L’Ángel Sánchez i el periodisme de taula

Enric Sala

“¿Fas taula o carrer?” Aquesta era, fa unes quantes dècades, una pregunta habitual entre dos periodistes que feia temps que no es veien i s’havien perdut una mica la pista. Fer taula o fer carrer era el blanc o negre, el ying i el yang, del periodisme escrit, el dels diaris de paper, els mitjans que constituien el gruix del llocs de treball de l’ofici. Era --parlem de mitjans dels anys 70-- una època en que a les ràdios hi havia molt pocs programes informatius, només hi havia una televisió, TVE, i no existia ni ningú imaginava internet. La premsa escrita era, per tant, el lloc ‘natural’ per exercir la professió. I pels joves periodistes que accedien a les redaccions, la dicotomia era ¿taula o carrer? És a dir, dedicar-se a elaborar continguts des de la seu del diari (via contacte telefònic amb fonts pròpies, agències de premsa, corresponsals, arxius…) o bé sortir al carrer a buscar informació i cobrir esdeveniments.

Pot semblar una simplificació una mica exagerada, perquè hi havia i

Ángel Sánchez (dret), a la redacció d''El Periódico'.

hi ha registres del periodisme que combinen les dues facetes, però a grans trets la divisòria era aquesta. En qualsevol cas, en aquells anys finals del franquisme i de les beceroles de la democràcia, a la premsa barcelonina el periodisme de carrer tenia més ‘glamour’ que el de taula. Probablement, un dels motius va ser que el principal àmbit on els periodistes compromesos podien forçar les costures del franquisme i ser agosarats era la informació de barris de Barcelona, amb Josep Maria Huertas com a gran referent. I sense que ningú del gremi ho digués obertament, els periodistes de taula eren vistos sovint com de segona fila. Però la realitat és que en molts casos la seva tasca va ser tant o més important que la dels que gastaven la sola de les sabates fora de les redaccions.

Reivindicar el periodisme de taula –el del darrer quart del segle XX, però també el que es pugui fer a les redaccions avui-- em sembla necessari ara que ha mort l’amic i company Ángel Sánchez (Talavera de la Reina, 16 de juliol de 1946 / Barcelona, 23 d’octubre de 2024), perquè ell en va ser indiscutiblement el gran exponent, no només a 'El Periódico de Catalunya', sino a tota la premsa catalana. Al llarg de la seva fecunda trajectòria professional, molt poques vegades l’Ángel va fer informació de carrer, però això no li va impedir desenvolupar durant dècades des de la redacció el descomunal talent periodístic que tenia, que el va convertir en mestre i referència per molts de nosaltres. Dotat d’una gran capacitat analítica i d’avaluació de l’actualitat –sobre tot la política, que li va interessar tota la vida--, des de la taula de la redacció era capaç de controlar al detall la informació que arribava, processar-la convenientment i dirigir amb solvència i empatia els seus equips per redactar i posar en pàgina les notícies. Tot amb una sòlida aleació de rigor formal i atractiu visual, senya d’identitat fundacional d’'El Periódico'.

La tasca del periodista de taula era força anònima, ja que, per la mateixa característica de la feina, poques vegades hi havia la oportunitat de signar un text propi. I malgrat això, l’Ángel va ser sempre un exemple d’escrupulositat i exactitud, qualitats que va mantenir inalterables en les diverses tasques i responsabilitats que li va tocar assumir al llarg de més de 30 anys.

Aquesta cocció cuidada dels textos es troba a faltar força a la premsa d’avui, sigui impresa o digital. Tots sabem com n’és de complicat el periodisme en aquests temps, però no deixa de sorprendre la poca cura que hi ha en l’acabat que s’ofereix al lector, sobretot a les webs. Fa tot l’efecte que la carrera per ser els primers (o no ser els últims) en donar una notícia, sumada a la migradesa de mitjans, porta sovint a errors i a errades que s’haurien d’evitar per respecte al lector, que em sembla que ja torna a prioritzar la qualitat i la credibilitat de la informació per damunt del deler de la immediatesa.

Des de la comoditat del periodista jubilat, però també des de l’inquietud pel rumb d’aquest ofici apassionant, penso que la premsa escrita d’avui hauria de tener ben presents clàssics com l’Ángel Sánchez i l’escola que va representar. La renúncia a l’espectacularització exagerada de la informació, valorar més la documentació --on són, per cert, molts dels arxius en paper dels diaris?, estan tots digitalitzats?, s’utilitzen?-- i el rigor i la claredat expositiva em semblen indispensables per recuperar credibilitat a ulls dels lectors. Això sense entrar en qüestions més de fons com el finançament dels mitjans, els interessos polítics i comercials per controlar-los o el canvi radical de paradigma que han suposat les xarxes socials i la facilitat per difondre notícies falses.

A l'Ángel li vàrem donar el darrer adéu el 26 d’octubre, el mateix dia que es complien 46 anys de la publicació del primer número d’'El Periódico', del qual va ser fundador. Una coincidència que ens hauria de fer reflexionar sobre el passat i el futur del periodisme… i la importància de la feina ben feta des d’una taula de redacció, com ell ens va ensenyar.