“Franco ha muerto”: records de matinada al 'Tele/eXpres'

J. J. Caballero

Eren poc més de les 4.58 de la matinada, l’hora en què Europa Press va comunicar al món que Franco havia mort i la redacció es va omplir de periodistes ansiosos per viure aquell moment. Després de tantes nits de guàrdia només volíem veure impresa aquella portada amb grans caràcters. Totes les guàrdies, tota la son acumulada, havia valgut la pena. Estàvem assistint al moment en què la història començava a canviar. 

Entre les pàgines 680 i 681 del tom 7 de la Gran Enciclopèdia Catalana (espam-Garri) conservo mitja quartilla groguenca amb el teletip de l’agència Cifra que informava de la mort de Franco.

Cifra formava part de l’agència informativa estatal –avui Efe–, però

contràriament al que es pogués pensar, no va ser la primera a donar la notícia de la mort de Francisco Franco. Aquesta primícia li va correspondre a l’agència Europa Press, de caràcter privat (però sota tutela governamental, com tota agència informativa sota el franquisme).

Portada del 'Tele/eXpres' del 20 de novembre del 1975.

Europa Press també obria el seu teletip amb campanetes i després repetia, en tres línies, la mateixa frase: ‘franco ha muerto’, també en minúscules. La primera línia feia caixa a l’esquerra (és a dir, arrencava al marge esquerre), la segona línia estava centrada i la tercera línia acabava amb la paraula ‘muerto’ al marge dret. I al final, l’hora: les 4.58.

Les campanetes eren un requisit inseparable de les notícies urgents,perquè al paper es veien reflectides com a tal, però a la redacció se sentia un so particular, que alertava que hi havia una notícia urgent de gran abast i d’última hora. Per això hi havia tantes campanetes, tan al teletip d’Europa Press com al de Cifra.

Atents al so del teletip

Aquest so de les campanetes era el que esperàvem tots els redactors que vam participar en les guàrdies nit i dia durant l’agonia de Franco.

Exemplar del 'Tele/eXpres' del 21 de novembre del 1975.

 Cal fer un exercici per recular mig segle enrere i pensar en un món sense telèfon mòbil, sense internet i sense ordinadors. Les notícies només arribaven a través del teletip. El teletip era com una màquina d’escriure però més gran. Portava incorporat un rotllo de paper continu i l’emissor escrivia al seu propi teletip i aquestes lletres i aquests símbols (les campanetes) es reproduïen en les redaccions de tots els mitjans.

Quan arribava algun teletip se sentia el so de les tecles en copejar sobre el paper. Però això passava contínuament. Hi havia persones encarregades de recollir els teletips i distribuir-los per les diferents seccions. I allà, el redactor en cap (o qualsevol altre redactor encarregat d’aquesta tasca) seleccionava les de més interès, retallava el teletip corresponent i l’acumulava amb altres teletips, a l’espera de valorar la presència que tindria un cop posat en pàgina.

La mort de Franco arribaria per aquesta via. I tots sabíem que escoltaríem moltes campanetes. Però, per escoltar aquestes campanetes, calia estar a la redacció. I normalment, durant les hores centrals de la nit, les redaccions estaven buides. De manera que va caldre organitzar guàrdies perquè hi hagués sempre un periodista a la redacció atent al so que arribaria a través del teletip.

Un redactor a la presó

El diari 'Tele/eXpres' pertanyia en aquells moments al comte de Godó i estava situat al carrer Tallers, a la part posterior de 'La Vanguardia', una mica per sobre dels tallers i les rotatives tant d’un mitjà com de l’altre. Així com es deia que la “lucecita” d’El Pardo mai no s’apagava (això ho va dir un periodista de ploma florida), a les redaccions de tots els diaris, a totes les emissores de ràdio i a les dues úniques televisions d’Espanya sempre hi va haver algú a l’espera d’escoltar les campanetes.

A la nostra redacció aquesta vigília tenia un caràcter especial. Perquè un redactor de 'Tele/eXpres', Josep Maria Huertas Claveria, un periodista que era referència a la professió, complia en aquells moments dos anys de presó als quals havia estat condemnat per un consell de guerra per escriure que després de la guerra civil alguns “meublés” estaven regentats per vídues de militars. Una veritat incontestable, però no el van acusar de calúmnies (atribució d’un fet fals), sinó d’injúries (atribució d’un fet amb ànim d’ofendre).

A 'Tele/eXpres', per tant, el so de les campanetes s’esperava amb alguna cosa més que la inevitable ‘tensió informativa’, concepte sobre el qual els periodistes acostumem a fer broma. 'Tele/eXpres' era una redacció jove, majoritàriament d’esquerres. Abans de la sentència del Huertas estava dirigit per Manuel Ibáñez Escofet (ho va haver de deixar per problemes coronaris causats per la detenció de Huertas), que havia rescatat per al periodisme exiliats com Avel·lí Artís-Gener (Tísner) i Josep Maria Lladó. I també Manuel Vázquez Montalbán, militant del clandestí PSUC que havia complert presó.

Cinema prohibit a la redacció

El diari era tan d’esquerres com es podia ser en aquell moment. És a dir, més aviat poc, però això era molt comparat amb la resta de mitjans. Els joves redactors convivien, en qualsevol cas, amb uns quants veterans que portaven el seu franquisme amb discreció, entre ells un policia a qui Ibáñez Escofet li va haver de dir que millor que a la redacció vingués sense la seva arma reglamentària.

La mort de Franco no va agafar a ningú per sorpresa. Només era qüestió de temps. El seu amarg i llarg adéu va venir acompanyat de l’afusellament de tres membres del FRAP i dos d’ETA. Un d’aquests afusellats el 27 de setembre del 1975 va ser Juan Paredes Manot, ‘Txiqui’. Abans que l’executessin a Cerdanyola, Huertas –que s’havia convertit en el bibliotecari de la Model– va passar per la seva cel·la per oferir-li un parell de llibres. Ho feia cada dos dies, però aquella tarda, abans que s’informés públicament el que estava a punt de passar, ‘Txiqui’ va respondre que en aquella ocasió amb un en seria suficient. Aquest llibre es titulava 'Et veuré a l’infern'.

Les guàrdies del cap de setmana es feien especialment llargues, però Tele/eXpres comptava amb una carta impagable: Antoni Kirchner era, a més de crític de cinema, responsable de les sales Arkadin, i tenia accés a pel·lícules que a Espanya no es podien projectar. Però sí que es van poder visionar a la redacció, perquè Kirchner es va agenciar un projector i vam convertir una paret en pantalla. Així vam poder veure, entre d’altres, 'Viridiana', de Buñuel, en animades i freqüentades sessions de tarda i nit.

La darrera guàrdia

A mi em corresponia un dels primers torns de nit. Crec recordar que acabava a la una de la matinada. El meu relleu era el redactor de 'Sucesos', Fernando Casado. La nit del 19 de novembre (és a dir, ja entrada la matinada del 20) feia poc que m’havia ficat al llit quan em va despertar la trucada telefònica. Suposo que va dir una cosa tan lacònica com: “Ven, ya está”. Les campanetes de l’agència Europa Press havien sonat a les 4.58 i, tot just uns instants després, tots els redactors anàvem rebent l’esperada trucada.

Al cap de poc, la redacció es va omplir de periodistes ansiosos per viure aquell moment. En realitat, tampoc no hi havia gaire cosa a fer, perquè el diari ja estava pràcticament fet. Gairebé tots els articles estaven escrits i les linotípies havien convertit en plom cadascuna d’aquestes línies. Tot just quedava omplir la portada i posar en marxa la rotativa.

Després de tantes nits de guàrdia només volíem veure impresa aquella portada amb grans caràcters: ‘Franco ha muerto’. Totes les guàrdies, tota la son acumulada, havia valgut la pena. Estàvem assistint al moment en què la història començava a canviar.

Article publicat originalment a 'Catalunya Plural'.