter de Albert Monteys.

mayor estabilidad democrática cuanto más se distancian de los intereses partidistas. Eso es practicar un periodismo responsable en los medios, no eludir un debate o dejarse llevar por lo que proclaman los políticos.

¿Cuánta falta de transparencia ha habido en esta abdicación? ¿Por qué un Rey en cuyos planes no estaba el ceder la Corona a su hijo y que había hecho un esfuerzo por rehabilitar su deteriorada imagen ante los ciudadanos tira la toalla ahora? ¿Por qué no se entiende que los ciudadanos deberían estar llamados a opinar sobre ello en las urnas? ¿Por qué…? Mientras haya porqués sin respuesta más necesario es el periodismo.

Esta vez, en contra de la famosa frase de George Orwell, el periodismo de los medios del 'establishment' está en línea con lo que al poder le gusta que se publique. Eso pasará factura política (ya la ha pasado en las últimas elecciones), pero también a los medios que se autocensuran.

http://www.josesanclemente.com/