Regenerar una mica

Carles Blanco

Després de la compareixença ahir de Pedro Sánchez davant el Congrés dels Diputats per anunciar un paquet de mesures orientades a “regenerar la democràcia”, entre elles i més en concret, a combatre la proliferació de notícies falses o esbiaixades amb intenció d'intoxicar l'opinió pública, han estat nombroses les veus que, tant des dels mitjans de comunicació com des de la mateixa tribuna del Congrés per part dels socis de legislatura del Govern, han assenyalat la incongruència entre la magnitud dels problemes denunciats i la modèstia de les mesures proposades per intentar aturar aquestes pràctiques.

Certament, Sánchez no ha anat massa més enllà de recollir les

Sánchez i Feijóo a la Moncloa, en una imatge d'arxiu.

mesures incloses en el nou Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, aprovat pel Parlament Europeu el passat mes de març (amb els vots favorables del PP), en el terreny de la transparència sobre la propietat dels mitjans i els ingressos obtinguts per aportacions públiques, particularment les provinents de la publicitat institucional; tan de l'Estat com de les comunitats autònomes i ajuntaments. Tanmateix es passa de puntetes per un aspecte clau inclòs en el reglament aprovat, que dedica sis articles i una secció sencera a detallar les funcions d'un nou organisme que actuï com a autoritat decisòria reguladora: el Comitè Europeu de Serveis de Mitjans de Comunicació, format pels representants de les autoritats reguladores dels diferents estats membres de la Unió. A diferència dels països del nostre entorn comunitari --o de Catalunya que compta amb el seu propi Consell de l'Audiovisual, escollit pel Parlament-- no existeix a l'Estat espanyol un organisme regulador d'aquestes característiques i és el Ministeri d'Economia, a través de la Comissió Nacional del Mercat de la Competència (CNMC) qui exerceix les competències que li correspondrien. El reglament atorga gran importància a aquests instruments, fins el punt que, en determinats casos de mala praxi, els equipara als tribunals judicials a l'hora d'aplicar sancions.

La Llei General de Comunicació Audiovisual (LGCA), aprovada l'any 2010 pel Govern de Zapatero contemplava inicialment la creació d'un Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals, escollit pel Parlament espanyol amb majories reforçades, però posteriors reformes de la norma per part del Govern de Rajoy ho van eliminar abans no es posés en pràctica i l'actual LGCA, aprovada l'any 2022, va dipositar les atribucions previstes en la llei derogada en el Ministeri d'Economia, dirigit aleshores per Nadia Calviño. Aquestes atribucions, exercides a través de la CNMC, els membres de la qual són escollits pel ministeri, inclouen una detallada relació d'infraccions i sancions aplicables, que poden arribar a obligar a la retirada dels continguts en difusió, fins i tot abans d'haver-se'n incoat els expedients corresponents a la infracció.

En el debat recurrent entre els professionals de la comunicació sobre la necessitat, o no, d'establir normes legals per regular la informació per garantir el dret dels ciutadans a rebre informació veraç --tal com es recull a l'article 20 de la Constitució Espanyola-- o circumscriure el tutelatge deontològic a l'intern de l'àmbit gremial, no es té prou en compte que la CEE, ja des de finals dels anys 80 i començaments dels 90 del segle passat, amb la primera directiva de Televisió sense Fronteres va emprendre el camí de la regulació normativa --començant pel vector indiscutiblement hegemònic en aquells moments en el camp de la comunicació: la televisió per ones hertzianes-- que ha anat ampliant i estenent a través de successives directrius que ha estat transposades a les legislacions estatals i autonòmiques de l'estat espanyol.

Una altra i transcendent novetat del Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació és que el seu àmbit d'aplicació engloba, per primer cop, a la premsa escrita en qualsevol suport dins el que, fins ara, estava limitat al camp de l'audiovisual. El món actual de la comunicació ha fet envellir les pròpies arrels etimològiques que avui encara utilitzem: els diaris ja no estan relacionats amb la freqüència de la seva edició que, actualment, és contínua en els formats digitals; la premsa tampoc utilitza l'impremta en les seves edicions web, que incorporen podcasts d'àudio i vídeos cada cop més freqüentment. Aquest és el nou paradigma que la legislació europea en el camp de la comunicació ja incorpora.

Pel que vam poder veure al debat parlamentari, sembla que el Govern Sánchez, igual que va fer l'any 2022 amb l'aprovació de la LGCA, ha decidit mantenir en les seves mans les competències reguladores de la comunicació i ignorar les orientacions de la directiva europea de instituir autoritats reguladores independents i imparcials al servei de la llibertat dels mitjans de comunicació. Tampoc l'oposició mostra interès en modificar l'actual legislació. Algun dia els tocarà governar i tindran la maneta. Únicament Sumar, i de manera tan discreta que en cap moment ho va esmentar al debat al Congrés, ha presentat una proposició no de llei per reclamar la creació d'un Consell Estatal de Mitjans de Comunicació en línia amb el que apunta el reglament europeu. Caldrà veure si els equilibris de la coalició governamental permetran posar aquest tema en l'agenda com un assumpte central per la regeneració en el camp de la informació i intentar resoldre aquest dèficit democràtic. El recent antecedent sobre la renovació del Consell General del Poder Judicial, en que Sumar va acabar abstenint-se, introdueix dubtes al respecte, si bé és més que dubtós que en aquest tema el PSOE pugui comptar amb els vots del PP per aconseguir la majoria que necessitarà per aprovar les seves iniciatives.