Pepa Badell
Bernardo Díaz Nosty està escrivint un nou llibre sobre la reconversió del sector periodístic. El sector és en crisi ―no cal insistir-hi― però durant la conferència que va pronunciar el 19 de setembre al Caixaforum, dins el cicle Futur organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, va apuntar algunes idees fonamentals en aquest període de transició que vivim.
Constatar que la premsa tradicional (paper) destina una mitjana d’un 60% dels seus recursos a pagar les despeses d’impressió i un 40% a la redacció i gestió, mou a la reflexió. Sempre hem sabut que ―en termes estrictament econòmics― el suport era més car que la producció d’informació. Simplificant: es destinen més diners al paper que als periodistes.
Aquesta mateixa premsa obté els seus ingressos bàsicament de la publicitat ―entre un 60 i un 80%― i la resta en concepte de vendes i subscripcions. Si un diari depèn fins a aquest extrem de la publicitat, és fàcil imaginar la cadena de servituds comercials i polítiques sobrevingudes que condicionen inevitablement els continguts.
Donar la volta al negoci periodístic
Per tant, és evident que la transició digital portaria fàcilment a una depèndència econòmica menor en eliminar el cost de fabricació industrial. L’escenari ideal seria anar pujant en circulació electrònica mentre baixen les edicions de paper. Paralel·lament, això permetria augmentar la independència dels mitjans i augmentar les garanties democràtiques inherents a la llibertat de premsa.
Però resulta que aquest escenari ideal és impossible quan la informació s’està escatimant, els periodistes fan massa cut&paste i se’ls paguen a preus irrisoris: 3 euros per entrada de blog, amb sort, o 7 euros per la nota d’agència... Val la pena vistar la web Churnalism.com, un motor de cerca creat per distingir el Journalism del Churnalism, comparant articles publicats a la BBC i a la premsa nacional britànica. Hi ha exemples increïbles, on el 100% de la nota publicada prové de l’empresa o entitat que l’ha emès. És a dir, publicada tal qual.
Per tant, sembla més urgent que mai tornar als valors tradicionals de la professió, però posant-los en pràctica en nous mitjans i plataformes que ens facin més lliures com a periodistes i més responsables socialment. La premsa, està demostrat, no es pot mantenir regalant mocadors, ganivets o cassoles. La premsa ha de proporcionar informació, anàlisi, opinió, documentació, etc... per tenir credibilitat i obtenir una massa crítica d’audiència que li asseguri la supervivència.
Periodisme de qualitat, sí. Fet per a les noves audiències, també. Això explicaria els conceptes de densitat informativa i zoom multimèdia que expressa Díaz Nosty al seu discurs. El procés comunicatiu no s’ha d’iniciar en l’emissor, sino que s’ha de focalitzar en els múltiples receptors. I davant d’una premsa de qualitat, ben focalitzada, la rendibilitat és possible (cas de The New York Times) però sense perdre de vista que el paper ja no és el suport ideal per a tothom i, ni tan sols, ho son els informatius de ràdio o televisió. El nou públic ―tant si es tracta d’un producte global com d’un de proximitat― demana rebre la informació a diferents nivells i en diferents formats.
Si volem cercar un camí per a la nostra professió, cal que els periodistes i les empreses periodístiques acceptem la idea que el nostre públic és multimèdia i que el professionals hem d’assumir que el nostre ofici és multitasca i multiplataforma. Definitivament... O fins a la propera revolució tecnològica.
(http://pepabadell.wordpress.com/2012/09/20/una-proposta-de-futur/)
Bernardo Díaz Nosty està escrivint un nou llibre sobre la reconversió del sector periodístic. El sector és en crisi ―no cal insistir-hi― però durant la conferència que va pronunciar el 19 de setembre al Caixaforum, dins el cicle Futur organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, va apuntar algunes idees fonamentals en aquest període de transició que vivim.
Constatar que la premsa tradicional (paper) destina una mitjana d’un 60% dels seus recursos a pagar les despeses d’impressió i un 40% a la redacció i gestió, mou a la reflexió. Sempre hem sabut que ―en termes estrictament econòmics― el suport era més car que la producció d’informació. Simplificant: es destinen més diners al paper que als periodistes.
Aquesta mateixa premsa obté els seus ingressos bàsicament de la publicitat ―entre un 60 i un 80%― i la resta en concepte de vendes i subscripcions. Si un diari depèn fins a aquest extrem de la publicitat, és fàcil imaginar la cadena de servituds comercials i polítiques sobrevingudes que condicionen inevitablement els continguts.
Donar la volta al negoci periodístic
Per tant, és evident que la transició digital portaria fàcilment a una depèndència econòmica menor en eliminar el cost de fabricació industrial. L’escenari ideal seria anar pujant en circulació electrònica mentre baixen les edicions de paper. Paralel·lament, això permetria augmentar la independència dels mitjans i augmentar les garanties democràtiques inherents a la llibertat de premsa.
Però resulta que aquest escenari ideal és impossible quan la informació s’està escatimant, els periodistes fan massa cut&paste i se’ls paguen a preus irrisoris: 3 euros per entrada de blog, amb sort, o 7 euros per la nota d’agència... Val la pena vistar la web Churnalism.com, un motor de cerca creat per distingir el Journalism del Churnalism, comparant articles publicats a la BBC i a la premsa nacional britànica. Hi ha exemples increïbles, on el 100% de la nota publicada prové de l’empresa o entitat que l’ha emès. És a dir, publicada tal qual.
Per tant, sembla més urgent que mai tornar als valors tradicionals de la professió, però posant-los en pràctica en nous mitjans i plataformes que ens facin més lliures com a periodistes i més responsables socialment. La premsa, està demostrat, no es pot mantenir regalant mocadors, ganivets o cassoles. La premsa ha de proporcionar informació, anàlisi, opinió, documentació, etc... per tenir credibilitat i obtenir una massa crítica d’audiència que li asseguri la supervivència.
Periodisme de qualitat, sí. Fet per a les noves audiències, també. Això explicaria els conceptes de densitat informativa i zoom multimèdia que expressa Díaz Nosty al seu discurs. El procés comunicatiu no s’ha d’iniciar en l’emissor, sino que s’ha de focalitzar en els múltiples receptors. I davant d’una premsa de qualitat, ben focalitzada, la rendibilitat és possible (cas de The New York Times) però sense perdre de vista que el paper ja no és el suport ideal per a tothom i, ni tan sols, ho son els informatius de ràdio o televisió. El nou públic ―tant si es tracta d’un producte global com d’un de proximitat― demana rebre la informació a diferents nivells i en diferents formats.
Si volem cercar un camí per a la nostra professió, cal que els periodistes i les empreses periodístiques acceptem la idea que el nostre públic és multimèdia i que el professionals hem d’assumir que el nostre ofici és multitasca i multiplataforma. Definitivament... O fins a la propera revolució tecnològica.
(http://pepabadell.wordpress.com/2012/09/20/una-proposta-de-futur/)
No hay comentarios:
Publicar un comentario