5 jul 2012

Dret a opinar

Joan Brunet i Mauri
L’ofici d’escriure té sens dubte alguns avantatges. Com a mínim els que es deriven de l’oportunitat de poder dir-hi la teva, d’introduir un matís o d’aflorar públicament una discrepància davant un fet, una opinió, una idea o un posicionament. L’ofici d’escriure i d’opinar contribueix en temps de penúries ideològiques, a alimentar el debat democràtic necessari entorn les idees i els fets. Clar que com en tots els ordres de la vida, a l’hora d’expressar l’opinió, han de prevaldre els valors que tenen a veure amb l’ètica. I és que en una societat democràtica, per una simple qüestió de principis, hi té cabuda tot allò que té a veure amb les llibertats. I en bona lògica, sota aquest principi, hom pot opinar, escriure i argumentar qualsevol posicionament que es vulgui expressar. Precisament en això es fonamenta el dret a la llibertat d’expressió àmpliament reconegut en la nostra constitució. Un dret, però, que en cap cas no és sinònim de barra lliure ni ha de servir de pretext per justificar la vulneració d’altres principis o drets fonamentals també garantits constitucionalment.

Aquesta reflexió que acabo de transcriure és pràcticament còpia de la que vaig deixar reflectida fa un parell d’anys en una de les entrades al meu blog personal. Em preguntava llavors --i ho torno a fer ara--, si davant el fenomen creixent d’individus que s’aprofiten de l’anonimat que el ciberespai ofereix per fer pur gamberrisme, caldrà rearmar-nos per evitar que hom pugui amagar-se impunement darrera l’anonimat per a sostenir idees contràries als valors morals o per difamar a persones o institucions. I això, si més no, per garantir la qualitat del debat lliure i democràtic, i en qualsevol cas per tancar la porta a l’arrogància, la impertinència, la difamació, o
l’insult d’aquells que no són capaços de donar la cara i prefereixen amagar la seva identitat darrera l’anonimat.
I és que en temps com els actuals, en els que els nervis són a flor de pell, és també quan més sovintegen les diatribes que s’escuden en una interpretació errònia del què la llibertat d’expressió és com a dret, i que com a deure comporta. És el cas, per exemple, dels comentaris passats de ratlla, escrits per persones que no volen assumir la responsabilitat que una opinió expressada públicament comporta. Persones que confonen llibertat d’expressió amb un dret al servei d’unes actituds que res no tenen a veure amb aquest principi constitucional pel simple fet que en vulneren d’altres. És d’aquesta manera, que davant el fenomen creixent d’instrumentalització sectària i anònima d’espais plurals oberts a l’opinió no hauria de sorprendre que determinats blogs i webs s’hagin plantejat la conveniència de tancar els seus respectius espais oberts a l’opinió. I arribats a aquest punt, és quan la paradoxa apareix. I és que no deixa de ser un contrasentit que per evitar la propagació de la mentida o de la difamació a través de la xarxa, la solució passi per tancar espais que foren concebuts com a punt de trobada on expressar i defensar idees, i enriquir el debat democràtic.

Caldrà recordar-ho de nou per als desmemoriats: en una societat democràtica cadascú és senyor i major dels seus silencis però esclau de les seves opinions, de les seves paraules. En conseqüència, els ciutadans i les ciutadanes som responsables dels possibles efectes que les nostres opinions, lliurament expressades, puguin acabar provocant. Qualsevol altra comportament que no parteixi del respecte per aquest axioma, ni és democràtic, ni tampoc èticament defensable... I per descomptat, es tracta d’un comportament que res no té a veure amb el dret a la llibertat d’expressió.
(
joan.brunet@periodistes.org)

No hay comentarios:

Publicar un comentario