Son racistes el periodistes?

Manuel López*

Jo, com a periodista, he vist coses que ningú podria imaginar. Però això els ha passat a tots els col·legues. Treballant en 'El Periódico de Catalunya', en la secció de Societat, un bon dia --a principis del 1984-- vam rebre una “denúncia” d'una veïna del Barri Xinès (ara barri del Raval), a Barcelona, queixant-se del soroll que feien els clients d'un bar on es reunien subsaharians, que la veïna titllava de “negres”.

Em vaig desplaçar, com era la meva obligació, i vaig parlar amb

veïns i amb el propietari del local, un altre “negre”. Va estar amable i educat, va reconèixer que els seus clients solien sortir al carrer a acabar les seves begudes i que sempre els cridava l'atenció perquè no armessin escàndol i molestessin als veïns. No prenien alcohol per ser musulmans.

Però també em va dir que a vegades els veïns responien de manera violenta. “Vine aquí, John”. I es va acostar un dels clients. “Ensenya-li el cap a aquest periodista”. I vaig poder veure una gran ferida, una espècie d'esquerda recoberta de gases i esparadraps. ensangonats. “Això li ho van fer abans-d'ahir, quan li van llançar una Xibeca des d'un dels pisos”. Una Xibeca és una cervesa en un envàs d'un litre. És a dir, d'un quilo de pes.

Vaig tornar immediatament a 'El Periódico' i vaig parlar amb el redactor cap del meu descobriment. Ja em veia en portada amb el títol “un veí li obre el cap a un subsaharià amb una Xibeca”. El meu goig va anar a parar a un pou, perquè el redactor cap, el meu amic, em va dir una frase històrica: “Els negres no compren diaris”.

Això, ara, no hauria ocorregut. Per això està el comitè professional i el sindicat, per a defensar els drets dels periodistes. 

Però, sorgeix una pregunta: I si no actuen els comitès i els sindicats?

Ens situem en un marc especialment delicat. Els mitjans solen defensar els drets humans, és a dir, estan a favor de defensar la llibertat d'expressió i altres llibertats. Però sempre defensen aquests drets humans?

Hi ha racisme en els mitjans? Entre els professionals?

Anem a pams. Les redaccions, als països occidentals, estan formades per gent blanca, educada a les esglésies cristianes --més o menys-- i que tenen un nivell de vida de tipus mitjà o fins i tot superior.

En les redaccions, els caps i directius solen ser persones una mica grans, amb educació també cristiana --més o menys-- i nivells de vida superiors. Han viscut molts episodis al llarg de les seves vides i últimament, des de fa uns vint anys, s'han vist sorpresos per l'assalt massiu de migrants del Tercer Món al seu, tant a Europa com als Estats Units.

No està demostrat que aquests directius i caps hagin superat l'eurocentrisme clàssic del segle XX. És a dir, no és clar que hagin experimentat una reflexió sobre el procés actual de grans migracions del tercer món al primer. No és clar que sempre hagin estat anti-colonialistes.

El periodisme, dia a dia, té en la seva agenda de temes el racisme, per a bé o per a mal. Hi ha periòdics de dretes temorosos de l'assalt dels subsaharians, africans en general, àrabs i fins i tot asiàtics --com els procedents del Pakistan--, i l'expressen editorialitzant sobre el perill d'aquestes masses per a la cultura occidental.

Els periòdics d'esquerres i de centre són més cauts. Defensen el dret dels migrants a tenir una vida millor, però no troben el camí per a encertar amb l'autèntic problema: la pobresa.

Hi ha mitjans que fins i tot elaboren una teoria per a combatre aquesta pobresa: que el món occidental creï en el Tercer Món facultats universitàries i escoles de formació professional i que els seus llicenciats vinguin a treballar a Europa i els Estats Units. Això comporta un empobriment absolut del Tercer Món: si els seus professionals i tècnics venen als nostres països, qui es cuidarà del desenvolupament dels seus llocs d'origen?

Prosseguim amb l'estudi sobre periodisme i racisme per a indicar que els mitjans no sols informen, sinó que modelen l'opinió pública. Del que escriguin i propaguin, la societat es farà una imatge sobre els prejudicis racials.

Aquest emmotllament de l'opinió pública ve de la mà que, en nombroses ocasions, el periodisme ha estat còmplice de pràctiques racistes, representant a persones racialitzades amb estereotips negatius, associant-los a criminalitat, pobresa o violència.

Parlem d'afrodescendents, indígenes o migrants.

Hi ha hagut, i segueix havent-hi, un llenguatge discriminatori. Es parla de “colles llatines”, “terrorisme islàmic”, però no de “colles d'europeus” o de “terrorisme cristià”, que també n'hi ha. La prova està als Estats Units amb totes les milícies que estan contra l'estat i atempten quan volen. O de les bandes nazis que surten a la caça de migrants als nostres carrers.

Hem parlat que les redaccions estan formades per persones blanques, això vol dir que en aquests equips de treball a penes trobem a persones d'altres ètnies. Estem davant una cobertura poc representativa de les experiències de les minories.

És a dir, falta diversitat en les redaccions. Fins fa poc es parlava de redaccions “masclistes”. Afortunadament hi ha cada vegada més dones en aquests equips de periodistes, encara que no representin, de moment, el 50 per cent dels quadres directius.

Les dones i els migrants en les redaccions tenen menys oportunitats d'ascens. Els migrants --ja sabem que són una minoria-- tenen menys oportunitats d'ascens. Són més estigmatitzats i discriminats dins de les redaccions.

Hi ha un cas típic. En la molt moderna i democràtica televisió

Beatrice Duodu Owusu.

catalana, TV3, tenen en plantilla a Beatrice Duodu Owusu, nascuda a Ghana el 1996. Es tracta d'una llicenciada en periodisme per la UAB --diplomada amb honors-- que presenta un informatiu en la cadena. Sí, però en la segona cadena, en el 3/24. Un informatiu “amagat”. Té una dicció perfecta. Té autocontrol i aplom. Però no se l'ha vist encara en la primera cadena, on hi ha presentadores no tan bones. Segurament seria un xoc per a molts ben pensants de les classes burgeses catalanes veure una “negra” presentant un Telenotícies.

Continuem parlant de periodisme i racisme: se silencien històries que incomoden a certs grups de poder. Sí, existeix el que es diu un racisme institucional. Però hi ha fórmules per a combatre-ho.

El periodisme antiracista

El periodisme sap reaccionar contra els seus propis pecats: els periodistes joves han estat formats en uns ambients universitaris molt més tolerants que els directius que dirigeixen els mitjans ara.

Existeixen molts més mitjans de les minories racials que abans. Els seus redactors escriuen des del punt de vista dels seus interessos i no dels de les empreses amb personal “blanc”.

S'usa, ja, un llenguatge més precís i respectuós.

Sembla que el món recondueix les seves múltiples vies d'expressió quan alguna cosa els sacseja les seves creences: el Black Lives Matter, als EUA, després de la mort de Georges Floyd, va exposar la violència policial i també el paper dels mitjans en narrar aquestes històries.

És cert que les migracions les produeixen les guerres i la pobresa, però els mitjans han de tenir en compte aquesta realitat per a no titllar els migrants de “saltabarreres” ni de “delinqüents”-

El periodisme i el racisme no han d'anar de bracet. És necessari no seguir amb pautes de treball que criminalitzen a la gent procedent d'altres països, s'han de canviar les estructures redaccionals, les decisions editorials i les representacions.

Reiterem la necessitat de diversificar les veus i comprometre's a una ètica que respecti la dignitat dels habitants d'aquest meravellós planeta.

Contravenint al meu cap i amic, els negres sí que poden comprar periòdics. Donem-los temps. O almenys això diu el xat GPT.

*Professor jubilat de la UAB i periodista.