Adéu, Dolors, tampoc no et mereixiem

Gabriel Jaraba

Em sap molt de greu la mort de Dolors Genovés. Ha dut els seus darrers anys de vida amb dignitat, silenci i discreció. Dinàvem plegats molt sovint quan tots dos treballavem a TV-3 i m'interessava molt la conversa i la persona. Vam plegar alhora de la tele amb la primera onada de prejubilacions que va escapçar l'empresa de gran part de la generació fundacional i el talent acumulat. No l'he vist fer cap

Dolors Genovès
(foto: Joan Cortadellas / El Periódico)

 comentari sobre el final d'aquesta etapa però tinc la sensació que no li va sentar gaire bé. I crec que amb el pas del temps haurà pogut veure que la qüestió no era alleugerir la plantilla de treballadors i sous, que és sempre la xocolata del lloro, sinó obrir camí, mental, ideològic i estratègic al que ha vingut després; la peculiaritat de la darrera direcció ha fet la cosa més evident. El que passa és que la Dolors era una senyora elegant que, malgrat ser nacionalista, mai no hagués descendit a ocupar-se de certes baixeses. En el meu cas, qui em coneix sap que mai no parlo de les empreses on he treballat, tret que sigui elogiosament; a les dues darreres no hi he tornat a posar els peus, amb tota tranquilitat.

Dolors Genovés, doctora en Humanitats i Comunicació, periodista i historiadora, ha deixat rere seu un exemple lluminós. Personalment, encara crec que aquesta societat era mereixedora del seu esforç per una televisió pública, malgrat que un públic massa nombrós, unes institucions massa gasives i uns polítics massa curts, no.