Caçadors d’històries o pescadors de clics?

Andreu Farràs

Imaginem que som al juliol del 1936 i un diari titula així a la seva portada: “Quin exèrcit s’ha mobilitzat?”. Ara, tres anys després, setembre del 1939, en una altra publicació llegim en lletres ben grans: “A Polònia n'ha passat una de grossa”. Ara, fem córrer la màquina del temps fins al 1963, anem al quiosc i veiem a les primeres pàgines: “Assassinat d’un VIP a Texas”. I, per fi, el febrer del 1981, uns quants rotatius madrilenys treuen edicions especials a correcuita per escriure a les portades: “Pollo en el Congreso”.

Els lectors (esperem que n’hi hagi més d’un a PAIOS) disculparan la

ucronia i hauran endevinat de seguida que ens referim, respectivament, al començament de la guerra civil a Espanya, l’inici de la Segona Guerra Mundial, l’assassinat de John F. Kennedy i el cop d’Estat del 23-F. Els quatre suposats titulars son evidents exageracions. Però no m’estranyaria que alguns mitjans de comunicació actuals ho haguessin publicat així en les seves respectives edicions per tal d’aconseguir més visites (clics) si en aquells temps hi hagués hagut internet.

Una breu repassada a les pàgines d’inici d’alguns portals d’avui

mateix ens ofereixen aquests titulars:

“De treballar juntament amb Matías Prats a Antena 3 a ser apartada” [qui?];

“Acomiaden un famosíssim tertulià català per criticar García Ferreras: fora” [qui?];

“Bomba a TV3. Aquest serà el polèmic presentador del programa de cada nit a la tardor” [qui?];

“Dos calles españolas entre las más bonitas del mundo” [quines dues?];

“El tuit que ha publicado Feijóo tras equivocarse en una votación

tiene miga (y guiño final)” [què hi diu?];

“Le dicen a Vara que lleva un reloj de 55.000 euros y la conversación que surge es ANTOLÓGICA” [qui li diu què a Vara?];

“La inesperada y rotunda respuesta del chef José Andrés a este tuit de Marcos de Quinto” [què?];

“Shakira podria estar refent la vida amb aquest conegut actor” [quin actor?];

“Nou gir en el cas Piqué-Shakira: la realitat de l’afair amb C.” [qui és C.?];

“Compte si et trobes amb això a la bústia: és una estafa i no n’has de fer cas”;

“Martin Braithwaite a punt de fitxar per aquest mític equip europeu” [quin club?].

Tots ells tenen com a denominador comú que, si no es clica el titular

per enllaçar amb la notícia publicada dins de la web, desconeixem bona part dels elements bàsics de la informació per valorar la seva rellevància o versemblança.

Només constato els fets. No pretenc criticar ni corregir de manera petulant. Doctors i directius tenen les empreses periodístiques que sabran què és el més convenient per a les seves publicacions. Altra cosa és que els responsables de les facultats de periodisme, sobretot els dels primers cursos de la carrera, hagin de canviar –si no ho han fet encara— les seves classes de redacció periodística. Fins al 2020 –any en que vaig jubilar-me com a professor associat a la UAB--, els criteris de titulació eren molt semblants als que es poden observar en els llibres d’estil de dos dels diaris que s’han preocupat més per l’edició des de la seva fundació.

En el seu llibre d’estil, ensenya ‘El País’: “Los titulares constituyen el principal elemento de una información. Sirven para centrar la atención del lector. Los titulares y la entrada deben satisfacer la curiosidad primera del lector, que ha de quedar enterado de lo que ocurre sin necesidad de acudir al resto de la información. Debe contener lo más importante de la noticia, en el caso de un texto informativo”. Cap dels titulars abans esmentats compleixen aquestes normes bàsiques, com també ignoren el que prescriu el llibre d’estil d’‘El Periódico de Catalunya’: “Los titulares han de ser informativos, imaginativos, creíbles y atractivos. Han de destacar los aspectos nuevos de la información. No debe violentarse la estructura lógica de la oración: sujeto-verbo-complemento. Se debe dar siempre la información necesaria para que el lector pueda entender la noticia. En la medida de lo posible, hay que personalizar las acciones. Entre dos sujetos posibles, el mejor es el que más concreta”.

La necessitat imperiosa que tenen des de fa anys les publicacions digitals de ser visitades pel màxim volum d’usuaris --no es parla de pàgines llegides ni de lectors-- ha (de)generat el concepte estratègic 'clickbait'. Fa alguns anys en algun diari es van instal·lar pantalles al bell mig de la redacció que assenyalaven les noticies més visitades. Tots els redactors podien veure, com si estiguessin en un mercat borsari, les informacions més clicades. No les primícies més difícils, les entrevistes més ben trabades ni els reportatges més elaborats. Es destacaven, com si fossin els empleats del mes, els titulars més punxats, encara que es tractessin d'informacions d'una altra web copiades i pegades per un estudiant en pràctiques. "Viral first!", és la consigna.

Fins i tot l’Optimot, el servei que ofereix la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans i el Centre de Terminologia Termcat, ha trobat per a 'clickbait' una definició a la seva traducció. “Pescaclics: Contingut web, generalment de poca qualitat, presentat sota un títol o un format cridaner per a aconseguir que els usuaris hi cliquin i el reenviïn a les xarxes socials, que té com a únic objectiu obtenir ingressos publicitaris”.

Tot i no ser de ben segur la causa principal, en el ‘cas García Clavegueres’ no és pot menystenir que el directiu de La Sexta va pensar en l’augment d’audiència al canal i a la web que ocasionaria la notícia sobre "els diners veneçolans de Pablo Iglesias", encara que fos conscient que era falsa. Ho desenvolupa amb lucidesa Joan Coscubiela a l’article ‘Es el business, estúpido’. O seguint la màxima explicitada amb monumental cinisme per Rodrigo Rato: “Es el mercado, amigo”.

En el seu perfil de Twitter, l’admirat col·lega Ramon Aymerich diu: “M'agrada llegir i explicar històries”. Una encertada, tot i que no única, definició de l’ofici periodístic. Si més no, per a gent de la vella escola com el Ramon i jo. Tot sembla indicar, però, que les facultats de periodisme s’hauran d’adaptar a la ‘nova escola’ (nou paradigma, dirien els pedants), que en comptes de caçadors d’històries prefereix pescadors de clics.