El 'Ferrerasgate', la impunitat i el teu dret a la informació veraç

Xavier Campreciós

Els àudios divulgats aquestes setmanes que proven les conxorxes de les clavegueres de l’Estat ordides i oficiades per l’excomissari Villarejo el 2016 amb altres policies corruptes, jutges que fan política, polítics sense ètica, periodistes sense deontologia (García Ferreras, Inda, Urreiztieta, Terradillos…) i fins i tot un directiu d’una de les grans teles privades capaços de fabricar proves matusseres contra demòcrates –d’esquerres i independentistes– son una greu evidència de la putrefacció del poder del regne d’Espanya i de part del seu poder mediàtic.

Sabem que són una minoria dels periodistes i dels mitjans els

José Manuel Villarejo i Antonio Garcia Ferreras.

implicats en aquestes manipulacions i perversions del dret a una informació veraç que hauria de tenir garantit tot ciutadà, Drets Humans i Constitució en mà. Però per aquestes pràctiques i d’altres menys escabroses, tanmateix sectàries i partidistes (fer ulls grossos amb el rei Joan Carles, combatre per lo civil –per impedir que Podemos arribés al Govern— o lo criminal als hereus del 15-M, independentistes bascos i catalans i altres minories), plou sobre mullat i la setmana passada va acabar amb peticions i emplaçaments a regenerar el periodisme i, de pas, la democràcia.

No sé com de feixuc por ser el procés de dignificar un ofici del que estic jubilat i al que vaig arribar-hi com molts d’altres col·legues amb l’anhel de conèixer el què passa per explicar-ho a la resta de conciutadans. No hauria de ser res més, ni res menys. Explicar a la gent què hi ha de nou, què canvia, pros i contres, i com afecta a uns i altres si no beneficia a tothom. Però també sabem que la informació és poder. Que hi poden haver interessos ocults i espuris. Que la desinformació i la mentida han servit de pretext per començar guerres. Que els amos de la impremta manaven com avui manen els amos dels grans mitjans, que solen ser bancs i fons d’inversió que acostumen a tenir la lògica del capital i de la dreta com a bandera editorial, relegant el patrimoni i els serveis públics i el comú.

Amb això vull dir també que tot compta i que en aquest regne el quiosc de la gran premsa i la televisió és molt de dretes, sense correspondència amb el que diuen els vots dels ciutadans a les urnes. Que els amos del poder mediàtic imposen les lleis que volen (el PSOE va canviar a darrera hora i inopinadament, a instàncies del duopoli televisiu, la de l’audiovisual espanyol fa unes setmanes) i que funcionen sense noses. Europa, en això, acaba als Pirineus. I no serà perquè la UE no demani des de Brussel·les a Espanya que es doti d’òrgans reguladors de veritat, amb atribucions i capacitat de sancionar. Aquí hi ha barra lliure patronal perquè els governs de torn espanyols de PSOE i PP sempre s’han rentat les mans i els periodistes no hem batallat a una i com calia per tenir-ho. I davant d’aquesta llei de la selva l’única via de regeneració que queda és la de l’autoregulació deontològica, fins avui una via poc reeixida que porta al col·lega Dardo Gómez a denunciar que ningú ens protegeix dels mitjans de comunicació que ens fan mal.

I cal sumar-hi que al regne d’Espanya la impunitat cotitza a l’alça per la casta, les clavegueres, i la cort política, mediàtica i de l’Ibex més enllà dels reis, ja ens entenem. Que la cosa ve de lluny i que ja s’augura que per aquesta conxorxa mafiosa i matussera per cometre un atemptat democràtic no hi hauran dimissions, ni retrets ni condemnes: “Les connexions i complicitats creuades son tan denses entre certes elits que [aquestes] poden donar-se el gust de no fer cas del clam de protesta social”, escriu Ignacio Sánchez-Cuenca (‘De la impunitat: l’escàndol Ferreras’, Ctxt).

I com que per “estabilitzar la democràcia” resorgida com a monarquia parlamentària de la dictadura que els franquistes denominaven democràcia orgànica “es va decidir que el paper dels periodistes no seria el fiscalitzar als poderosos sinó treballar per a ells com gabinets de premsa”. Ho escrivia Gerardo Tecé a ‘De Victoria Prego a Ferreras: quatre dècades de gabinets de premsa del poder’, també a Ctxt. On rematava lúcidament: “Que a Espanya el periodisme no vigili al poder, sinó que li faci de pinxo perdonavides a sou és tant com dir que a Espanya no hi ha democràcia”.

Quin panorama, oi? Què ens queda? Doncs rescatar tant com es pugui el dret a la informació veraç, per defensar la democràcia i allò que és públic, per dignificar la vida i denunciar les injustícies. Intentar regenerar a fons l’ofici i recuperar la reputació del públic fent més periodisme del bo; no el de la tropa de Ferreras i Inda, és clar. Sense oblidar que a ningú pot sorprendre que els grans poders conspirin pels seus interessos i privilegis, com explica magistralment l’historiador Miguel Ángel Sanz Loroño a ‘Portim el cap de Pablo Iglesias (o el de qui sigui)’ a El Salto: “Tallar-li les ales a un tribú de la plebs és propi de qualsevol Estat que es tingui per tal”, sigui a la Roma imperial o al regne d’Espanya. Sense oblidar tampoc que la gran majoria dels periodistes treballen èticament, com defensa Juan Tortosa a ‘Som molts més que Ferreras i companyia’ a Público. I també val la pena tenir present l’advertència de Malcom X: “Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”.

Article publicat a El Baix.cat