Enric Canals, optimisme i tranquil·litat fins al final

Josep Maria Ràfols

Jo no ho entenc. No puc entendre la tranquil·litat amb què el meu amic Enric Canals va enfrontar la llarga malaltia. Sempre traient-li importància, sempre amb optimisme permanent. Sempre buscant dir alguna cosa que fes riure a les persones que es mostraven preocupades per allò que a ell li estava passant.

Aquesta tranquil·litat i confiança en què acabaria sortint una

Canals, a la presentació d'un dels seus llibres. (Arxiu)

alternativa pel seu problema de salut m’al·lucinava. Fins i tot quan explicava que li va dir al metge que tenia una filla a Washington i que vindria per Nadal. “Perquè, vostè creu que no hi haurà problemes perquè la vegi per Nadal, oi?”. El metge li va respondre que millor que li digués que vingués ja.

El dia abans, conscient que tot pintava malament, feia càlculs que encara tenia quatre o cinc mesos per davant i que en aquest temps podria haver-hi bones notícies.

El dolor anava augmentant. L’últim dia va assumir que ja no hi havia solució. Però ho va fer sense esverar-se. “Aquest vespre em sedaran”. I al cap d’uns segons: “Estic tranquil”. Em va demanar que donés suport a la seva família. Va acabar dient que estava cansat i no podia continuar parlant.

Com molts dels periodistes d’aquell temps, l’Enric va començar fent informació del seu poble, com a corresponsal del 'Diario de Barcelona'. En acabat va passar a la delegació de Barcelona de 'El País'. I el moment més àlgid de la seva carrera va estar en l‘arrancada de TV3 i en els anys que va ser director d’aquesta cadena, que va arribar a aconseguir l’objectiu que s’havia fixat de superar les dues cadenes de TVE, els únics canals que hi havia llavors.