Quan Europa i l’Amèrica Llatina marquen el camí

Francesc Ràfols

Aquests dies he acabat de llegir un llibre que havia començat ja fa un cert temps, Medios Democráticos. Una revolución pendiente en la comunicación (Ediciones Akal, 2016), del qual n’és autor el periodista Pascual Serrano. Repassa les regulacions de la comunicació que s’han fet en diversos països de l’Amèrica Llatina en el marc dels diferents processos polítics que s’hi havien viscut. Són molt interessants els plantejaments que s’hi fan. Al mateix temps m’arriben notícies de dinàmiques endegades en altres continents en relació al dret a la informació que, "sin prisas pero sin pausas", –segons es deia en antigues i obsoletes etapes de transició– van avançant i consolidant-se. Concretament em refereixo a Europa i, encara més concretament, al Regne Unit.

I, a més, ha coincidit amb la constitució del Parlament de Catalunya

El magnat dels mitjans de comunicació Rupert Murdoch.

sorgit de les eleccions del 21 de desembre passat. Si en una cosa Catalunya –i l’Espanya de la qual una part important de Catalunya es vol deslligar– està molt endarrerida és en la defensa del dret a la informació de la ciutadania com un dret humà essencial en una societat democràtica. Si la nova Cambra catalana i el president –i el seu Govern– que posteriorment sigui escollit volen posar-se al dia, tenen en el llibre de Pascual Serrano i en el Regne Unit exemples als quals seguir.

En la seva anàlisi, Serrano parteix del fet que a l’Amèrica Llatina «els nous líders progressistes que van anar arribant als governs amb el suport dels seus ciutadans van descobrir dues coses: l‘enorme poder i hostilitat dels mitjans privats i l’absència de mitjans públics que poguessin compensar amb cert rigor i equanimitat l’impressionant paper polític d’oposició que lideraven les empreses privades de comunicació». Cita a l’ex relator especial per a la llibertat d’expressió de Nacions Unides, Frank La Rue, que ho va ser entre 2008 i 2014, qui va recordar que la llibertat d’expressió «és un dret universal, un dret de tots, i no només de les grans corporacions dels mitjans. És un dret de la societat a estar ben informada, és una qüestió de justícia i de ciutadania vinculada directament a la diversitat dels mitjans. Per això, el monopoli de comunicació està contra, justament, la llibertat d’expressió i l’exercici ple de la ciutadania». En relació a l’Amèrica Llatina, La Rue destaca que «hi ha un fenomen històric comú perquè tota l’estructura de comunicació social va ser pensada únicament des de l’òptica comercial. I la comunicació és molt més que això, és un servei públic. No hi ha cap problema que també sigui negoci, ningú hi està en contra, però ha de prevaldre l’esperit de servei a la col·lectivitat, fet amb qualitat i independència, de forma honesta i objectiva». A partir d’aquí estudia com han afrontat aquesta qüestió països com l’Equador, Veneçuela, Bolívia, l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai, Xile… Llegiu Serrano, no us en penedireu…

Des d’Europa, des del Regne Unit, ens arriba com de mica en mica s’ha anat consolidant la regulació impulsada arran dels abusos per l’espionatge dels mitjans del grup Murdoch. De tota manera, dir que «ens arriba» –sigui d’Europa, de l’Amèrica Llatina o d’on sigui– no deixa de ser un cert eufemisme. Els canvis en matèria de dret a la informació de la ciutadania que hi ha a molts llocs del món són reiteradament ignorats i silenciats per la premsa espanyola i catalana, a no ser que sigui amb referències hostils i manipulades.

El periodista Dardo Gómez –exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) i expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)– en un article a la Revista El Observador afirma que «la regulació a la premsa britànica avança». Gómez apunta que «els grans grups de premsa i les organitzacions professionalistes oculten els progressos que es fan en altres països per garantir a la ciutadania el seu dret a saber i al fet que els mitjans no els colin boles venudes com a informació». Així, afegeix, que «només per obseqüència professional, alguns ens hem assabentat que el 14 de novembre passat es van celebrar a la Universitat de Westminster els primers cinc anys de vigència del sistema regulador de la premsa britànica basat en les recomanacions de l’Informe Leveson» del qual ja n’he parlat en altres ocasions. Per entendre el que ha passat en aquest país cal conèixer l’organització Hacked Off, la que va aconseguir que més de 175.000 ciutadans britànics reclamessin una regulació que acabés amb els abusos d’alguns mitjans de comunicació. Òbviament, aquests, amb el grup Murdoch al capdavant però amb els diaris 'The Telegraph', 'Mirror' i alguns de regionals fent-li costat, han plantejat –i plantegen– totes les batalles possibles per aturar-ho però fins ara les han perdut totes. Es pregunta Gómez: «perquè us penseu que els grans mitjans espanyols ni les organitzacions professionalistes no ens expliquen res de tot això?»

La resposta és clara: perquè no volen que a Espanya i Catalunya aprenguem d’aquest exemple i pretenguem seguir-lo. A Catalunya, l’article 52 de l’Estatut estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Ara s’estrenarà la dotzena legislatura. ¿Serà la definitiva perquè Catalunya iniciï el camí per aproximar-se als referents democràtics més pròxims?

https://francescrafols.wordpress.com/

'Interviú', la muerte de una revista

Jose Sanclemente

Ando a primera hora de la tarde por el centro de Barcelona en busca de un quiosco de prensa donde comprar los últimos números que se publicarán de las revistas 'Interviú' y 'Tiempo'. Según ha comunicado el Grupo Zeta,  dejan de editarse por falta de ventas y de rentabilidad. No tengo suerte, dos quioscos están cerrados y el tercero, en la plaza de Urquinaona, no las tiene; de hecho, no tiene muchas publicaciones impresas y la mayoría son extranjeras; al parecer es más rentable venderles a los turistas los suvenires que cuelgan de las estanterías donde antes exhibían diarios y revistas.

'Interviú' fue el origen del Grupo Zeta, la revista emblemática que sirvió de palanca para que el editor Antonio Asensio, fallecido en el 2001, impulsara un grupo mediático compuesto por decenas de revistas, periódicos regionales y hasta una televisión, Antena 3, que tuvo que vender a Telefónica presionado por el Gobierno de Aznar.

'Interviú' fue la revista madre que albergó en su vientre otras publicaciones, entre ellas el suplemento político 'Tiempo', que alumbró en el quiosco al cabo de unos meses y que ahora se muere al mismo tiempo que la madre.

'Interviú' llegó a vender a los pocos meses de nacer, en 1976, cerca de un millón de ejemplares en cuya portada aparecía un desnudo de la actriz Marisol fotografiada por el gran César Lucas, pero durante años su circulación no bajó del medio millón. Aquella difusión se aprovechó inteligentemente para albergar en el cuaderno central de la revista contenidos de índole política bajo la cabecera 'Tiempo' y hacerla crecer hasta que se ganara en solitario su puesto en el quiosco.

Detrás de 'Interviú' había mucho talento y muchas horas de debates e investigación de los profesionales que trabajaban en la revista. Los consejos de redacción los presidía el propio Asensio que marcaba su impronta, pero dejaba absoluta libertad a los periodistas. No había más censura que la de que los contenidos fueran verídicos y el apoyo a los periodistas frente a las presiones del poder fue total e indiscutible por parte del editor.

El destape y quioscos quemados

A Asensio se le criticó hasta llamarle pornógrafo por aprovechar el llamado “destape” de mujeres desnudas en las portadas de la revista en una época en la que la democracia y la libertad de expresión eran muy débiles, pero muchos lectores valoraron también el 'destape' informativo que Interviú aportó a una España que, con la dictadura, había carecido de la más elemental libertad de información.

'Interviú' fue secuestrada varias veces por orden gubernamental, la ultraderecha llegó a quemar quioscos cuando Xavier Vinader publicó informaciones comprometidas sobre los GAL que acabaron en una condena a prisión que le obligó a exilarse.

No todo se hacía bien, se cometieron muchos errores, pero detrás de 'Interviú' había uno de los mejores equipos de investigación periodística al que el editor dotó de todos los medios posibles. Contrató a los mejores de entonces. Recuerdo las crónicas de Manolo Vázquez Montalbán, los artículos de Paco Umbral y Raúl del Pozo, las investigaciones de Antonio Rubio y Manolo Cerdán, el humor de Forges, Martin Morales y Perich, y las de tantos y tantos que pasaron por sus páginas de distintas ideologías y opinión.

En fin , parece que los quioscos siguen sin abrir. Me he dado otra vuelta y mantienen la persiana bajada, quizá están cerrados para siempre. Eso puede haber influido en la desaparición de 'Interviú', eso y que la gente ya no busca en el papel lo que puede encontrar en los digitales. No lo sé, pero seguro que también hay otras razones. Se me ocurre que antes había un editor que se interesaba por su oficio, que buscaba a los mejores y que innovaba frente a los cambios y costumbres de la sociedad. 'Interviú' se muere sola, abandonada por los millones de lectores de otra época, pero también por no tener un editor que la haya querido salvar desde hace años. Una pena.

http://www.josesanclemente.com/