Josep Carles Rius*
La generació de periodistes que havia exercit l’ofici sota el franquisme sabia que la democràcia necessitava una professió compromesa amb la llibertat i, també, amb l'ètica. Que fes del periodisme un refugi de confiança perquè els ciutadans tinguessin totes les eines per reconstruir el país després de la dictadura. Van ser periodistes com en Josep Pernau i en Josep Maria Huertas els que van insistir en la necessitat de dotar al Col·legi de Periodistes de Catalunya d’un codi deontològic avançat i exigent, que fos com el seu llegat per les següents generacions. I de crear una entitat d’autoregulació per garantir el seu compliment: el Consell de la Informació de Catalunya (CIC).
Els principis i la voluntat estaven clares, però aquells ideals s'havien de convertir en un articulat, en un codi, que marqués de forma coherent i ordenada les aspiracions i els límits del periodisme en democràcia. Que fos assumit per tota la professió com un compromís respecte a la ciutadania. I aquí és quan en Moncho González Cabezas assumeix un paper essencial, conjuntament amb en Salvador Alsius.
És el Moncho (així l’anomenàvem sempre) qui va posar negre sobre blanc, va redactar, el codi deontològic dels periodistes catalans. On cada paraula, cada expressió portava el seu segell de precisió, rigor, d’equitat, de compromís amb la ciutadania.
El codi reflectia la seva aportació intel·lectual, però també era el mirall de la seva integritat, de les seves conviccions, del periodisme que havia exercit en el carrer i a la redacció. I també, per què no dir-ho, de la seva bondat. En vaig ser testimoni durant 22 anys treballant amb ell a 'La Vanguardia' i durant un any a 'Público'. Després del tancament d’aquest diari, vam continuar junts a la Fundació Periodisme Plural. Fins ara.
Quan el Col·legi de Periodistes de Catalunya em va demanar que assumís la presidència del Consell de la Informació de Catalunya el primer que vaig pensar va ser amb el Moncho. Per mi significava la responsabilitat de vetllar pel compliment d’aquell Codi que ell havia redactat amb la inspiració dels nostres grans referents. Vaig acceptar l’encàrrec per ells.
Com ja en aquell moment la malaltia del Moncho començava a donar mostres molt evidents, vam produir un documental que guardés la seva memòria i que ara em permeto recomanar. I, a la vegada, ens vam posar a treballar amb l’actualització del Codi, per reforçar-lo davant d’amenaces i reptes que l’any 92 eren inconcebibles. Quan vam aprovar el nou codi el passat mes de novembre, en l’últim congrés dels periodistes catalans, per nosaltres significava també un homenatge als qui havien obert el camí feia trenta-quatre anys.
En el llibre ‘Periodismo en reconstrucción’, que vaig publicar l’any 2016 sobre el demolidor impacte de la Gran Depressió del 2008 en els mitjans de comunicació, recollia el testimoni del Moncho. I amb les seves paraules voldria acabar aquest escrit en memòria seva. Paraules que eren un acte d’esperança en “la capacitat intel·lectual i l'ambició moral de les noves generacions de periodistes i editors a l’hora d'obtenir la confiança del públic i servir la democràcia amb mitjans intel·ligents i lliures (...) El periodisme consisteix bàsicament a descobrir i donar a conèixer allò que el públic té dret a saber i aquesta necessitat no deixa de créixer”. Fer-ho possible és responsabilitat nostra.
*President del Consell de la Informació de Catalunya
No hay comentarios:
Publicar un comentario