Moncho González Cabezas, deixant emprenta sense fer soroll

Roger Jiménez

Avui ens apleguem per acomiadar el Moncho González Cabezas, i costa trobar paraules que estiguin a l’alçada d’allò que ell representava. Perquè el Moncho no era només un col·lega de professió; era un amic, un company de travessia, un d’aquells periodistes que deixen empremta sense necessitat de fer soroll.

Vam compartir anys intensos, d’aquells que et formen i t’acompanyen tota la vida. Ell des de París, jo des de Roma, i anys

abans a la mítica redacció de 'La Vanguardia' al carrer Pelai, on la seva presència era sempre un bàlsam. El Moncho tenia una manera de ser que desarmava: pensador, gens banal, amb un humor fi i una cordialitat que el feien estimar per tothom. Era d’aquells que escolten abans de parlar, i quan parlava, ho feia amb aquella barreja de lucidesa i humanitat que només tenen les persones bones de veritat.

El binomi cruel del càncer i l’alzheimer se l’ha endut massa aviat, massa de pressa. Però no han pogut esborrar el que ell va sembrar: amistat, respecte, complicitat, i aquella manera tan seva de fer fàcil allò que sovint és difícil.

Avui el recordem amb tristesa, sí, però també amb gratitud. Perquè haver coincidit amb ell —a París, a Roma, a Pelai, o simplement a la vida— ha estat un privilegi. I perquè el Moncho ens deixa una lliçó silenciosa però poderosa: que la bondat, la intel·ligència i l’humor són formes de resistència.

Que descansi en pau. I que nosaltres sapiguem honorar-lo vivint amb la mateixa dignitat i la mateixa bonhomia que ell ens va regalar.