Al·lucinant com un pollastre: com es manipula una notícia!

Tomeu Ferrer

Al·lucinant com un pollastre. Així em vaig quedar fa unes setmanes. Porto molts anys fent informació. Es pot dir que tinc la pell endurida, però el què vaig veure i escoltar aquell dia de novembre supera tota mida.

Des de fa mesos sóc responsable d''El Diari del Treball', una publicació de la Fundació Periodisme Plural especialitzada informació del món del treball: sindicalisme, cooperativisme, treball especial…

Un divendres al matí estava convocat a una concentració dels

Representants sindicals dels funcionaris (foto: Tomeu Ferrer)

sindicats de la funció pública catalana. Els sindicats més representatius, CCOO, UGT i la IAC, havien convocat una concentració davant la seu del Departament de Treball, la principal reivindicació era i és el retorn de la paga extra de 2012 que es va retirar als funcionaris i la recuperació o el compromís de fer-ho de les pagues estres dels altres anys.

A la porta del Departament de Treball hi havia unes 150 persones dels sindicats convocants i un grup que jo no havia vist abans en altres dues mobilitzacions, el sindicat CSIF, que per falta de suport no té presència a la mesa negociadora.

Els tres representants dels sindicats majoritaris, abans d’entrar a dialogar, van ser preguntats pels mitjans. Entre aquests hi havia una periodista, jove i desconeguda per mi, amb una càmera d’Atresmedia. Va voler preguntar als responsables de CCOO, UGT i IAC primer que ningú. I les preguntes eren, fent un resum ràpid, la primera sobre el què s’anava a negociar, la segona abundava en el mateix tema, i la tercera, sense cap preàmbul demanava als sindicalistes si s’havia lliurat als funcionaris algun protocol per reaccionar en cas que el Parlament de Catalunya decidís sobre la desconnexió.

Les cares de Xesus Gonzàlez, de CCOO; Joan Casas, d’UGT, i Luís Blanco, d’IAC, van ser com s’esperava: reafirmar el motiu de la trobada, reclamar a la Generalitat que pagui els seus funcionaris com la resta d’institucions autonòmiques ja han fet i desvincular-se de cap posició partidista, afirmant, ras i curt, que ningú els havia dit què fer i que en tot cas s’atindrien a la llei.

En marxar vaig veure que la gent de CSIF, que no es va barrejar amb els altres sindicalistes, treia una pancarta genèrica en favor del funcionariat. Sense cap més assumpte vaig marxar a escriure el resultat de les entrevistes, pensant que la reunió podia anar per llarg.

Hores més tard em va arribar una informació en forma de comunicat, primer de la IAC i després en forma de nota de premsa conjunta dels tres sindicats representatius del funcionariat català, en què ras i curt es considera que televisions espanyoles com la progre La Sexta i també Telecinco s’havien inventat una notícia, convertint la concentració en un acte sindical contra el procés independentista.

Vaig revisar els meus apunts i efectivament els sindicalistes no havien dit res del que deien aquelles teles i les seves web. I vaig recordar que havia enregistrat les seves paraules. Per primer cop puc dir que he vist com s’inventava una informació falsa.

https://reguereta.wordpress.com/

La muerte de Papá Noel y de alguna prensa

José Sanclemente
El segundo diario noruego de mayor circulación, el 'Aftenponsten', publicó hace unos días una noticia-esquela en la que anunciaba la muerte de Santa Claus, el popular Papá Noel, a la edad de 226 años. Se creó tal revuelo en las redes sociales que el periódico se vio obligado a levantar la noticia de su página web y a pedir disculpas a sus lectores por lo que considera "un error imperdonable que va contra sus principios periodísticos elementales".

Creo que aún están buscando al responsable del oportunista

Necrológica de Papá Noel en el diario
noruego 'Aftenposten'

desaguisado, seguramente algún redactor bromista porque, según hemos podido saber aquí en España, no es cierto que Papá Noel haya fallecido. Fue el diario 'Abc' quien "descubrió" a sus lectores la verdad de la buena: "Papá Noel no había muerto... ¡Cuándo todos sabemos que es inmortal y que la edad no le impide llevar sus regalos por todo el mundo! El error ha causado conmoción en un país en el que miles de niños esperan entusiasmados a que el barbudo inicie su viaje alrededor del mundo", cito textualmente la aclaración del diario español, que afirma de buena fuente que "el regordete vestido de rojo se pondrá en marcha en breve para repartir amor y regalos por todo el mundo".

Afortunadamente 'Abc' desmintió la información que, según el diario español, había hecho llorar a miles de niños por el falso "cruel asesinato".

Sabemos que el noruego es un país avanzado y a lo mejor hasta los niños de menos de ocho años leen cada día los diarios y deben tener abiertas cuentas en Twitter y Facebook en las que esas informaciones se viralizan y les influyen sobremanera. No sería el caso del periódico español, el centenario 'Abc', cuya media de edad de sus lectores sobrepasa los cincuenta años y al que este tipo de noticias y desmentidos les debe tranquilizar y hacer confiar en su periódico. La credibilidad es fundamental para la prensa que cada día anda más de capa caída.

'Abc' se ha marcado un tanto. Papá Noel nos traerá nuestros regalos y hasta un gobierno nuevo. 

Sin embargo, la muerte económica de Santa Claus estuvo a punto de convertirse en realidad hace unos meses cuando su oficina en Laponia sorteó milagrosamente la quiebra y pudo atender in extremis sus compromisos con Hacienda. Aquí, en España, Montoro le hubiera hecho llorar como a a un niño con la subida de impuestos que nos va a dejar con más IVA y con menos regalos. Pero eso es otra historia que a lo mejor no cuenta 'Abc'.

http://www.josesanclemente.com/

A favor i en contra dels blocs electorals

En aquest país tan aficionat als dies de la marmota i a la roda del hàmster, també els periodistes ens veiem involuntàriamente immersos en cada campanya electoral en la polèmica al voltant dels blocs informatius que imposen les autoritats encarregades de vetllar per la transparència dels comicis. I també en aquest país complex i divers les opinions sobre aquesta qüestió estan dividides. Publiquem a continuació dues reflexions, una recent de Manel Lucas i una altra de Siscu Baiges, escrita amb motiu de la campanya de les eleccions catalanes del 27-S, en contra i a favor, respectivament, dels blocs informatius.

Blocs, l'antiperiodisme

Manel Lucas

Els blocs electorals són un exercici d’antiperiodisme. I no em refereixo a la feina dels professionals dels mitjans públics, que s’esforcen a mantenir la dignitat de la seva informació. No, el que és antiperiodisme és la concepció de la informació de campanya com un espai rígid, tancat, aïllat de la (resta de la) realitat i condemnat a aparèixer als ulls dels espectadors com una espècie de producte híbrid entre la notícia i la publicitat. Posaré uns quants

Mitin polític a la plaça de toros de València.

exemples per justificar la teoria.

Els blocs electorals marquen un ordre i una durada de les notícies abans que aquestes es produeixin, i no es modifica en cap circumstància; un fet que seria absurd en qualsevol altra informació. Això vol dir que, si dilluns vinent, el PP decideix no fer cap acte de campanya i Rajoy es queda a casa jugant al dòmino amb la seva dona, els informatius dels mitjans públics continuaran donant dos minuts o els que correspongui d’una suposada informació de la campanya popular. En sentit invers, si Rivera reuneix dues-centes mil persones en un míting a la Pica d’Estats reclamant la dissolució de l’Institut d’Estudis Catalans, el periodista que el segueix per un mitjà públic ho haurà d’explicar en 20 o 30 segons. I si el Partit Pirata ocupa el Congrés dels Diputats, potser la notícia no apareixerà perquè aquest partit no té representació parlamentària i la junta electoral no creu que li correspongui sortir a la tele o a la ràdio públiques.

Però aquesta no és l’única absurditat del model de blocs. Les informacions dels partits han de sortir sempre en el mateix ordre. Què vol dir això? Que si Gabriel Rufián interpel·la Pedro Sánchez en un míting i aquest el respon en un altre acte, als informatius hi sortirà primer la resposta que la pregunta, perquè el PSOE va sempre davant d’ERC. I si Francesc Homs i Xavier Domènech coincideixen en parlar del referèndum, però Duran Lleida proposa una línia de metro entre Bossost i la Seu d’Urgell, en el bloc l’ordre serà: Homs i el referèndum, Duran i el metro pirinenc, Domènech i el referèndum. Tot molt coherent.

Tanta insensatesa acaba per condicionar a la força la mentalitat dels periodistes implicats en una campanya. Els redactors acaben més preocupats per ajustar les frases al temps de què disposen que pels continguts, i els coordinadors o directors es passen els 15 dies remenant un Excel on sumen i resten segons, desentesos, o gairebé, de la marxa real de la campanya. Per acabar d’adobar aquest parèntesi de ficció, la informació de campanya ve precedida per una careta pròpia –molt bonica, això sí-, que sembla indicar-nos: “ei, fem una pausa en les notícies i passem allò de la campanya”. Només faltaria un compte enrere dels que es fan servir en els espais de publicitat: “tornem en x minuts”.

Ens hem passat anys dient que la política estava allunyada del món real. Hi ha alguns signes que ens poden fer pensar que les coses, ni que sigui tímidament, estan canviant. Mantenir aquesta irracionalitat dels blocs electorals és un llast que perpetua el distanciament, i més que incentivar, dissuadeix de la participació popular.

http://www.naciodigital.cat

Blocs electorals a TV-3, si us plau

Siscu Baiges

Els blocs electorals són incompatibles amb la feina dels periodistes. Els periodistes han d’analitzar què passa durant una campanya electoral i informar d’allò que consideren que és més important, més noticiable, d’allò que succeeix cada dia. Repartir el temps de la informació electoral en base als resultats dels partits en anteriors eleccions és una bestiesa. Són els periodistes i no els representants de cap Junta Electoral qui ha de decidir què és notícia i què no.

Oriol Junqueras, entrevistat a TV-3 a la precampanya del 27-S.

Evidentment, els periodistes tenen els seus criteris i els mitjans en els quals treballen la seva línia editorial i uns propietaris que tenen uns interessos determinats. Per tant, allò que acaben emetent les televisions queda molt marcat per interessos que van més enllà de la informació simple i pura.

A societats com la nostra hi ha mitjans privats i mitjans públics. Els privats fan allò que els dóna la gana. I els públics estan sotmesos a control de les juntes electorals i obligats a acotar la informació de campanya dins uns absurds blocs electorals. Un minut per tu, trenta segons per mi, vint-i-quatre per ell.

Per tant, d’entrada, blocs electorals, no. 

Però quan a Catalunya hem vist la degradació soferta pels canals de televisió i ràdio que depenen del Govern de la Generalitat, no queda cap més remei que reclamar que els seus informatius tinguin un respecte escrupolós dels blocs electorals que dictamini la junta corresponent.

TV-3 i Catalunya Ràdio han demostrat a bastament els darrers mesos que han renunciat a la funció del periodisme objectiu. Ja fa anys que ningú no dubta que s’han convertit en corretges de transmissió de la filosofia governamental. Per imposició o per convicció. Però és així.

Les darreres cireretes han estat, pràcticament, una provocació. Dir que no sabien a quina hora firmaria Artur Mas la convocatòria de les eleccions i mentrestant està instal·lant el set televisiu al Palau de la Generalitat i programar una entrevista al company de viatge electoral a la llista de Junts pel Sí, Oriol Junqueras, tot just després de la signatura i l’arenga presidencial, i realitzar-la sota un aparatós cartell que el presentava com a‘cap de l’oposició’, enviava un missatge claríssim a la ciutadania: No som objectius ni ho pensem ser.

Els blocs electorals són la negació del periodisme. 

Però escoltar el presentador/a de l’informatiu dient que els redactors dels informatius són uns valents i que no firmen les cròniques de campanya perquè estan en contra dels blocs electorals i després bombardejar l’audiència amb uns telenotícies al servei de l’amo, també ho és.

Entre la privacitat i la transparència

Francesc Ràfols

Internet és (era?) un espai de llibertat. És per tant l’espai on els que volen restringir les llibertats han posat la seva mirada, un cop ja ho han aconseguit força en altres espais de convivència social i pública. Recentment s’ha celebrat a Barcelona – del 30 d’octubre al 2 de novembre passat– la setena edició del Fòrum Internacional de Cultura Lliure, organitzat per la plataforma Xnet, que tenia com a 

fil conductor el periodisme d’investigació. S’hi va presentar el manual Seguridad de la Información para Periodistas, una eina força útil elaborada pel Centre per al Periodisme d’Investigació (CIJ, en les seves sigles en anglès). L’edició i distribució en castellà s’ha fet amb l’ajuda de Xnet.

En aquest manual s’assegura que «per primera vegada, els periodistes ara són conscients que pràcticament cada comunicació electrònica que fem o rebem està sent gravada, guardada i subjecta a anàlisi i control. Com aquesta vigilància es porta en secret, sense control, transparència o qualsevol possibilitat realista d’exigir responsabilitats, les nostres fonts, les nostres notícies i el nostre propi treball professional estan sota amenaça». Probablement és una afirmació massa optimista pel que és la realitat de la professió on el grau de consciència sobre la necessitat de protegir els equips de treball i les comunicacions té encara un ampli marge de millora. Les conclusions d’aquestes jornades es poden consultar en aquest enllaç. Els organitzadors del Fòrum de Cultura Lliure demanen el suport de qui vulgui col·laborar en l’edició dels textos en altres idiomes, que es pot gestionar a través del citat enllaç.

Els crims de banquers, polítics i grans monopolis

Una part del debat es va centrar en el dilema entre privacitat i transparència. Simona Levi, una de les fundadores de Xnet, en la seva intervenció introductòria, afirmava que «la transparència i la privacitat, s’han convertit en armes llancívoles en mans de la propaganda d’uns i d’uns altres quan la transparència serveix per acorralar a la gent que, de manera anònima, filtra informació rellevant, informació que se’ns oculta o quan desobeeixen per modificar lleis injustes. La privacitat s’utilitza per esborrar els crims de banquers, polítics i grans monopolis. A les tertúlies es criminalitzen, amb total naturalitat, activistes perquè “no se sap qui són” mentre que es defensa gàngsters institucionals perquè “els polítics també tenen dret a la seva privacitat”.» En l’era post revelacions de Snowden, insisteix Levi, «a la pregunta d’on posem el límit, els activistes pels drets digitals tenim donem una resposta sense ambigüitats: “Transparència per als governs; privacitat per a tots nosaltres”».

El Fòrum Internacional de Cultura Lliure planteja doncs la necessitat de mantenir les comunicacions i els equips informàtics protegits i la conveniència que aquells que es dediquen a difondre informacions que determinats poders voldrien mantenir amagades –com els periodistes d’investigació– es dotin de les eines suficients per fer-ho. I també dels coneixements. Sobretot en un món on els poders cada cop s’espavilen més en perfeccionar els seus mecanismes de vigilància. I no només després dels atemptats del 13 de novembre passat a Paris. Ja advertia d’aquesta dinàmica en aquest blog quan al mes de gener d’enguany va haver-hi l’atac criminal contra el setmanari satíric francès 'Charlie Hebdo'.

Màrqueting agressiu

Això ens porta a veure com en diferents punts del món s’estan implementant mesures per vigilar la xarxa i el que a través d’ella circula. Enrique Dans escrivia fa unes setmanes en el seu blog un article titulat 'La privacidad a ambos lados del oceáno' en el qual afirma que «Els tòpics entorn de la privacitat són molt clars: mentre a Europa se segueixen polítiques garantistes que protegeixen aquest dret fonamental dels ciutadans, als Estats Units no es respecta en absolut, i tant les empreses com el Govern es consideren autoritzats a accedir a tot tipus de dades i a fer-ne ús sigui per a un màrqueting agressiu o per investigar el que els doni la gana». Però després d’analitzar diferents episodis a diversos països arriba a una conclusió força diferent: «L’evolució del panorama sembla indicar que els Estats Units semblen estar arribant molt més ràpid al nivell de sentit comú necessari per adonar-se que hi ha coses que, en plena era digital, no poden si més no plantejar-se. 

Més control ciutadà

Mentre, els governants europeus, molt més illetrats tecnològicament, segueixen pretenent que la seguretat pot obtenir-se mitjançant l’obscuritat, que les portes darreres tenen sentit, que si no tens res a amagar, no tens res a témer, o que la seguretat pot obtenir-se mitjançant la vigilància exhaustiva de tots els ciutadans». Entre els episodis relatats per Dans hi ha per exemple la decisió del governador de Califòrnia, Jerry Brown, d’aprovar la llei de defensa de la privacitat més forta dels Estats Units en obligar a tota agència o autoritat a obtenir una ordre judicial per poder accedir a pràcticament qualsevol dada, metadada o comunicació digital d’un ciutadà. En canvi a Europa, es veuen països com França, el Regne Unit o Suècia implementar legislacions que augmenten el control ciutadà, per no parlar de la ignominia espanyola amb les conegudes lleis Mordassa o Torquemada.

Les organitzacions internacionals de periodistes també tenen aquesta qüestió com un dels seus eixos prioritaris. La Federació Europea de Periodistes (FEP) ha realitzat aquest any diverses accions en aquest àmbit. Un dels seus objectius és que tots els sindicats que en formen part tinguin un responsable de seguretat que s’ocupi d’impulsar iniciatives en aquesta línia. En el manual de Seguretat de la Informació per a Periodistes que citava en el primer paràgraf s’afirma que «Les revelacions de Snowden van revelar l’extraordinària capacitat d’algunes agències governamentals d’intel·ligència d’interceptar comunicacions, i d’aconseguir accés no autoritzat a dades en gairebé tots els ordinadors personals o aparells electrònics de comunicació del món. Això podria suposar un risc en la seguretat de la informació per a un periodista d’investigació, que treballa en reportatges centrats en algun tema d’interès d’aquests governs, les seves agències i els seus contractistes privats en matèria d’intel·ligència».

Fonts compromeses

I es recorda als periodistes que «l’accés no autoritzat a la teva informació pot implicar el seu ús, divulgació, distorsió, modificació, inspecció, enregistrament o destrucció. Tu i la teva font podríeu estar exposats a riscos jurídics o físics, i la informació de base del teu reportatge podria veure’s compromesa. En situacions d’alt risc, la seguretat de la informació pot ser tan important com una armilla antibales o viatjar amb guardaespatlles; tot i això, ja que les amenaces digitals són invisibles, complexes i sovint no detectables, és possible subestimar-les o passar-les per alt».

https://francescrafols.wordpress.com/