21 feb 2024

Mazzucato avisa del segon engany

Josep-Maria Ureta
El setembre del 2014, a la seu de RBA, la gran editorial creada per Ricardo Rodrigo, amb especial sensibilitat per textos de pensament i d’economia es va fer la presentació de la versió en espanyol del llibre de Mariana Mazzucato, de gran èxit mundial, titulat 'El estado emprendedor'. Un desafiament a la doctrina dominant de que “els estats només es dediquen a finançar serveis públics però no tenen res a fer ni dir en la recerca innovadora”.

Mazzucato ho va desmuntar rigorosament. Línia bàsica del llibre?
Mariana Mazzucato i Rosie Collington

Res del que innoven les grans empreses emprenedores, admirades i cobejades mil·lionàriament a les borses, seria possible sense la recerca bàsica que paguen els estats (universitats públiques i totes les seves extensions i variants) perquè és la part no rendible de la recerca. Deu anys després, aquesta catedràtica a la University College de Londres ens acaba de proporcionar un text canònic que segueix la seva ferma decisió de recerca que desmunta tòpics: ara és 'El gran engaño' (Taurus), escrit amb Rosie Collington.

¿Què deien a Barcelona, el setembre del 2014, gent il·lustrada sobre aquell text de la Mazzucato? Només dues cites: “Llibre que aproxima a la realitat econòmica a un tipus de lector inquiet, format però no especialista”, explicava el catedràtic Antoni Castells. Un altre: “És necessari fugir de les receptes. Les coses complexes no tenen solucions senzilles”, afegia Josep Maria Bricall. Ambdós mestres en l’economia teòrica i pràctica afegien, ja fa 10 anys, que “l’Estat ha d’estar en la innovació” (Bricall) i que “se segueixen aplicant receptes equivocades que van contra la realitat per culpa d’idees preconcebudes”, advertia Castells.

Doncs ves per on, ara ens reapareix Mariana Mazzucato amb un text extraordinari, 'El gran engaño', on ens avisa que la seva denúncia del 2014 ha quedat superada per l’aparició progressiva, silent i aclaparadora d’un oligopoli de serveis, tant per al sector públic com privat, com son les grans companyies d’assessoria i auditoria, sovint dissimuladament barrejades en els seus interessos. Ningú ho preveia tal qual fa 10 anys.

Primer pecat capital: qui assessora com ha d’evolucionar una empresa (estratègia) no pot ser també qui li redacti i revisi després els comptes (auditoria/comptabilitat). I del primer pecat se’n deriven tots els demés d’aliances entre empreses i proveïdors de serveis. Així es capgira el que reivindicava Mazzucato la dècada passada de separació d’activitats en el món de l’empresa. Ara, l’Estat s’ha debilitat en la mateixa proporció que consultores i auditores li han dit no només què ha de fer, si no sobretot el que NO ha de fer.

Tot comença al Xile d’Allende

Seguint les pautes d’una bona narració, Mazzucato explica que elsprimers consultors que varen assessorar a un govern van ser els britànics Sttaford Beer al primer mandat de Salvador Allende a Xile. Era, segons l’autora, un projecte tecnològic a llarg termini que més tard va dinamitar Pinochet. El llibre de Mazzucato va ple d’exemples d’aquesta mena, amb propostes d’anàlisi d’iniciatives de vegades reeixides i d’altres malmeses. Sempre dins d’un cercle viciós on les propostes que surten de fora dels governs (o sigui, provinents de consultores de tota mena) son sovint massa influents, però mai apareix el seu nom en cas de fracàs, s’ho empassa el govern de torn. Aquest és l’avís profund de Mazzucato i que té abast universal. Per això val la pena llegir-ho.

Qui son el nou poder ?

Ja posats, posem pel davant de tot els noms de les denunciades.
Les tres consultores de marca mundial son: McKinsey, Boston Consulting i Bain & Company.
I les quatre grans de l’auditoria son: PriceWaterHouse Coopers (PwC en textos de diaris saberuts), Deloytte, KPGM i Ernst & Young (EY pels amics i coneguts).
El què ens diu Mazzucato és que aquestes grans marques mundials, sense saber-se qui les domina ni on tenen la seva seu, son les que han acaparat el poder mundial a base de capturar les debilitats dels governs democràtics (els que no ho son, no cal dir qui els influeixen) per penetrar en les seves decisions de despeses.

La pandèmia, el seu negoci

Antològica es la descripció de Mazzucato de com es varen moure les set empreses suara esmentades per dominar totes les decisions de les administracions púbiques a l’hora de comprar mascaretes o aconseguir vacunes durant la pandèmia iniciada a finals del 2019. En el darrer cas, amb un greuge afegit de l’especulació de les farmacèutiques. Un negoci milionari del tot discret. Cap d’aquestes grans empreses que van dominar el fluxe de distribució van sortir als diaris. La intermediació global és silenciosa, sempre.

Cal recordar també que tots els governs democràtics d’Europa estaven disposats a acceptar la gens discutida capacitat de les consultores esmentades per aconseguir medicaments i mascaretes que la seva població exigia. Posats a exagerar, podríem dir que la pandèmia del 2020 va durar el què aquestes multinacionals tan discretes com influents en l’àmbit global del comerç i distribució ho varen programar. És a dir, proporcionar d'immediat les mascaretes però també retardar les vacunes i la seva distribució aprofitant el seu principal domini, per deixadesa dels estats, de la distribució logística mundial. És una exageració pròpia després de llegir el llibre, però no tan esgarriada com aparenta.

També els huracans

Voleu més? Com l’huracà del 2017 a Puerto Rico, formalment part del EEUU, no va ser cobert per les agencies informatives dels EUA, tot i que, ves per on, McKinsey era qui portava tota la gestió de les finances de l’illa caribenya. O com els empleats del Tresor britànic (equival a l’Agència Tributària espanyola) varen col·laborar amb les quatre grans consultores esmentades per instal·lar-se a petites illes de domini britànic per esbandir comptes de les grans empreses del seu país.

¿Fins on arriba la impostura de les consultories i la seva rellevància mundial a l’hora d’avisar si una informació és real i fiable? Hi ha límits que èticament no es poden traspassar? Doncs tampoc. Mazzucato y Collington dediquen el darrer capítol del llibre, el què fa més mal de llegir pels sostenibilistes de bona fe, és la també contaminació del mon financer sense escrúpols en el terreny de la crisi climàtica. També aquesta malifeta es mereix una descripció precisa al llibre.

Tanmateix, cal avisar, que en aquest darrer capítol sobre manipulacions sobre el canvi climàtic, com en alguns dels anteriors, s’abusa de l’enumeració de documents i referències de cimeres mundials més que de redaccions descriptives i comprensibles per lectors no avesats.

Mazzucato ens explica novament el que no trobem als diaris i que hauríem de tenir en compte. En aquest cas es tracta d’un parell de sectors d’empreses de serveis gairebé intocables pels redactors d’economia i similars: els consultors i auditors.

4 comentarios:

  1. Em sembla molt interessant. Em fas agafar ganes de llegir-lo

    ResponderEliminar
  2. Interesante. Escribí sobre esto en la tesis final del posgrado que hice en Londres en 1977 en la Architectural Association. Recientemente, Libres para obedecer, de Johann Chapoutot, abunda sobre el tema. José María, me gustaría comentártelo y así vernos de nuevo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sin identificación es difícil contactar contigo. J-m U

      Eliminar
  3. Disculpa, pensé que recibirías el nombre completo: Luis Ángel Fernández Hermana. Saludos bonitos

    ResponderEliminar