Enric Canals, cronista audiovisual de la nostra vida

Jesús Conte

Enric Canals (Tiana, 1952 - Barcelona, 2025), traspassat aquest dissabte, era un d’aquells periodistes que cercaven objectius difícils. No s’entén, sinó, que estan ben situat a la redacció d’un diari jove, combatiu, com 'El País', s’aventurés a formar part del nucli dur del projecte de Televisió de Catalunya (TV3), nascuda sota el paraigües de la llei estatal de tercers canals que pretenia complementar l’oferta audiovisual amb cadenes de televisió que exaltessin la cultura i les tradicions de les respectives comunitats autònomes sense pretensió de competir amb Televisió Espanyola (TVE), l’única del moment.

Sota la direcció d’Alfons Quintà, personatge que, també des d’'El

Enric Canals, als inicis de TV3. (Arxiu)

País', havia estat molt crític amb Banca Catalana i Jordi Pujol però que precisament va ser promocionat pel mateix president per tirar endavant TV3, Canals va afrontar la direcció de programes. Lluny de la pretensió governamental espanyola de fer “una televisió folklòrica d’ensenyar a veure en porró”, com deia el president Jordi Pujol, aquell equip va apostar per una televisió moderna, emmirallada a Europa, que conjugava serials d’èxit com 'Dallas', partits de futbol del Barça, programes informatius amb corresponsals a l’estranger i documentals de bella factura. Mai s’agrairà prou el que TV3 va representar en aquell moment com a instrument de normalització i de penetració del català a les llars de tot Catalunya amb independència de la seva llengua d’ús habitual. Amb el futbol, la llengua entra.

Tot això es va fer amb no prou consens polític i amb tota classe d’entrebancs com la no autorització d’us de la xarxa de repetidors. En aquells anys era habitual veure passatgers del pont aeri d’Iberia procedents de Madrid lliurant a l’aeroport de Barcelona cintes de vídeo a empleats de TV3 amb imatges d’esdeveniments coberts informativament a la capital. Aquella era una televisió amb un alt grau de complicitat com demostren aquests passatgers militants de la causa. Eren temps de l’expressió “la teva”.

Aquest era l’Enric Canals amb empenta i determinació, capaç de mirar més endavant, que ja com a director de la cadena, entre 1984 i 1989, va impregnar amb el seu segell propi i estil la manera de conduir una televisió que amb els anys s’ha consolidat com a líder d’audiència a Catalunya. Va estrenar el Canal 33 i va saber fer front a revoltes com la que va protagonitzar el col·lectiu de cantants.

Canals s’havia forjat com a periodista a 'Diari de Barcelona' i a 'El País', de manera que quan va deixar TV3 i Lluís Prenafeta li va encomanar dirigir 'El Observador', aquest cop també substituint Quintà, la premsa escrita no li venia de nou. Aquesta va ser també una nova prova de resistència: intentar reflotar una capçalera amb pretensions de competir en castellà amb l’'Avui' per atraure lectors desencisats de 'La Vanguardia'. Tot i editar un diari atractiu en el disseny, ben informat i amb columnistes de relleu, l’aventura no va reeixir.

La producció audiovisual, ara com a empresari, va ser la seva ocupació la resta dels seus dies. Fins fa ben poc encara investigava el rastre de la repressió a la seva Tiana natal per algun tipus de documental. La productora Mercuri SGP, on hi vaig col·laborar intensament uns anys, va especialitzar-se en documentals històrics i de recreació de la vida quotidiana. 'Ten recordes? Crònica sentimental', 'Els dies que van canviar les nostres vides', 'ACR. Activitats contra el règim' i 'Aquell 98. Crònica del tombant de segle', en són exemples d’èxit. Alguns d’ells van tenir versió editorial en forma de llibre i radiofònica a Catalunya Ràdio i van obtenir premis com el d’Òmnium Cultural. També va realitzar programes amb un tractament menys truculent dels successos com 'Picaresca Club' i 'Cas Obert'.

Aquesta inquietud per remoure la història --claríssima en el cas d’'ACR', una immersió en els arxius del franquisme, amb repressió de penes de mort i llargues condemnes a presó, però alhora amb absurdes investigacions de ‘la secreta’ i de la Falange a casaments i festes particulars-- venia fonamentada en els ideals de llibertat i de lluita contra el franquisme viscuts per Enric en la seva etapa estudiantil, amb militància ‘psuquera’ i pas per la Via Laietana i breument per la Model. D’aquí que es submergís en els expedients judicials dels Fets de Palau de 1960 que van dur Jordi Pujol a la presó i el desterrament magníficament retratats a 'Pujol. Catalunya. El Consell de guerra a Jordi Pujol'.

L’admiració i la fidelitat al president Pujol i el servei al país van dur Enric Canals a un breu salt a la política com a director general de Difusió, un càrrec que el mantenia viu en la professió i des d’on ajudava a la projecció pública de la màxima institució d’autogovern. També va formar part del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, càrrecs des dels que va poder exercitar el seu ‘expertise’ en la matèria, la qual cosa per desgràcia no sempre es dona entre els candidats cooptats pels diversos partits parlamentaris.