Jaume Serrats, del primer tabloide a la modernització de l’'Avui'

Àngela Vinent

Segons Jaume Serrats, una bona o bon periodista havia de ser capaç, si la notícia ho requeria, de trucar a la primera ministra Golda Meir i aconseguir parlar amb ella encara que fossin les dues de la matinada (hora israeliana). Tothom sabia que accedir a mandataris de primer nivell sense passar pel colador d’assessors o caps de premsa era missió quasi impossible, però aquest era el Serrats que vaig conèixer. I el que més m’agradava.

Tenia fama de fer treballar en excés a la gent que integrava les

Serrats, en una imatge d'arxiu de TV3.

diferents redaccions que va dirigir. Aquest va ser un dels motius pels quals es va guanyar una certa desafecció entre l’ofici. Tot i així, un col·lega que el coneixia prou bé afirmava que segurament eren els ganduls els qui li agafaven tírria.

El vaig conèixer al diari vespertí 'Catalunya-Express' l’any 1976. El nou diari, de factura tabloide i pertanyent al Grup Mundo de Sebastià Auger, estava a punt de sortir al carrer. Una nova fornada de joves periodistes o aprenents de periodistes ens hi vam incorporar amb la il·lusió de formar part de una redacció per primera vegada. Sota la batuta de Serrats es va aconseguir formar un equip compacte de professionals.

Jaume Serrats, que era llicenciat en Dret però de vocació periodista, havia començat a 'El Correo Catalán', on va coincidir amb Manuel Ibáñez Escofet, i de la seva mà, s’integraria posteriorment al Tele/eXpres ja amb càrrec de redactor en cap. Més endavant, va saltar des del Tele/eXpres (aleshores en mans del Grup Godó) al Grup Mundo, com a subdirector de 'Mundo Diario' sota la direcció de Ramon Solanes. Va ser allà on va teixir amistat amb Auger, i els dos van començar a gestar la sortida del nou diari que pretenia ser diferent a tot el que s’havia vist fins aleshores a Barcelona.

Al Tele/eXpres Serrats havia tractat professionalment amb quatre reconeguts periodistes: Josep Maria Casasús, Jaume Guillamet, Xavier Roig i Josep Maria Sòria. Els quatre van ser fitxats per Serrats i es van convertir en el seu principal suport per tirar endavant el projecte 'Catalunya-Express'.

Va ser a la secció de 'Platines' d’aquest diari on va començar entre Serrats i jo el que es convertiria en una llarga relació laboral i d’amistat. 'Platines' era aquella secció, ja fa una colla d’anys desapareguda de les redaccions, en la qual el redactor/a que hi treballava havia d’ajustar títols (o fer-ne de nous) o bé tallar o afegir textos. Tot passava molt de pressa a les taules de fotocomposició dels tallers, just abans d’enviar les pàgines a la rotativa. Serrats baixava cada matí als tallers per controlar els darrers ajustos de la portada mentre jo em barallava amb els textos que s’havien de tornar a escriure o tallar perquè no hi cabien.

L’aspecte de Jaume Serrats contrarestava amb una àmplia majoria de periodistes de l’època: vestit, armilla i corbata impecables contra texans i grenyes. La seva actitud era convencional, però en canvi, podia optar per l’opció més arriscada si es tractava de fer un diari.

Al Catalunya-Express es va viure el període turbulent d’assemblees i vagues que van acompanyar durant 1980 la desfeta del Grup Mundo d’Auger. Serrats d’alguna manera representava a l’empresa, i tothom sabia de la seva amistat amb Auger. Això contribuiria en aquella època a que no fos vist amb gaires bons ulls entre la gent més abrandada de les redaccions.

Després de la fallida del Grup Mundo, Serrats va exercir com a director adjunt a 'El Noticiero Universal' (amb Jordi Domènech de director i Joan Tapia de director de publicacions de l’Editorial Mencheta). Mentrestant també va dirigir a TVE/Sant Cugat 'Tal com són', un programa d’entrevistes a personalitats catalanes.

I el 1982 es produeix la gran sorpresa quan des de cercles propers a CiU es dóna la notícia que Jaume Serrats serà el nou director del diari 'Avui' en substitució de Jordi Maluquer. L’'Avui' era considerat el diari convergent per naturalesa i se sabia que el mateix president Jordi Pujol feia i desfeia directament segons convingués. La sorpresa arribava perquè Serrats no destacava com a persona nacionalista ni afí al règim pujolista. Per altra banda, el seu català escrit era més aviat pobre, tot i que poques setmanes després del seu nomenament ja l’escrivia correctament. A més, l’acompanyava Carles Flo com a subdirector de confiança, qui, segons determinats barems, tampoc tenia suficient pedigrí catalanista. A partir d’aquí van començar a córrer tot tipus de rumors falsos. El més celebrat pels seus detractors és que Serrats desconeixia qui era Rafael Casanova. De fet, Jaume Serrats era un home culte i llegit. Tenia a casa seva una extensa biblioteca i una impressionant col·lecció de pel·lícules de cine en format vídeo de totes les èpoques. Era capaç d’estar-se nits senceres sense dormir visionant cine. No ha tingut temps de veure-les totes.

Arran de la mort de Jaume Serrats s’ha escrit i publicat que va ser el director que va emprendre la modernització del diari 'Avui'. És cert. Però l’intent de modernitzar-lo i d’incorporar-hi noves veus va ser també una constant font de problemes per a ell. I la paradoxa va venir quan van saltar totes les alarmes per publicar unes esqueles del etarra Mikel Zabalza i del membre de Terra Lliure Quim Sánchez. Ell sempre havia afirmat que publicar aquestes esqueles formava part de la llibertat de premsa. Per aquest fet seria processat per presumpta apologia del terrorisme.

Tothom qui hem treballat a l’'Avui' hem comprovat que un director podia ser acomiadat d’un dia per l’altre. Normalment, hi havia qüestions que s’anaven acumulant fins que algun fet exercia de detonador. Això és el que va passar amb Serrats. Un bon reportatge escrit per Lluís Bonada va ser el motiu del cessament fulminant de Jaume Serrats. Aquest reportatge formava part d’una sèrie de diferents capítols relatius als deu anys de la mort de Franco. Bonada és el que en argot periodístic en diem una rata de biblioteca. I va trobar una fotografia sensacional que il·lustrava a sis columnes el text corresponent. A la fotografia es veia el convergent Josep Gomis vestit de falangista, amb el braç i la mà alçada al costat del fèretre de Franco. El titular deia exactament allò que mostrava la foto: que Gomis va vetllar el dictador. Gomis havia sigut alcalde de Montblanc durant el franquisme i posteriorment també alcalde per CiU. Quan es va publicar el reportatge era president de la Diputació de Tarragona i diputat a Corts. (Més endavant seria conseller de Governació i delegat de la Generalitat a Madrid). El matí que es publicava el reportatge els telèfons no van parar de sonar als despatxos del Palau. Jaume Serrats no va tornar a posar els peus al diari.

Com acostuma a passar, els mateixos que l’havien nomenat i que quatre anys després el van fer fora, li van anar oferint diferents càrrecs relacionats amb la comunicació. Serrats va anar acceptant sense gaire convicció fins que es va jubilar, però ja no va tornar a estar mai més a primera línia del periodisme.

Va ser un professional estimat i valorat per la gent que més el va tractar. Una periodista que havia treballat amb ell en un dels diaris que va dirigir, em va dir un dia: “Al Serrats costa estimar-lo, però quan el coneixes una mica l’estimes irremeiablement”.

El proper 12 de setembre per la tarda s'oficiarà un funeral per l'ànima de Jaume Serrats a l'església dels Jesuïtes del carrer de  Casp de Barcelona.