Son racistes el periodistes?

Manuel López*

Jo, com a periodista, he vist coses que ningú podria imaginar. Però això els ha passat a tots els col·legues. Treballant en 'El Periódico de Catalunya', en la secció de Societat, un bon dia --a principis del 1984-- vam rebre una “denúncia” d'una veïna del Barri Xinès (ara barri del Raval), a Barcelona, queixant-se del soroll que feien els clients d'un bar on es reunien subsaharians, que la veïna titllava de “negres”.

Em vaig desplaçar, com era la meva obligació, i vaig parlar amb

veïns i amb el propietari del local, un altre “negre”. Va estar amable i educat, va reconèixer que els seus clients solien sortir al carrer a acabar les seves begudes i que sempre els cridava l'atenció perquè no armessin escàndol i molestessin als veïns. No prenien alcohol per ser musulmans.

Però també em va dir que a vegades els veïns responien de manera violenta. “Vine aquí, John”. I es va acostar un dels clients. “Ensenya-li el cap a aquest periodista”. I vaig poder veure una gran ferida, una espècie d'esquerda recoberta de gases i esparadraps. ensangonats. “Això li ho van fer abans-d'ahir, quan li van llançar una Xibeca des d'un dels pisos”. Una Xibeca és una cervesa en un envàs d'un litre. És a dir, d'un quilo de pes.

Vaig tornar immediatament a 'El Periódico' i vaig parlar amb el redactor cap del meu descobriment. Ja em veia en portada amb el títol “un veí li obre el cap a un subsaharià amb una Xibeca”. El meu goig va anar a parar a un pou, perquè el redactor cap, el meu amic, em va dir una frase històrica: “Els negres no compren diaris”.

Això, ara, no hauria ocorregut. Per això està el comitè professional i el sindicat, per a defensar els drets dels periodistes. 

Però, sorgeix una pregunta: I si no actuen els comitès i els sindicats?

Ens situem en un marc especialment delicat. Els mitjans solen defensar els drets humans, és a dir, estan a favor de defensar la llibertat d'expressió i altres llibertats. Però sempre defensen aquests drets humans?

Hi ha racisme en els mitjans? Entre els professionals?

Anem a pams. Les redaccions, als països occidentals, estan formades per gent blanca, educada a les esglésies cristianes --més o menys-- i que tenen un nivell de vida de tipus mitjà o fins i tot superior.

En les redaccions, els caps i directius solen ser persones una mica grans, amb educació també cristiana --més o menys-- i nivells de vida superiors. Han viscut molts episodis al llarg de les seves vides i últimament, des de fa uns vint anys, s'han vist sorpresos per l'assalt massiu de migrants del Tercer Món al seu, tant a Europa com als Estats Units.

No està demostrat que aquests directius i caps hagin superat l'eurocentrisme clàssic del segle XX. És a dir, no és clar que hagin experimentat una reflexió sobre el procés actual de grans migracions del tercer món al primer. No és clar que sempre hagin estat anti-colonialistes.

El periodisme, dia a dia, té en la seva agenda de temes el racisme, per a bé o per a mal. Hi ha periòdics de dretes temorosos de l'assalt dels subsaharians, africans en general, àrabs i fins i tot asiàtics --com els procedents del Pakistan--, i l'expressen editorialitzant sobre el perill d'aquestes masses per a la cultura occidental.

Els periòdics d'esquerres i de centre són més cauts. Defensen el dret dels migrants a tenir una vida millor, però no troben el camí per a encertar amb l'autèntic problema: la pobresa.

Hi ha mitjans que fins i tot elaboren una teoria per a combatre aquesta pobresa: que el món occidental creï en el Tercer Món facultats universitàries i escoles de formació professional i que els seus llicenciats vinguin a treballar a Europa i els Estats Units. Això comporta un empobriment absolut del Tercer Món: si els seus professionals i tècnics venen als nostres països, qui es cuidarà del desenvolupament dels seus llocs d'origen?

Prosseguim amb l'estudi sobre periodisme i racisme per a indicar que els mitjans no sols informen, sinó que modelen l'opinió pública. Del que escriguin i propaguin, la societat es farà una imatge sobre els prejudicis racials.

Aquest emmotllament de l'opinió pública ve de la mà que, en nombroses ocasions, el periodisme ha estat còmplice de pràctiques racistes, representant a persones racialitzades amb estereotips negatius, associant-los a criminalitat, pobresa o violència.

Parlem d'afrodescendents, indígenes o migrants.

Hi ha hagut, i segueix havent-hi, un llenguatge discriminatori. Es parla de “colles llatines”, “terrorisme islàmic”, però no de “colles d'europeus” o de “terrorisme cristià”, que també n'hi ha. La prova està als Estats Units amb totes les milícies que estan contra l'estat i atempten quan volen. O de les bandes nazis que surten a la caça de migrants als nostres carrers.

Hem parlat que les redaccions estan formades per persones blanques, això vol dir que en aquests equips de treball a penes trobem a persones d'altres ètnies. Estem davant una cobertura poc representativa de les experiències de les minories.

És a dir, falta diversitat en les redaccions. Fins fa poc es parlava de redaccions “masclistes”. Afortunadament hi ha cada vegada més dones en aquests equips de periodistes, encara que no representin, de moment, el 50 per cent dels quadres directius.

Les dones i els migrants en les redaccions tenen menys oportunitats d'ascens. Els migrants --ja sabem que són una minoria-- tenen menys oportunitats d'ascens. Són més estigmatitzats i discriminats dins de les redaccions.

Hi ha un cas típic. En la molt moderna i democràtica televisió

Beatrice Duodu Owusu.

catalana, TV3, tenen en plantilla a Beatrice Duodu Owusu, nascuda a Ghana el 1996. Es tracta d'una llicenciada en periodisme per la UAB --diplomada amb honors-- que presenta un informatiu en la cadena. Sí, però en la segona cadena, en el 3/24. Un informatiu “amagat”. Té una dicció perfecta. Té autocontrol i aplom. Però no se l'ha vist encara en la primera cadena, on hi ha presentadores no tan bones. Segurament seria un xoc per a molts ben pensants de les classes burgeses catalanes veure una “negra” presentant un Telenotícies.

Continuem parlant de periodisme i racisme: se silencien històries que incomoden a certs grups de poder. Sí, existeix el que es diu un racisme institucional. Però hi ha fórmules per a combatre-ho.

El periodisme antiracista

El periodisme sap reaccionar contra els seus propis pecats: els periodistes joves han estat formats en uns ambients universitaris molt més tolerants que els directius que dirigeixen els mitjans ara.

Existeixen molts més mitjans de les minories racials que abans. Els seus redactors escriuen des del punt de vista dels seus interessos i no dels de les empreses amb personal “blanc”.

S'usa, ja, un llenguatge més precís i respectuós.

Sembla que el món recondueix les seves múltiples vies d'expressió quan alguna cosa els sacseja les seves creences: el Black Lives Matter, als EUA, després de la mort de Georges Floyd, va exposar la violència policial i també el paper dels mitjans en narrar aquestes històries.

És cert que les migracions les produeixen les guerres i la pobresa, però els mitjans han de tenir en compte aquesta realitat per a no titllar els migrants de “saltabarreres” ni de “delinqüents”-

El periodisme i el racisme no han d'anar de bracet. És necessari no seguir amb pautes de treball que criminalitzen a la gent procedent d'altres països, s'han de canviar les estructures redaccionals, les decisions editorials i les representacions.

Reiterem la necessitat de diversificar les veus i comprometre's a una ètica que respecti la dignitat dels habitants d'aquest meravellós planeta.

Contravenint al meu cap i amic, els negres sí que poden comprar periòdics. Donem-los temps. O almenys això diu el xat GPT.

*Professor jubilat de la UAB i periodista.

Reinventar-se o preparar el funeral

Joan Barrera

Quan parlo de periodisme tot són males notícies. L’ofici, essencial per la bona salut de la democràcia, es bat en retirada, envoltat d’amenaces i sense intuir quina és la sortida que permeti recuperar els valors i la dignitat professional. És l’enyorança de temps passats que ens porta a cometre errors incomprensibles.

Un exemple és el darrer exemplar de ‘Capçalera’, la revista dels

periodistes catalans, que per celebrar els 200 números (i que siguin molts més) ha remenat en el bagul dels records en un exercici de nostàlgia que, n’estic segur, farà pujar un graó més el pessimisme de la tropa periodística. Ve a dir, com qui no diu la cosa, nois pinten bastos, anem directes al precipici, si ja tens el títol a la mà i la sort t’empara busca l’aixopluc d’un gabinet de premsa on la teva tasca quedarà circumscrita al que eufemísticament se’n diu comunicació corporativa perquè si desestimes aquesta possibilitat per idealisme o perquè busques altres maneres de fer periodisme hi ha infinites possibilitats de treballar en precari (és la situació del 71% dels professionals) o de que formis part del 46% dels periodistes europeus amb dificultats per cobrir les necessitats familiars bàsiques i a més en el cas d’Espanya que la societat puntuï la teva feina per sota de la dels escombriaires. La publicació no menciona, per descuit, amnèsia o per no prendre mal, el cas dels periodistes que treballen en mitjans de comunicació públics, ben entès que són una categoria apart.

¿Però no ens deien que el periodista és aquell professional que explica històries reals, que treballa perquè suri la veritat, que ho fa amb rigor, honestedat i de manera contrastada, que contribueix a bastir una societat més transparent i democràtica i que amb la seva tasca perseverant, en ocasions jugant-se la vida i la integritat personal, construeix el mur contra la mentida i la desinformació? Doncs sembla que hi ha dubtes o, al menys, així es desprèn del darrer número, el de celebració, de ‘Capçalera’, òrgan del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC).

Si he fet aquesta introducció és perquè els periodistes catalans comencen a escalfar motors de cara al 7è Congrés que se celebrarà el novembre a Barcelona amb el lema ‘Més necessaris que mai’ (els periodistes) i amb tres objectius clars: reivindicar la credibilitat del periodisme, posar en valor el paper social i encarar els grans reptes de futur com l’impacte de la intel·ligència artificial, la irrupció de nous formats i la sostenibilitat del model informatiu. Déu n’hi do la feina per tanta roba i tan poc sabó.

Com emplacen als del gremi a exposar idees i raonaments amb mirada crítica i constructiva, m’apunto a aquesta darrera consideració.

Ens convé que el congrés surti bé i que sigui propositiu per visibilitzar que tot i les dificultats hi ha un col·legi professional disposat a buscar i a promoure propostes que demostrin als periodistes en actiu que no estan sols davant un món i uns entorns que treballen per a destruir l’essència de la professió i que ho proclami a una societat per la qual, diem, som tan necessaris. Tot al contrari d’una trobada de nostàlgics, que lamenten les ferides i descriuen el que és evident: el model de negoci no troba una sortida a la crisi i que observa com el desenvolupament de les noves tecnologies, especialment la intel·ligència artificial, si no s’acompanya de criteris ètics i transparents és el corrosiu que destruirà els pocs vestigis de professió que encara queden i la precaritzarà molt més.

Sense sortir de l’enfoc, el CPC ha de ser un agent actiu de canvi i generar complicitats i aquí, entre d’altres factors, hi ha les empreses i els empresaris. Es pot parlar de precarietat sense avaluar els entorns socio-econòmics que les propicien ni asseure’s a la taula amb la part contrària per escoltar les seves reflexions i necessitats? Seria un absurd que se’ls convidés al congrés per a debatre sense complexos ni apriorismes? Estem convençuts que els periodistes som els únics damnificats d’una situació que se’ns escapa de les mans? Penso que no. Cal una resposta conjunta.

Sortir del congrés sense pena ni glòria no és la millor solució. Ara fa 40 anys es va crear el Col·legi de Periodistes de Catalunya i encara que l’antiga Associació de la Premsa ja havia fet la transició democràtica de les velles estructures periodístiques la seva creació va ser un revulsiu: codi deontològic, punt de referència davant el món polític, projecció internacional i assumpció de realitats emergents com la comunicació corporativa.

Al final hi ha dues opcions: o triar el camí d’un col·legi professional amb una mirada àmplia, inclusiva, aglutinadora, punt de reflexió dels diferents actors que integren el sector econòmic de la comunicació o seguir amb la posició contemplativa que veu com les parets del temple cauen de manera irreparable. Es tracta, en definitiva, de fixar prioritats, de treballar per aconseguir-les i de reinventar-se, en cas contrari cada dia que passa estem més a prop del funeral.

www.joanbarrera.com

El imperativo existencial de los diarios

Eduardo López Alonso

Las grandes cabeceras informativas españolas han cambiado en los últimos años y se enfrentan a la transformación definitiva en los próximos ejercicios. Para los que hemos vivido la transición de los medios de comunicación en los últimos 40 años no deja de sorprendernos lo rápido que han pasado esos decenios. Ya no queda nadie que recuerde lo de pasar fotos entre Barcelona y Madrid con un cilindro que daba vueltas y escaneaba una foto en papel revelada en cuarto oscuro, los teletipos impresos que se perdían y las máquinas de escribir que obligaban a redactar a la primera.

Las causas del declive

Lo cierto es que la muerte del papel mil veces anunciada ahora sí que parece creíble a corto plazo. Pasar de vender 300.000 ejemplares a vender 15.000 tiene consecuencias a las que los editores no han

sabido aportar soluciones o estrategias efectivas. Llegué a la prensa en pleno boom del periodismo económico y el asunto se empezó a truncar progresivamente. Las crisis llegaron primero de la guerra comercial con promociones cada vez más costosas, después llegó la competencia de los gratuitos, el cierre de los puntos de venta, la competencia de las radios y televisiones, la web y las redes sociales, la dependencia de los buscadores y de Discover y ahora la amenaza de la inteligencia artificial como respuesta automática para cualquier búsqueda.

La trampa de la doble escala salarial

Quizá una de las trampas más notorias en las que cayeron los comités de empresa y las direcciones de los diarios fue la creación de dobles escalas salariales ante la caída de ingresos, con lo que el salario de los periodistas se ha ido devaluando al mismo ritmo que sus cabeceras. La desvinculación de los diarios de las rotativas restó fuerza de negociación colectiva. Los repetidos ajustes de plantilla, la salida de los periodistas de más edad, la precarización creciente y la reorganización de los recursos humanos lastra todavía más las organizaciones periodísticas.

Periodismo 'online'

Hace algunos años, más de una decena, describí en este blog la transición que se estaba produciendo en los diarios con la relevancia de las ediciones 'online'. En aquellos tiempos se impuso la idea de que el periodismo 'online' era de segunda categoría, pese a que los mismos profesionales pasaban a un lado u otro de la redacción. Al final se confirmó el 'todos somos online'.

El alarmante 'copypaste' firmado

La irrupción 'online' comportó cambios de organización notables, que han diferido de unos medios a otros pero que ha estado marcada en general por una mayor necesidad de inmediatez (¡publica y amplía, rápido!) y un creciente peso en los medios de información poco elaborada y de periodistas cada vez más adaptados al 'copypaste' firmado.

Exceso de planificación

Curiosamente, pese a esa necesidad de inmediatez, se percibe menor sensibilidad ante la noticia en las redacciones frente a la planificación informativa. Muchos planes y programación de publicaciones y menos adaptación rápida ante la actualidad.

Todo por el 'click'

Quizá una excepción a esa insensibilidad a la inmediatez sean los directos, esas piezas de éxito para todos los diarios y de moda desde hace años. Son informativas y útiles para los lectores, exigentes en mano de obra, pero que ejemplifican la deriva actual que prioriza la captación de lectores más que el texto profundo. No suelen aparecer en las portadas. Al menos, captan tráfico en internet de manera honorable, mientras otras piezas para la web reniegan del concepto noticia para ser explicativas, tópicas, morbosas y hasta ridículas. Todo por el 'click'.

Redacciones silenciosas

Pero entre los periodistas sigue habiendo de todo, con trabajos de calidad ocultos en el mar de informaciones serias y de las otras, pero el 'backoffice' gana por goleada ante la necesidad de planificar esfuerzos y buscar el apoyo de los motores de búsqueda y los agrupadores de informaciones. Al final, proliferan los profesionales aislados del contexto social al que deben fidelidad, escasa correlación entre el potencial lector y la labor cotidiana, poco trabajo en equipo, creciente impulso informativo arriba abajo y menos iniciativas de las deseables por parte de los reporteros, que son cada vez menos. Redacciones silenciosas y aparentemente inmunes a la competencia interna y con otros medios.

Caída de las audiencias

Las consecuencias de este panorama son catastróficas. Las estadísticas de entradas en la web son demoledoras para todos los medios, ya que premian más la cantidad que la calidad. Solo el 10% de las noticias de mayor lectura son más o menos de relevancia periodística. La vinculación de las noticias de éxito con el perfil teórico del lector-cliente interesante para el diario se ha roto y con esa rotura el interés publicitario de las cabeceras se ha desplomado. Parece un camino sin retorno --ojalá no-- ya que las cabeceras son prisioneras de los objetivos de audiencia. Si los lectores no llegan por fidelidad a los diarios no es posible crear un perfil interesante para los anunciantes. Y esa premisa fue la primera que se traicionó hace ya años.

Inteligencia artificial

Para colmo de males, las últimas tendencias derivadas de la implementación de la inteligencia artificial apuntan a que el tráfico de lectores a los medios va a sufrir un nuevo desplome generalizado. Las búsquedas de información se van a ver satisfechas por la elaboración de textos automatizados y elaborados por las nuevas aplicaciones de inteligencia artificial. Los buscadores no ofrecerán resultados de los medios, son capaces de generar sus resultados y textos por si mismos. Un articulo de 'Wired' 'ChatGPT está acabando con el modelo comercial de internet' se ajusta bastante a la situación previsible.

Fidelidad al medio

Solo vale como esperanza que los lectores elijan los medios que quieren consultar (que se fíen de su 'agenda setting'). La prueba del algodón es que la lectura de una portada de internet ofrezca la visión de lo importante de la jornada en dos 'scrolls'. Si pasados esos pantallazos es necesario bucear en otras webs para saber qué pasa en el mundo es que esa cabecera puede estar fallando como medio de información general. Actualmente, los lectores llegan por Discover o por redes sociales y buscadores en su práctica mayoría. Y las barreras de pago no sirven, ya que existen múltiples formas de ver los contenidos sin pagar.

Confianza de los lectores y anunciantes

Las grandes cabeceras informativas siempre han proclamado la necesidad de redefinir sus prioridades, centrándose en contenidos únicos y originales en lugar del constante 'copypaste' de información más o menos cuidada y vistosa que en el fondo se encuentra en todas partes. Defiendo que es imprescindible fidelizar a la audiencia con contenidos (más allá de por la estética, pero también) y jerarquizar la información con criterios periodísticos (¿qué es lo más importante de la jornada?). Generar confianza. Construir marcas creíbles más allá de envoltorios y actos de autobombo. Pese a abrir mucho la boca en esta línea, en la práctica todo esto no se ha convertido realmente en estrategia editorial en ningún medio. Cierto que el número de suscriptores es un indicador de fieles seguidores, pero los medios tienden a traicionar esa confianza con contenidos genéricos y frívolos para redondear el paquete informativo. En esas circunstancias, tengo la sensación de que la apuesta política de los medios debe ser clara para conquistar confianzas.

La IA y el imperativo existencial

El avance de los grandes modelos lingüísticos --y el riesgo de que se reduzcan aún más las visitas y los ingresos publicitarios-- puede hacer que pronto las visitas directas al medio por parte de los lectores sean un imperativo existencial. Un objetivo prioritario.