Què hi diu l’Alsius

Josep-Maria Ureta

“Un jove tirant a roig amb un rampell anarquistoide”. Així es defineix a sí mateix en Salvador Alsius al principi del seu llibre de memòries (com ho qualifica) amb un títol que li correspon d’allò més, de ressonàncies joanbrossanes: 'Com TV3 no hi ha(via) res' (Pòrtic). Una aposta polisèmica, passió que l’ha acompanyat al llarg de la seva vida professional, que en termes no banals dels coneixements exercits, inclou també haver estat alhora periodista, divulgador i entretenidor televisiu, sociòleg, professor universitari, cantant de coral, recuperador de llengües mortes com el llatí i analista públic de continguts audiovisuals (abans de l’era internet).

El títol d’aquest article, 'Què hi diu l’Alsius' (un títol inspirat en el

Salvador Alsius presenta el seu llibre a
'Els Matins', el 17 de març del 2021.

d’un programa que va dirigir a Catalunya Ràdio la temporada 1989-90) al·ludeix a què fins ara es trobava a faltar un text que fos testimoni personal dels inicis de TV3 i, a l’hora, un grapat de desmentits (que empiparan als que no volen sortir del tòpic) i un reguitzell de destil·lacions de la seva saviesa divulgativa.

És obligat l’avís preventiu, atès que en Salvador parla dels inicis de TV3. Jo també en vaig formar part i vaig coincidir amb ell, amb intensitat variable, entre 1983 i 1988. Tanmateix, tot i que parla de memòries, en aquest llibre hi ha també molta més anàlisi i contextualització de la que es pot copsar en lectura superficial. Tots dos som testimonis d’aquella època, però com avisa la filòsofa Fina Birulés, experta en Hannah Arendt, “cal posar en qüestió les nocions de passat i futur perquè en temps de present tot queda reduït entre experiència i expectativa”.

Quedin per tant avisats els futurs lector del llibre de l’Alsius i els d’aquest mateix article. L’Alsius defuig les dues tendències més detestables del país: ni cofoisme ni rebentisme. I jo escric com un amic i company de professió que ha fet un llibre que cal llegir i l’acompanyo en els seus testimonis. Bona part, compartits, i d’altres, cosa que li agraeixo, coneguts durant la lectura. D’aquells primers anys a TV3 en vaig treure la impressió que en Salvador era dels que combatia les inèrcies i la rutina amb la mateixa convicció que aportava serenitat i bonhomia quan les tensions eren improductives.

L’estructura del llibres és en 12 capítols, però no segueix tampoc una pauta cronològica. L’autor és prou conegut com mestre en descriure situacions que son per partir-se de riure i, un parell de ratlles més enllà, passar a la reflexió. M’agradaria posar tres exemples.

El primer, la suposada solidesa i programació de com havia de ser TV3 a partir del 1982, quan als incompliments del govern d’UCD els van seguir els del PSOE de la majoria absoluta en matèria dels dits “terceros canales”. No va ser mai així. TV3 neix i emet de manera alegal fins finals del 1984. Aquí és on Alsius fa una prodigiosa síntesi del què es volia fer, es podia fer i es va acabar fent. Només per l’anecdotari precís, i sovint dalinià, del que va passar entre la tardor del 82 i les primeres emissions dels 1983 i la programació estable durant el 1984 val la pena llegir i guardar els records que aporta en Salvador.

Il·lusió i enginy

Sens dubte, gràcies a ser una persona metòdica que, segons m’expliquen, porta un dietari des de fa dècades. No el reprodueix en el llibre, no, més aviat l’empra per advertit quanta improvisació hi va haver, però també quanta “il·lusió i enginy”. De la primera, per no evitar rebentar la lectura (ara els saberuts en diuen 'spoiler', però usar aquesta paraula hauria merescut les ires del Satanàs (¿qui era?) dels Pastorets que va impulsar l’Àngel Casas el desembre del 1984, amb sonada contestació dels integristes) i tantes anècdotes de com fer arribar les cintes de vídeo a la redacció de Numància-Diagonal per terra, mar i aire, perquè la TVE del govern socialista no deixava emprar les seves xarxes. 

Amb el segon aspecte, l’enginy, cal ser més profund. Als inicis de TV3 hi ha també una capacitat d’adopció tecnològica modèlica, tota importada. Alsius fa un homenatge a Jaume Ferrús al final de llibre com la persona que “ha estat el passat, present i futur de TV3”. L’enginyer que, ja abans del Quintà, va concebre i aplicar tot l’entrellat tecnològic que assegurés des del primer dia la bona recepció de les imatges i, també, els millors equips per produir-les.

Un incís, en dos paràgrafs, al modus alsiuensis. Fa un elogi merescudíssim a la irrupció de les càmeres Betacam de Sony, que van aportar a TV3 un avantatge comparatiu insuperable respecte a la TVE que encara anava amb càmeres de cine i amb el so a banda. Costaven, en pessetes, per cert, el mateix que pesaven, uns 11 kilos. Altres innovacions de la gent d’en Ferrús varen ser el chroma key usat per primer cop pel meteoròleg Toni Castejón o la 'prompter' que permetia llegir en pantalla els que abans eren els papers físics, o els rètols generats per ordinador, els 'kyrons'.

I com son les advertències sobre tecnologia que pot acabar obsoleta, aquí va un recordatori. A Helsingborg (Suècia) hi ha el Museu del Fracàs. Productes que semblaven imbatibles que van caure en desús o altres que simplement eren un disbarat de concepte. Entre els primers, les cintes Betamax de Sony, tan elogiades als anys 80, que van servir tant per les càmeres Betacam com per als magnetoscopis domèstics (compatibles però amb amb diferents prestacions). Entre els segons, el Monopoly Trump, la lasanya Colgate, les ulleres de Google o, ¡sisplau quina bestiesa!, els bolígrafs Bic de color rosa només per a dones.

Valgui aquesta petita reflexió sobre el què sembla que és incontestable i desapareix, com a glosa dels sovintejats advertiments que fa Alsius (aquí hi apareix l'exprofessor titular i exvicepresident del Consell Audiovisual) sobre models globals d’oferta de televisió que ja poden tenir els dies/anys comptats. Ara només hi ha pantalles de tota mena (mòbil, ordinador, televisor) que poden oferir indistintament el mateix entreteniment o informació.

L’ombra de Quintà

El tercer aspecte, molt necessitat de precisió, és el polític. Sobta que quan vas llegint un llibre que va per etapes de temps o de qüestions coincidents als primers temps de TV3 (des de la innovació de programes de tota mena, musicals per a gent jove, etcètera, fins al model lingüístic) s’entri de ple en el tema d'Alfons Quintà. I de quina manera: a l’inici del capítol 7 l’autor transcriu en 14 ratlles, sí, fins a 14, els qualificatius que ha recollit sobre Alfons Quintà. En desordre alfabètic, des de "boig" fins a "fastigós". En total, 86 adjectius dels que l’Alsius proclama, sense més extensió, que “els subscric tots”. Valent per dos motius: perquè així entra a l’anàlisi i desacord amb alguns dels passatges del llibre de gran difusió des de l’octubre passat escrit per Jordi Amat ('El fill del xofer', Tusquets), i perquè fa una sincera precisió tant sobre les seves relacions amb en Quintà, qui li va fer molta confiança en un principi, com també de la sempre discutida autonomia de la redacció de TV3. Aquí jo també “ho subscric”.

Alsius reitera que la tria de caps i redactors a TV3 no es va fer per afinitat política, com ja ho comprova l’Amat, però discrepa obertament de la versió que fa l’escriptor sobre com es va informar a TV3 de la imputació penal de Jordi Pujol el maig del 1984. Si de res serveix haver estat testimoni directe, com descriu la professora Birulés, m’inclino per la versió de l’Alsius.

El color de la roba

Un cop llegit i revisat el text del Salvador Alsius, que a banda de la incursió d’actualitat sobre el llibre de Jordi Amat fa tota la impressió que es portava cuinant de fa temps. I amb la precisió prèvia de que he compartit alguna de les experiències que hi descriu, recupero una reflexió de Reinhard Koselleck sobre el tema, recurrent des de finals de la Segona Guerra Mundial, sobre les barreges de passat i present, amb la temptació de descolorir un i repintar l’altre. Explica l’historiador alemany sobre la memòria que s’assembla a mirar la finestra d’una rentadora de carga horitzontal. Mentre gira, veus la roba que ve i desapareix, retens els colors però no saps quina peça és. Fins que el programa s’atura i quan ho estens tot al sol, ho pots distingir i classificar.

Salvador Alsius fa a 'Com TV3 no hi ha(via) res' (rèplica revisada d’un dels eslògans promocionals del 1983), una aportació que queda ja com a referència imprescindible per qui torni a garbellar sobre els anys 1982-84 de TV3. Aporta un testimoni que no agradarà a cap bàndol, com correspon a qui tenia per lema “donar cada dia la informació del mon amb rectitud i solvència”. Esperar que acabés la rentadora i estendre la roba ben diferenciada.

PS: Una petició formal. Les 23 pàgines del darrer capítol, reconeguts com una addenda al que ja s’havia conformat com un llibre complet, mereixen una edició i divulgació apart. És una anàlisi crua –sense perdre l’afecte— del què pot passar amb TV3 si no s’hi posen d’una vegada els tres protagonistes que l’han portat a la inviabilitat possible: polítics, directius i sindicats. Sumat a la intensa i imprevisible implosió de l’era digital, TV3 podria acabar, tristament, al museu imaginari català com el que ja hi ha a Helsingborg. És el què hi diu l’Alsius.

Article de Salvador Alsius a PAIOS:

August Puncernau, in memoriam