Més precarietat, menys reputació, menys nota de tall

Andreu Farràs

Les qualificacions mínimes que les universitats públiques catalanes exigeixen als alumnes que volen començar a estudiar periodisme i comunicació el curs 2024-25 han baixat de forma espectacular respecte de l’any passat i confirma la tendència descendent de totes les notes de tall que demanen les facultats de Periodisme i Comunicació des de fa uns quants anys.

Lluny, molt lluny queden aquells anys en que el grau (abans,

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya.

 llicenciatura) de periodisme era, junt amb la de Comunicació Audiovisual, una de les carreres més sol·licitades pels estudiants catalans i, per tant, una de les que demanava una nota de tall força alta, en alguns casos fins i tot per damunt d'algunes facultats de Medicina o escoles superiors d'Enginyeria. Per exemple, al curs 2010-11, després de la doble titulació de Física i Matemàtiques de la UAB, Medicina a la UB i Enginyeria en Tecnologies Aerospacials a la UPC, la carrera de Periodisme a la Pompeu Fabra figuraba entre les carreres més sol·licitades en relació amb les places ofertes i, per tant, era una de les que exigia millor currículum acadèmic per cursar-la.

Si aleshores la UPF demanava 11,430 punts per ingressar-hi, per al curs que vé, 14 anys després, requereix 10,866 punts. I és la facultat que en demana més. Per entrar en les altres, com es pot observar als gràfics, no es requereixen més de 9,72 punts. Els estudiants catalans s’interessen menys per aquestes carreres. El nombre de places segueix pràcticament igual. I les facultats abaixen el llistó. La vella llei de l'oferta i la demanda.

Les raons d’aquesta caiguda, no per previsible menys espectacular, i

Font: Col.legi de Periodistes de Catalunya.

d’aquest desinterès o desafecció es poden buscar en diferents indrets.

Apuntem-ne algunes:

1) la decisió des de fa uns quants anys de moltes universitats (més les privades que les públiques) de reventar el mercat oferint un nombre exagerat de places acadèmiques per a exercicir unes professions (des de reporter esportiu fins a membre de l’equip de comunicació d’una companyia) en unes empreses que no poden absorbir ni la meitat dels milers de graduats que surten cada any de la dotzena de facultats catalanes que ofereixen aquestes especialitats.

2) les escasses oportunitats professionals que troben els recent graduats en l’ofici per al qual han estudiat. 

3) la precarietat laboral i els baixos sous amb els que han de sobreviure durant anys els pocs que tenen la sort d’entrar en un mitjà de comunicació o gabinet de premsa; moltes hores, contractes curts i pocs salaris. Les empreses saben que tenen una reserva inacabable de ma d’obra qualificada en la qual poden seleccionar no només els novells més brillants sinó també els menys reivindicatius. I tot gràcies a la creació d’una oferta incontrolada i enorme de nous periodistes facilitada, entre altres, per un increment igualment incontrolat de noves universitats privades, algunes de les quals resulta difícil de creure que tinguin motivacions diferents de l’afany de lucre.

4) I per últim, però no menys important, el progressiu descrèdit de la professió periodística causat en els últims anys per no pocs mitjans de comunicació que han apostat per la confrontació, el sensacionalisme i, massa sovint, la difusió de notícies falses, amb l’objectiu d’aconseguir més audiència (i, per tant, potser més anuncis publicitaris) o, sencillament, satisfer les consignes polítiques dels seus principals subvencionadors institucionals o empresarials. La credibilitat i la reputació dels mitjans s’han desplomat per culpa dels (minoritaris però sorollosos) que han incomplert sense escrúpols els codis deontològics de la professió i s’han saltat les mínimes normes de convivència. I també per molts altres mitjans –la majoria— que no han fet res per denunciar-ho o impedir-ho amb l’excusa de que la llibertat d’expressió i la llibertat d’opinió no poden ser coartades i que només es pot exigir autoregulació i responsabilitat individual als professionals; una monumental trampa que només beneficia els farsants i als partidaris del periodisme de trinxera.

Les línies descendents de les notes de tall universitàries discorren paral·leles a les de les audiències dels grans mitjans de comunicació escrits (més exagerades en els impresos que els digitals) i costarà força temps que els benintencionats esforços del Parlament Europeu amb el Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicacions reverteixi unes tendències nefastes, no només per als periodistes i comunicadors presents i futurs, sinó per a tots als ciutadans d’Europa, que veuen com en nombrosos països s’està esquerdant un dels seus drets fonamentals: el de la informació completa, honrada i veraç.