15 ago 2019

Quan Carlos Pérez de Rozas i Huertas Claveria es troben al cel i es pregunten “ets feliç?”


Gabriel Jaraba
A veure si ho sé explicar sense que sembli una batalleta de l’avi Cebolleta: no és (no només) que en Carlos Pérez de Rozas fos una persona alegre, simpática, entusiasta, amical, optimista i afablement respectuosa, que anava sempre amb la rialla i la broma pel davant per tal que els companys despertéssin del desànim o la mandra. És que si això és percebut ara com una singularitat, tan gran que és el que més es destaca de la seva personalitat a l’hora de fer-ne la remembrança, aleshores és que la nostra professió ha canviat molt més del que ens imaginem.

Si cal destacar tant que un periodista rigui és que els altres som
tristos; si sembla inusual que sigui amic de tothom, deu ser perquè la majoria no en som gaire d’amigables; si és creatiu i atractiu quan dóna classe, aleshores els altres que ho fan són un plom. Així de  cruel és la vida i els periodistes hauriem de saber-ho: el que és noticia és l’inusual perquè destaca i és excepció a una regla imposada.

Els temps canvien, avi Cebolleta, i és bo que sigui així, perquè de vegades es tornen insuportables. Potser aquest temps d’ara també hauria de canviar. Potser ha passat que, com diu José Martí Gómez, tot va començar “quan les botelles d’aigua van entrar a les redaccions”. Però segur que avui dia la imatge d’un Manuel Ibáñez Escofet sortint a la porta del seu despatx a 'Tele/eXprés' i cridant “fills de putaaa!” als seus redactors seria tan incomprensible com insuportable. O la de Josep Maria Huertas Claveria, que quan et trobava a un passadís et mirava a la cara i preguntava “ets feliç?”. El comiat sobtat, clamorosament joiós de Pérez de Rozas, ens interpel·la de la mateixa manera: som feliços? Aquesta és la pregunta pertinent que cal fer a les generacions periodístiques actuals.

Antonio Franco, amic de l’ànima d’en Carlos i líder de molts dels qui hem treballat a les seves ordres, va fer una afirmació fonamental en les seves paraules de comiat pronunciades al funeral del sobtadament traspassat periodista: “No hem estat capaços de dur a terme la revolució sentimental que voliem fer”. Bufa. Això no ho havia dit mai ningú, i és la veritat més grossa que s’ha dit sobre tota una era del periodisme contemporani. No només voliem canviar el món, voliem ser feliços i fer feliç la gent. Bufa! Ens vam fer periodistes perquè voliem viure d’una manera diferent. I en aquest sentit els joves periodistes que avui formen la professió i els estudiants són exactament iguals que nosaltres. “Ets feliç?”, ens segueix interpel·lant l’interrogació irónica d’en Huertas.

Redaccions com farmàcies

El que és important no és que s’hagin trencat certes tradicions entre les generacions succesives de periodistes, perquè no hi ha hagut mitjans ni ambient per a mantenir-les. El que és fonamental és que els periodistes hem comprat una mercaderia avariada contra la qual haviem d’haver combatut, contra la qual hem de continuar combatent ara: plantejar a la societat una alternativa des de les nostres redaccions, les nostres màquines d’escriure i les nostres rutines professionals a la redacció o al carrer. Les redaccions semblen farmàcies, ordenades, sil·lencioses i asèptiques, i no és problema de polidesa sinò de por. Calladets i disciplinats, amb les orelles cotes i conscients que si algun gallet aixeca la veu és perquè al darrere hi ha diner o poder que l’autoritza a fer-ho. Els qui hem treballat sota el poder franquista tenim un sisé sentit especial que identifica a quilòmetres la pudor de l’atemoriment.

Molt probablement les publicacions que fem no es venen i no ténen èxit per una raó molt senzilla: perquè no interessen. I no interessen perquè les fem amb el cor encongit, el cul apretat i l’ànima morta. Formem part d’un 'zeitgest' que expressa com mai el tret central de la cultura crítica europea i que és la raó de la seva frustració: el que jo dic “pesadumbrismo” a manca de paraula millor. Com ha dit Antonio Franco, nosaltres haviem volgut resistir aquesta onada fosca mitjançant una revolució sentimental que expressava una renuncia a les velles maneres de viure i una opció a fer realitat allò que es mostrava a Woodstock, els escenaris trepitjats pels Beatles, a les funcions del Living Theatre, les flors de Christiania i les trapelleries de Provos i Kabauters, als aires de Haight Ashbury i les indumentàries de Carnaby Street. Tot això ara és cendra, avi Cebolleta, però encara hi ha periodisme, encara hi ha periodistes catalans i encara hi ha cors que bombejen sang. En Huertas i en Carlos ens miren des del cel on viu per sempre la bona gent i ens pregunten: “Ets feliç? Fantàstic!".

14 ago 2019

La dignitat de Carlos Pérez de Rozas, el primer repressaliat per Jordi Pujol

Gabriel Jaraba
La bondat, generositat i simpatia de Carlos Pérez de Rozas anaven de la mà d'un fort sentit de la responsabilitat i la dignitat, tant la de la professió com la personal. Algú podria pensar que era un juerguista ditxaratxero, segons algun dels perfils amicals que se'n dibuixen aquests dies. Però en Carlos va protagonitzar un fet històric del qual mai ha volgut fer ostentació: va ser la primera víctima de la repressió ideològica que Jordi Pujol va exercir a la premsa catalana quan va començar a fer d'empresari, tot i que
Carlos Pérez de Rozas, a Televisió de Catalunya.
sempre per persona interposada.

A mitjans dels 70, Banca Catalana va adquirir la revista 'Destino'o per tal de convertir-la en un vehicle de difusió de la idea pujoliana. Va mantenir en la direcció nominal al músic Xavier Montsalvatge però amb l'històric director Néstor Lujan al capdavant de la direcció executiva. Luján feia funcionar la revista gràcies a que el secretari de redacció era Carlos Pérez de Rozas, conegut per la seva laboriositat, meticulositat i independència. En Carlos, degut al seu profund coneixement de la professió a Barcelona i bon tracte amb tothom, va fer possible que 'Destino' aconseguís un nombre molt interessant i divers de col·laboradors de gran qualitat. Alhora, l'advocat Salvador Casanovas, l'home que feia de cara el que Pujol l'encarregava d'esquenes per no haver de fer-ho ell, va començat a potinejar entre els col·laboradors, rebutjant propostes i creant malestar al voltant de la revista. Quan algú anava a queixar-se a Pujol ell contestava el de sempre, yo no he sido, señorita, i carregava la culpa a Casanovas, que per això el pagava. La cosa va petar pel cantó més feble: Carlos Pérez de Rozas va rebre una carta de comiat en la que se l'acusava de manca de puntualitat i de pulcritud, alhora que per sota mà es feia còrrer la bola de que el periodista era un comunista militant del PSUC i que afavoria els punts de vista comunistes a 'Destino'. Tothom sabia que Carlos Pérez de Rozas era un demòcrata liberal amb consciència social però de cap manera un comunista ni tampoc un socialista. Li desagradava veure's encasellat políticament però no rebutjava el compromís: era membre del Grup Democràtic de Periodistes (GDP), un col·lectiu de professionals contraris al franquisme que reivindicava la necessitat de les llibertats democràtiques per a poder exercir el periodisme.

Amb el cas de Pérez de Rozas i Destino, el GDP va acabar de comprendre que els limitadors de la llibertat no es trobàven només entre els agents de la dictadura i que les empreses podien actuar també de forma no democràtica a partir dels seus interessos. El col·laborador més destacat de 'Destino', Manuel Jiménez de Parga, advocat odiat per Fraga Iribarne i assessor jurídic de l'empresa, va invertir el seu paper i es va oferir per defensar en Carlos a la magistratura de treball (cosa no gens difícil tenint en compte que els motius adduits per a l'acomiadament eren tan ridículament maldestres com tota la trajectòria de Pujol en el camp de la comunicació i la cultura). Poc a poc es va crear un malestar entre polítics, periodistes i societat que va arribar al punt que el representant de l'empresa va oferir a en Carlos la readmissió incondicional, davant testimonis i a la seu de l'Associació de la Premsa. Pérez de Rozas, que s'havia quedat sense feina i no tenia una altra, va respondre lacònicament: "M'ho pensaré". S'ho va pensar i no ho va acceptar.

La bonhomia i simpatia de Carlos Pérez de Rozas venien suportades per aquesta actitud de base coneguda per tothom: fidelitat al periodisme i a la veritat, dignitat de la professió, dignitat personal, compromís amb la llibertat i amb els més febles, claredat i transparència dels capteniments, respecte i excel·lència professional. En cap moment va voler alçar-se com a bandera de res, ni tan sols del corrent d'antipatia envers Pujol que començava a estendre's als ambients periodístics i intel·lectuals, no va buscar l'ombra de cap partit ni personalitat política, no va aprofitar l'episodi per fer carrera. Ell era, simplement, la víctima del cinisme, la malaptesa i la mala voluntat d'un grup econòmico-polític que es volia imposar de totes totes i que no gosava anar de cara, i que en un moment de tensió va fer allò tan català de "la culpa, pel manxaire", el jove que feia funcionar una revista perquè allà no hi pencava ningú més i ell solet feia de coordinador, redactor, maquetador i el que calgués; només Néstor Luján, el seu amic, va dimitir davant la flagrant injustícia. En Carlos va continuar treballant amb tot arreu, amb èxit, i mai va escriure ni publicar una sola ratlla criticant Pujol i els seus seqüaços. Però a partir del seu cas la gent de la professió va començar a veure el pa que s'hi donava amb aquell nou grup d'empresaris de premsa.

Aquest era Carlos Pérez de Rozas. Elegant, digne i independent fins la mort.

11 ago 2019

Carlos Pérez de Rozas, un periodista ¡grande! y profesor ¡fantáaastico!

La noticia del fallecimiento de Carlos Pérez de Rozas, fundador de 'El Periódico de Catalunya' y exalto responsable de las redacciones de 'El País' y 'La Vanguardia', suscitó el 10 de agosto una insólita avalancha de condolencias y alabanzas en las redes sociales. "Apasionado", "generoso", "optimista", "animoso", "magnífico profesor", "buena persona", "entusiasta" son algunos de los numerosísimos elogios más que merecidos hacia este fotoperiodista
de una enorme vitalidad, que contagiaba en las diferentes redacciones y aulas que pisó, siempre con una sonrisa, un abrazo cariñoso a punto y dos palabras que usaba para animarnos a los que currábamos, pero que ahora nos sirven para describirle a él: "¡Fantástico!" y "¡Grande!". 
A continuación, algunos de los centenares de mensajes escritos por amigos, compañeros y exalumnos de Carlos Pérez de Rozas, que describen a un profesional de una personalidad entrañable y una actividad incansable, que colaboró de forma decisiva a finales del siglo pasado a revalorizar el diseño y la fotografía en la edición de los diarios.