Francesc Ràfols
Aquests dies he acabat de llegir un llibre que havia començat ja fa un cert temps, Medios Democráticos. Una revolución pendiente en la comunicación (Ediciones Akal, 2016), del qual n’és autor el periodista Pascual Serrano. Repassa les regulacions de la comunicació que s’han fet en diversos països de l’Amèrica Llatina en el marc dels diferents processos polítics que s’hi havien viscut. Són molt interessants els plantejaments que s’hi fan. Al mateix temps m’arriben notícies de dinàmiques endegades en altres continents en relació al dret a la informació que, "sin prisas pero sin pausas", –segons es deia en antigues i obsoletes etapes de transició– van avançant i consolidant-se. Concretament em refereixo a Europa i, encara més concretament, al Regne Unit.
I, a més, ha coincidit amb la constitució del Parlament de Catalunya
sorgit de les eleccions del 21 de desembre passat. Si en una cosa Catalunya –i l’Espanya de la qual una part important de Catalunya es vol deslligar– està molt endarrerida és en la defensa del dret a la informació de la ciutadania com un dret humà essencial en una societat democràtica. Si la nova Cambra catalana i el president –i el seu Govern– que posteriorment sigui escollit volen posar-se al dia, tenen en el llibre de Pascual Serrano i en el Regne Unit exemples als quals seguir.
 |
| El magnat dels mitjans de comunicació Rupert Murdoch. |
En la seva anàlisi, Serrano parteix del fet que a l’Amèrica Llatina «els nous líders progressistes que van anar arribant als governs amb el suport dels seus ciutadans van descobrir dues coses: l‘enorme poder i hostilitat dels mitjans privats i l’absència de mitjans públics que poguessin compensar amb cert rigor i equanimitat l’impressionant paper polític d’oposició que lideraven les empreses privades de comunicació». Cita a l’ex relator especial per a la llibertat d’expressió de Nacions Unides, Frank La Rue, que ho va ser entre 2008 i 2014, qui va recordar que la llibertat d’expressió «és un dret universal, un dret de tots, i no només de les grans corporacions dels mitjans. És un dret de la societat a estar ben informada, és una qüestió de justícia i de ciutadania vinculada directament a la diversitat dels mitjans. Per això, el monopoli de comunicació està contra, justament, la llibertat d’expressió i l’exercici ple de la ciutadania». En relació a l’Amèrica Llatina, La Rue destaca que «hi ha un fenomen històric comú perquè tota l’estructura de comunicació social va ser pensada únicament des de l’òptica comercial. I la comunicació és molt més que això, és un servei públic. No hi ha cap problema que també sigui negoci, ningú hi està en contra, però ha de prevaldre l’esperit de servei a la col·lectivitat, fet amb qualitat i independència, de forma honesta i objectiva». A partir d’aquí estudia com han afrontat aquesta qüestió països com l’Equador, Veneçuela, Bolívia, l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai, Xile… Llegiu Serrano, no us en penedireu…
Des d’Europa, des del Regne Unit, ens arriba com de mica en mica s’ha anat consolidant la regulació impulsada arran dels abusos per l’espionatge dels mitjans del grup Murdoch. De tota manera, dir que «ens arriba» –sigui d’Europa, de l’Amèrica Llatina o d’on sigui– no deixa de ser un cert eufemisme. Els canvis en matèria de dret a la informació de la ciutadania que hi ha a molts llocs del món són reiteradament ignorats i silenciats per la premsa espanyola i catalana, a no ser que sigui amb referències hostils i manipulades.
El periodista Dardo Gómez –exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) i expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)– en un article a la Revista El Observador afirma que «la regulació a la premsa britànica avança». Gómez apunta que «els grans grups de premsa i les organitzacions professionalistes oculten els progressos que es fan en altres països per garantir a la ciutadania el seu dret a saber i al fet que els mitjans no els colin boles venudes com a informació». Així, afegeix, que «només per obseqüència professional, alguns ens hem assabentat que el 14 de novembre passat es van celebrar a la Universitat de Westminster els primers cinc anys de vigència del sistema regulador de la premsa britànica basat en les recomanacions de l’Informe Leveson» del qual ja n’he parlat en altres ocasions. Per entendre el que ha passat en aquest país cal conèixer l’organització Hacked Off, la que va aconseguir que més de 175.000 ciutadans britànics reclamessin una regulació que acabés amb els abusos d’alguns mitjans de comunicació. Òbviament, aquests, amb el grup Murdoch al capdavant però amb els diaris 'The Telegraph', 'Mirror' i alguns de regionals fent-li costat, han plantejat –i plantegen– totes les batalles possibles per aturar-ho però fins ara les han perdut totes. Es pregunta Gómez: «perquè us penseu que els grans mitjans espanyols ni les organitzacions professionalistes no ens expliquen res de tot això?»
La resposta és clara: perquè no volen que a Espanya i Catalunya aprenguem d’aquest exemple i pretenguem seguir-lo. A Catalunya, l’article 52 de l’Estatut estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Ara s’estrenarà la dotzena legislatura. ¿Serà la definitiva perquè Catalunya iniciï el camí per aproximar-se als referents democràtics més pròxims?
