27 oct 2023

El llibre que no mereixerà ni una ratlla a ‘Expansión’, ‘Cinco Días’ i ‘El Economista’

Andreu Farràs
Els tres grans diaris d’informació econòmica d’Espanya no publicaran ni una línia sobre la recent publicació d’un llibre que parla molt abastament d’ells. I això que ‘Pescar el salmón’, escrit per Yago Álvarez Barba i publicat per Capitán Swing, és probablement el millor manual sobre periodisme econòmic que podrien tenir avui en dia els estudiants de Ciències de la Comunicació, tant si es volen dedicar a informar des de les redaccions com si prefereixen fer-ho des dels gabinets de comunicació d’empreses i institucions (avís als aspirants: amb menys precarietat, més places i millors horaris que els anteriors).

‘Expansión’, ‘Cinco Días’ i ‘El Economista’ son alguns dels
mitjans impresos que queden ben retratats en aquesta obra destinada sobretot a descobrir com la majoria de les publicacions d’informació econòmica, tradicionalment impreses en paper de color salmó, son:

* Transmissores de la ideologia neoliberal impulsada amb èxit planetari des de finals del segle XX per Ronald Reagan (EUA) i Margaret Thatcher (Regne Unit), considerada com la única possible per a garantir el creixement i la prosperitat dels països i el seus ciutadans.

* Propietat en la seva gran majoria de corporacions bancàries o fons d’inversió que s’han quedat amb aquests mitjans en no haver pogut aquests retornar els crèdits financers que havien demanat anys enrere.

* Publicacions amb una enorme càrrega d’ideologia política (conservadora i liberal) que maquillen amb un llenguatge econòmic i farcit d’estadístiques manipulades, per tal de convèncer als lectors que, en tractar-se d’una “ciència”, els postulats econòmics no tenen rèplica ni alternativa. Contenen dogmes tan inalterables i ideològicament neutres com la llei de la gravetat o la geometria euclidiana.

* Eines que serveixen per difondre unes narratives i establir determinats marcs mentals ("del que no es parla no existeix") que afavoreixen les tesis del capitalisme desregulat, la privatització d’empreses i serveis públics, la fiscalitat més laxa i l’austeritat com a única eina per superar les recessions. I aconseguir-ho encara que exigeixi retorçar les dades o seleccionar les fonts (els famosos "experts") per tal de que, encara que n'apareguin nombroses per semblar plurals, gairebé totes confirmin el relat que imposen editors, patrocinadors i anunciants. Sobretot, en un moment en el que el nombre de lectors subscrits ja no son els que garanteixen la supervivència dels mitjans com abans sinó que aquesta depen de la publicitat empresarial, els bancs creditors-propietaris i les subvencions institucionals.

Activista en diferents moviments socials i organitzacions com Auditoría Ciudadana de la Deuda, Economistas sin Fronteras o Plataforma contra los Fondos Buitres, Yago Álvarez Barba coordina actualment la informació econòmica d’'El Salto'. A ‘Pescar el salmón’ radiografia els més influents mitjans d’informació econòmica, tant els que tenen edicions impreses (cada cop amb menys audiència) com els que ja van néixer digitals, alguns dels quals només son contenidors de 'fakes' i desinformacions. Al compendi trobo a faltar alguna al·lusió a un mitjà de referència per als lectors progressistes com ara la revista ‘Alternativas Económicas’, que precisament s’ha distingit des de la seva fundació per no seguir gregàriament el corrent hegemònic (‘mainstream’).

En la seva anàlisi extensa i minuciosa, usa exemples molt concrets de manipulacions i tergiversacions publicades per diferents diaris suposadament rigorosos. Esmenta els mitjans, però no els periodistes que han redactat la notícia o el reportatge, perquè no vol que ens fixem en qui escriu la peça sinó en aquells que mouen els fils per a què l’article no se surti de mare. "Odia el delicte, compadeix el delinqüent", que deia Concepción Arenal. La precarietat dels professionals de la informació i les altes taxes de desocupació, alega Álvarez, es constitueixen en una estratègia per “ensinistrar” els redactors.

Els que sí apareixen citats son alguns coneguts economistes que des de fa anys omplen minuts i minuts de ràdio i televisió amb les seves prèdiques i que poc abans de la greu crisi del 2008 --els efectes de la qual encara estan patint en alguns aspectes els més desafavorits-- van negar reiteradament que estigués a punt d'esclatar una bombolla immobiliària. I, sense demanar disculpes pels aquest i altres errors flagrants, segueixen pontificant i llançant vaticinis apocalíptics o tranquilitzadors (segons convingui al patrocinador de torn), convençuts que ningú s’enrecordarà de les seves pífies d’aquí uns mesos.

Recorda el llibre que l’expresident equatorià Rafael Correa va dir: “Des que es va inventar la impremta, la llibertat de premsa és la voluntat de l’amo de la impremta”. Tant cert com el que va dir Mark Twain: “Hi ha mentides, grans mentides i estadístiques”. Podria servir a l’hora de mirar amb ulls més crítics els nombrosos i gens imparcials infogràfics que tan agrada publicar a la premsa salmó pescada per Álvarez Barba.

19 oct 2023

El derecho a la legítima defensa no lo permite todo

Dardo Gómez
El pasado 7 de octubre se abrió otro episodio, pero no nuevo, en el desatino que comenzó en 1945 y que conocemos como el conflicto palestino-israelí, una historia de siete decenios escritos con letras de sangre sobre líneas de crueldad. Un conflicto que por la maldita enfermedad de los nacionalismos que hemos normalizado nos lleva a confundir, como tantas otras veces, los intereses de los Estados y las ideologías de sus dirigentes con las necesidades de los pueblos que los sufren.

No es que haya olvidado cómo comenzó este tormento hace casi ochenta años, pero remover en la historia para hallar la causa de estos dolores no sirve para aliviarlos ni para encontrar solución que no sea la que puede surgir de la reflexión humanista y el amor por los seres sufrientes. Que es la respuesta menos común.

La única realidad a día de hoy es que se enfrentan dos facciones igualmente crueles que dicen interpretar los derechos de israelíes y palestinos, pero que con su reparto de odios y largos rencores respectivos solo representan a las armas en que ellos mismos se han convertido. Como ya estamos acostumbrados a la manipulación no puede sorprendernos que se manipule con la pobre humanidad atrapada entre las garras del sionismo del ejército israelí y la radicalidad de Hamas.

Ante esta penosa situación todos los medios de comunicación podrían y deberían asumir una actitud responsable y contribuir en lo que pudieren (y pueden bastante) a una paz que alivie la tensión, evite el dolor y los muertos o que, por lo menos, expliquen la verdad que se oculta en todas las guerras. Sé que la verdad, en muchos casos, es inasible e imposible de acercarse a ella desde la ignorancia; deberíamos impedir deslizarnos por esta última vertiente --que es la que está imperando en muchos medios-- y dejar de faltar el respecto a la ciudadanía y a los damnificados directos de la guerra.

He tenido la desgracia buscada de aproximarme al programa 'TardeAR' que dirige una experiodista que, en esta ocasión y con total impudicia decidió dos días después del ataque de Hamas entrar en este tema con un editorial mezclado de connotaciones religiosas y un corifeo de desinformados que solo podían manifestar sus sentimientos bien o mal paridos.

Es sabido que la mala interpretación de la libertad de expresión lleva a suponer que cada cual puede decir lo que le venga en gana, pero esto es sólo permisible en una sobremesa de cuñados o en una barra de bar, nunca en un canal de televisión ni otro medio de comunicación. Estos tienen la obligación de respetar la información de la ciudadanía y no creo que la opinión indocumentado de esos tertulianos contribuya a mejorarla sino a manosearla con la total desvergüenza y la falta de ética de la supuesta periodista que los ha convocado a su programa. A los que defienden esto diciendo que se trata de un programa de entretenimiento, les preguntó qué hace la guerra en un programa de éste tipo.

Alguien dijo que la guerra es algo tan serio que no debe dejarse en manos de los militares; yo agregaría que también debería ser alejada de quienes presumen de periodistas pero no recurren a especialistas para paliar su ignorancia y la ajena en cada una de las materias que van a tratar. Y saben que deben hacerlo, si tienen algún respeto por su trabajo y por sus informados.

El mantra de la legítima defensa como justificación


Fruto de la misma tendencia al trabajo fácil y a la retroalimentación entre los medios surgen los mantras informativos. Frases o palabros que lanza algún político interesado en hacerlo y que los medios se ocupan de repetir.

Con la guerra de Ucrania y renovado con la actual se repite a diario el supuesto derecho a la legítima defensa; que en este caso puede ser invocada por ambas fuerzas; salvo que alguno de vosotros quiera entrar en la majadería del “quién empezó primero”. Aunque todo el mundo tiene derecho a defenderse también es cierto que en esa defensa no todo está permitido. Incluso en la reacción ante una agresión personal en un atraco u otra situación los jueces tienen en cuenta la proporcionalidad de la respuesta si ésta se manifiesta por encima del riesgo para nuestra integridad que suponía el ataque. Hay muchísimos casos en los que la desproporcionada reacción convirtió al ofendido en ofensor.

Si es así para cualquier tribunal penal local, se me ocurre que ningún o ninguna periodista ignora que, incluso en las guerras, hay líneas rojas a la violencia y todas ellas se encuentran perfectamente trazadas por los Convenios de Ginebra y sus protocolos adicionales.

La primera firma de estos convenios es de 1949 y han sido progresivamente ampliados y ratificados por todos los Estados y son aplicables universalmente; también Israel (ratificaciones: 1949, 1951, 1968 y 1978) y Palestina (Adhesión: 1983) se hallan entre los firmantes. Estos convenios “son la piedra angular del derecho internacional humanitario, es decir el conjunto de normas jurídicas que regulan las formas en que se pueden librar los conflictos armados y que intentan limitar los efectos de estos. Protegen especialmente a las personas que no participan en las hostilidades (civiles, personal sanitario, miembros de organizaciones humanitarias) y a los que ya no pueden seguir participando en las hostilidades (heridos, enfermos, náufragos, prisioneros de guerra). Los convenios y sus protocolos establecen que se debe tomar medidas para prevenir o poner fin a cualquier infracción de dichos instrumentos. Contienen normas estrictas en relación con las llamadas "infracciones graves". Se debe buscar, enjuiciar o extraditar a los autores de infracciones graves, sea cual sea su nacionalidad. 

Los convenios de antes de 1949 se referían sólo a los combatientes; la Segunda Guerra Mundial hizo evidentes las consecuencias desastrosas que tuvo la ausencia de un convenio que protegiera a los civiles en tiempo de guerra. Además, especifican el trato que debe darse a las personas protegidas y distinguen entre la situación de los extranjeros en el territorio de una de las partes en conflicto y la de los civiles en territorios ocupados. Define las obligaciones del ocupante respecto de la población civil y contiene disposiciones precisas acerca de la ayuda humanitaria que tiene derecho a recibir la población civil de esos territorios y contiene un régimen específico sobre el trato de los internados civiles.

Establecen que se debe tratar con humanidad a todas las personas que no participen en las hostilidades o que caigan en poder del adversario, sin distinción alguna de índole desfavorable y prohíbe específicamente los atentados contra la vida, las mutilaciones, la toma de rehenes, la tortura, los tratos humillantes, crueles y degradantes, y dispone que deben ofrecerse todas las garantías judiciales.

Asimismo la imposición de “castigos colectivos” --aunque se sigan practicando-- se ha considerado crimen de guerra por la Comisión sobre la Responsabilidad establecida tras la Primera Guerra Mundial y esa decisión fue ratificada en 1997 por el Tribunal Militar de Roma, por el Tribunal Penal Internacional para Ruanda y por el Tribunal Especial para Sierra Leona.

Por otro lado el Tribunal Penal Internacional para la ex Yugoslavia declaró que el internamiento o la residencia forzosa --con arreglo al artículo 78º del cuarto convenio de Ginebra-- era una medida que, en ningún caso, podía ser colectiva. El Comité de Derechos Humanos de las Naciones Unidas declaró que los Estados partes no podían “en ningún caso” invocar un estado de emergencia “como justificación de actos que violan el derecho humanitario o normas imperativas de derecho internacional, por ejemplo [...], la imposición de castigos colectivos”.

La vida de los que sufren no aparece en los medios


Sin embargo, nuestros medios no informan de la existencia de estos derechos y de que los Estados se hallan comprometidos a no vulnerarlos; las y los periodistas y medios que por ignorancia o negligencia no ponen estos conocimientos al alcance de sus lectores, oyentes o televidentes propician discusiones vanas y permiten sostener lugares comunes como el de la legítima defensa propiciando los discursos de odio y la inmoralidad de los fanáticos amparados en las trincheras ideológicas o religiosas.

Entre el ejército israelí de Netanyahu y las ansias de venganza de Hamas se hallan encerrados y torturados miles de jóvenes israelíes que prefieren ir a la cárcel antes que ir a cazar palestinos en sus tierras. Shahar Perets, objetora de conciencia de 19 años, ha pasado 61 días en la cárcel. "No quiero formar parte de la opresión del pueblo palestino", y explica que, cuando conoció a un grupo de jóvenes palestinos durante un campamento de verano, "entendí mejor su sufrimiento al escuchar sus historias personales". "Por eso, decidí no alistarme en el Ejército". Ya ha estado en prisión cuatro veces.

La organización Breaking the Silence recoge los testimonios de más de 1.300 soldados que tras su servicio militar, exponen la verdad de sus acciones para explicar su lucha contra la ocupación de los territorios palestinos. Mesarvot-Refuser Solidarity Network es otra organización que da apoyo a los que deciden no contribuir a la ocupación de Palestina. Durante más de 50 años, jóvenes como Shahar Perets han dicho no a la ocupación.

Habría que remarcar que estos jóvenes nacieron en el Estado de Israel, no conocen otro hogar más que este y no se sienten invasores porque no lo son.

Algo muy similar se puede decir de los sufridos habitantes de la Franja de Gaza, que viven secuestrados por el Movimiento de Resistencia Islámica (Hamás), que se hizo con el poder de ese territorio primero en unas elecciones y luego tras el conflicto armado en el que expulsaron a Al Fatah --quien gobierna en la vecina Cisjordania-- y con el cual, desde entonces, compaginan períodos de violencia con intentos de reconciliación. Mientras tanto, los palestinos de Gaza no han vuelto a votar en elecciones legislativas desde 2006, encadenando ya casi 20 años bajo la férrea dictadura de Hamás que tiene como programa y único objetivo imposible expulsar a los israelitas.

Así, los palestinos que solo quieren vivir en paz y progresar en sus aspiraciones y actividades han sido condenados a una vida de violencia, de miseria y de represión de todas sus libertades por un poder que nunca se ha preocupado por mejorar las condiciones de vida de la población ni ofrecer una alternativa alguna a la corrupción y la ineficiencia que caracteriza este régimen islámico de terror.

En momentos en que esto escribo las fuerzas de Netanjahu están a las puertas de una ofensiva --que presiento terrible-- para vengar (no cabe otra palabra) la barbarie que Hamas cometió hace una semana, y lo hará amparándose en su derecho a defenderse.

Ante esta inminencia de horror todas las organizaciones de Derechos Humanos en Israel --entre las que se hallan Amnesty, DDH Israel, Medicos por DDH, etc-- en un comunicado señalan: “La mayoría de nosotros somos equipos conjuntos de israelíes y palestinos, de modo que algunos de nosotros tenemos familiares y colegas en Gaza, que ahora viven bajo un ataque continuo. Niños, mujeres y ancianos son atacados indiscriminadamente y no hay a dónde huir. (...) Especialmente ahora, debemos mantener una posición moral y humana y no caer en la desesperación y en sentimientos de venganza. La fe en el espíritu humano, en el bien que en él existe, es más necesaria que nunca. Una cosa ya está clara para nosotros: no renunciaremos a la humanidad y a la fe en el hombre, incluso en estos días en los que es más difícil que nunca”.

La salida a esta situación se siente muy difícil de conseguir pero no cabe contribuir a hacerla imposible; quienes no saben o no pueden apagar el fuego, por favor... que aparten el bidón de gasolina.

Artículo publicado originalmente en la revista 'El Observador'.

11 oct 2023

L'Estadi Olímpic no es diu Samaranch per pura xamba

Maria Favà
Agafo el testimoni de l'amic Tomeu Ferrer i m'afegeixo a la llista de greuges contra el senyor Joan Antoni Samaranch. I convido a altres companys que recordin que era d'implacable contra els que periodistes que s'atrevien a criticar les seves accions o a recordar el seu passat franquista. Va demanar més d'un cap, i els amos dels mitjans l'obeïen. I pel que explica el Tomeu en el seu article, el poder del Samaranch és com el del Cid, que encara guanya batalles després de mort.

El 8 de setembre de 1989 es va inaugurar, de forma precipitada, la
Pàgina de l''Avui' del 28 de novembre del 1989.
renovació de l'Estadi Olímpic de Montjuïc amb la Copa del Món d'Atletisme. Però aquell dia van caure 80 litres per metre quadrat en poca estona i per totes les costures de l'edifici, que no s'havien acabat de cegar, va entrar aigua a raig. I de poc que l'estadi no es converteix en piscina olímpica.

El 27 de novembre d'aquell any, el fotògraf Robert Ramos i jo vàrem fer una visita d'obres amb els arquitectes Carles Buxadé i Joan Margarit, coautors de la remodelació i encarregats d'arreglar els danys que va provocar el diluvi. Aquests dos catedràtics d'estructures eren, en aquells anys, els apedaçadors imprescindibles de totes les ruïnes de la ciutat com el monument a Colom que el van salvar de caure, i anys més tard també van contribuir a solucionar l’esfondrament del túnel del Carmel.

Aquell dia de novembre els dos professionals anaven recorrent la instal·lació i detectant els possibles defectes. El fotògraf i jo anàvem darrere seu. En un moment que ens vam endarrerir vam veure una cortina que tapava alguna cosa afixada a la paret. Vam buscar un pal, vam enretirar el drap i vam descobrir una placa de marbre en honor a Samaranch. Estava davant de la porta principal de l'Estadi Olímpic.

La placa deia: "La ciutat de Barcelona a Joan Antoni Samaranch en reconeixement a la seva contribució al foment de l'esport i de l'olimpisme". Estava datada el 10 de setembre del 1989, el dia que es va estrenar l'Estadi, però amb tot el mullader la placa no es va descobrir aquell dia.

Els primers sorpresos van ser els arquitectes que no sabien res de la col·locació de la placa. L'Institut Municipal de Promoció Urbanística SA --l'ens que tutelava les obres olímpiques-- van assegurar que tampoc en sabien res. L'Ajuntament no havia comunicat res ni s'havia aprovat en cap plenari municipal.

Després de fer totes les consultes possibles, vam arribar a la conclusió que era el primer pas per batejar l'Estadi amb el nom de Joan Antoni Samaranch, tal com tenia intenció l'Ajuntament des de feia temps.

El descobriment de la placa col·locada d’amagatotis va aturar la maniobra. Aleshores es va intentar donar el nom de Samaranch a una porta però aquesta proposta tampoc va reeixir. Finalment, l'Estadi va continuar amb el nom tradicional de Montjuïc i dotze anys més tard, el 2001, se'l va rebatejar com estadi Lluís Companys.

Però Samaranch no es podia quedar sense monument de pedra. Davant de l'estadi es va construir el Museu Olímpic i de l'Esport i el 2010 se li va donar el nom de Joan Antoni Samaranch.

Una dada per a l'hemeroteca. L''Avui', el diari que va descobrir la placa, va donar la notícia en uns baixos discrets. Deu dies després 'El Periódico' obria una pàgina amb la notícia de la placa i reconeixia que el descobriment l'havia fet el diari 'Avui'.

2 oct 2023

TV-3, 40 anys és una vida

Joan Barrera
És difícil resumir una vida de 40 anys. És molt de temps i en aquest llarg període les circumstàncies i el món audiovisual han canviat per què sigui complicat analitzar de manera desapassionada la trajectòria, els pros i contres, d’un mitjà de comunicació que forma part de la nostra quotidianitat. No es tracta, per tant, de fer un recull de vivències, de certificar que jo ja hi era en una mostra de vanitat impròpia per l’edat, sinó de procurar posar-se davant del mirall, mirar-se les arrugues i intuir si aquell projecte empresarial que va néixer amb la complicitat activa de la societat, que es va fer un espai fins a consolidar-se, respon ara als requeriments que van servir per impulsar-lo.
Primera imatge corporativa de TV-3 (1983-1992).

Vist en perspectiva, TV-3 és una història d’èxit. Aguantar 40 anys i ser líder d’audiència no ho fa qualsevol. Avui, a aquest jove-vell ningú no li discuteix que s’ha guanyat una referència en la història de Catalunya. Hi juga i segueix tenint un paper i no menor.

I en aquesta anàlisi, la televisió de Catalunya, així amb la C en majúscula, és un projecte de país, amb unes finalitats que van més enllà del compte de resultats que té sobre la taula qualsevol directiu d’empresa. Neix amb uns objectius clars: servir a la societat com a mitjà públic, informar-la amb equanimitat i amb una voluntat generalista que traspassi els límits conceptuals i lingüístics, enfortir la llengua catalana i esperonar la indústria audiovisual autòctona creant un teixit empresarial fort i solvent que generi continguts amb rigor i qualitat en un entorn que, com han demostrat els anys, cada dia és més competitiu.

Per aquests principis es diu que TV-3 s’emmiralla amb la BBC i que a l'hora de farcir l’estructura de l’edifici copiés el model americà, en aquell moment molt més dinàmic, àgil i contundent que el que hi havia al 1983 a Espanya. No crec que sigui un demèrit dir que la cadena catalana es fruït de la voluntat política d’un govern i la llàstima, ara que hi ha perspectiva suficient per afirmar-ho, fou la miopia d’una oposició que no va saber interpretar cap on evolucionaven els temps en el món audiovisual, que el monopoli televisiu tard o d’hora es trencaria i que a Catalunya que en aquell moment començava a vestir unes estructures d’autogovern li convenia dotar-se d’un sistema comunicatiu propi.

Néixer d’una voluntat política no significa ser un instrument del poder i en això el model de la BBC és paradigmàtic i nodrir-se de recursos públics i assumir riscos, tal com va passar en els moments inicials, no elimina la necessitat de rendir comptes i fer-ho amb transparència.

Si al gener del 1984, amb l’inici de les emissions regulars, TV-3 arrela i es consolida de manera ràpida en el conjunt del territori és per una suma de factors: nova, diferent, atractiva, desvergonyida, agosarada, inclusiva i amb la voluntat d’abastar una societat plural i diversa idiomàticament a l’entorn d’una mateixa oferta televisiva.

Estic convençut que aquestes característiques hi eren en el moment de l’arrancada, tot i que es va fer evident des de ben aviat la influència del govern de torn en determinats continguts informatius, primer de manera continguda i esporàdica i al cap de pocs mesos ja amb un executiu amb majoria absoluta de forma descarada, com en el cas de la cobertura de la manifestació de suport a Jordi Pujol per la querella de Banca Catalana.

En 40 anys han passat moltes coses, sobretot en el món de la comunicació i socialment, per a recrear-se i treure punta d’un o d’altre detall. Desfiguraria l’anàlisi. Per això,

convé aturar-se en aquelles qüestions que transcendeixen en el temps i ni que sigui de manera parcial veure com ha envellit el projecte que volia ser i què en queda d’aquelles intencions.

Massa sovint quan es parla de TV-3 es fa referència a la seva dimensió, al cost econòmic, a les aportacions de la Generalitat i als continguts vinculats al número de seguidors. Sembla que ser la primera a Catalunya, tot i que cada vegada més a les cadenes generalistes els costa consolidar-se per la fragmentació i la pèrdua de les audiències tradicionals, és el salconduit que permet franquejar les incomoditats de qualsevol debat o crítica. No entenc les prevencions. Convindria entrar-hi sense por i preguntar-se què s’entén per televisió pública en un món plural i divers com el nostre on cada vegada més joves, el futur de les audiències, opten per escoltar el que els diu l’Ibai Llanos que informar-se a través del Telenotícies.

Torno als inicis. Si TV-3 arranca amb tanta força és perquè trenca els motlles que hi havia en aquells moments. Cert, els vents bufaven a favor. Es tractava de sortir de les imatges grises de l’única televisió que emetia a Espanya i posar-hi, metafòricament parlant, color i gràcia. Hi havia una potencial demanda i la llengua catalana que en aquells moments buscava la normalització ho necessitava. La qüestió (40 anys és una vida) és si els gens originals, els que forgen la personalitat, segueixen actuant com a dinamitzadors o a força d’incorporar capes de vernís per dissimular el pas dels temps han quedat encarcarats i són paraules buides de contingut.

TV-3 pateix la síndrome de la peça imprescindible. Per a qui i perquè? Són dues qüestions que hauríem de respondre abans d’aventurar-nos en una anàlisi més detallada. A tall de provocació. Els ciutadans de Catalunya podrien passar sense TV-3, se’n ressentiria la cohesió social, el futur de la llengua catalana, hi hauria un daltabaix si les pantalles de la cadena i les connexions de les diferents plataformes quedessin en negre. I si, al contrari del què podem pensar, no hi hagués un gran terrabastall, més enllà de les reaccions espontànies i emotives dels primers moments, i descobríssim que el rei està nuu i per aquest camí ens replantegéssim què hi ha de cert quan amb èmfasi se’ns diu ‘som un servei públic’, que dit des de la modèstia paguem el conjunt dels catalans.

En aquest punt, les preguntes sorgeixen de manera espontània. TV-3 és o no un instrument del poder i la informació es confegeix amb uns criteris que alteren els principis de rigor i equanimitat? En 40 anys ha estat una peça cabdal per expandir la llengua catalana al conjunt del territori? Fa massa sovint seguidisme i calca formats que es poden trobar en cadenes privades? És innovadora i àgil alhora de respondre a les necessitats comunicatives de cada moment? Es podria fer més amb menys personal? Actua com a dinamitzador del sector audiovisual català o l’asfixia amb un excés de dependència? Fa allò que es van proposar, amb convenciment o amb un punt d’ingenuïtat, els primers treballadors que cada dia obrien la persiana al carrer Numància? Pateix l’opa descarada d’aquells que consideren que el gran mitjà públic de Catalunya és la seva joguina i la corretja de transmissió d’interessos personals i polítics?

En fi , 40 anys donen per molt, sobretot quan un es posa davant del mirall i contempla, això sí sense massa neguit, com ha aguantat el pas dels temps. Per sort, la BBC, que acaba de celebrar el centenari, segueix estant aquí amb dificultats però fidel al seu estil.