Sis anys després de la mort de Josep Maria Huertas Claveria, l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar aquest 1 de juny una plaça al Poblenou que porta el nom d'aquest periodista i historiador.
Durant l'homenatge, que va presidir l'alcalde, Xavier Trias, el també periodista Marc Andreu va llegir un discurs sobre Huertas i el periodisme que reproduïm pel seu interès.
Marc Andreu
En nom de la Comissió Ciutadana que la FAVB, la revista 'Carrer', l’Associació de Veïns del Poblenou, l’Arxiu Històric i diversos amics i companys de Josep M. Huertas Claveria vam crear ara fa un any i mig, vull expressar la satisfacció a l’Ajuntament de Barcelona i a l’alcalde Xavier Trias per veure finalment fet realitat el compromís del seu predecessor, Jordi Hereu, d’incloure Huertas al nomenclàtor de la ciutat. Perquè qui va morir el març del 2007 essent degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, després de publicar (sol o en companyia) un centenar de llibres i més de 6.000 articles en multitud de diaris i revistes, i qui va recollir i explicar la història dels barris de Barcelona i de les seves classes populars, contribuint fins i tot de forma decisiva a la delimitació del mapa de barris i districtes de la ciutat tal i com el coneixem avui; deia que qui ha fet tot això per Barcelona es mereixia, sens dubte, aquest reconeixement.
Vull felicitar-nos a tots plegats pel fet que això passi precisament al Poblenou. Huertas va néixer a l’Eixample i de jove va créixer com a periodista i militant cristià i veïnal al Guinardó. Allí és on va conèixer el seu amic Jaume Fabre, company de periodisme, de llibres i de tantes coses, que feien un triangle màgic amb un altre bon amic i bon periodista, en José Martí Gómez. Però Poblenou és el barri on Huertas vivia --perquè l’hi va portar l’Araceli quan es van casar-- i on es va implicar en múltiples entitats i activitats. Des de la clandestina comissió de barri del 1970 fins a les classes per a immigrants d’Apropem-nos, a veïns com aquests que tenim resistint i vivint com poden en naus com la del carrer Puigcerdà. I passant, lògicament, per la parròquia de Santa Maria i l’ACO, on militava; i per la revista 'Quatre Cantons', de la que n’hem editat en facsímil un número inèdit dedicat a ell i destruït el 1975, per por a represàlies, quan va estar a la presó. No puc deixar d’esmentar, evidentment, l’Associació de Veïns, l’Ateneu Popular La Flor de Maig i l’Arxiu Històric, totes tres entitats que ell va contribuir a fundar. Vull recordar que la primera reivindicació de l’Associació de Veïns va ser per reclamar escoles i un institut; quines voltes fa la vida: ara el barri ha crescut i millorat molt però seguim mobilitzats per l’educació pública i no acceptem que els dos nous instituts que se’ns reconeix que calen d’aquí a tres anys se’ns neguin o se’ns prometin ja d’entrada només en barracons.
Sense botes ni medalles
També vull recordar que per aquesta plaça que ara duu el seu nom, en Huertas passava els dissabtes al matí per anar a la reunió de l’Arxiu i amb el carro de la compra, que feia personalment al mercat i a botigues de barri. I també voldria fer un esment especial pels Gegants que avui ens acompanyen, amb el Drac, perquè no tant sols va formar part de la colla el seu fill Guillem, sinó que el mateix Josep Maria, fent d’avi, gaudia anant de cercavila amb les seves nétes, Ona i Martina. Gràcies, doncs, a les colles de Gegants i del Drac, com a totes les veïnes i veïns que el recordem amb afecte, per fer aquesta festa més popular amb la vostra participació.
Ara bé, i malgrat tot el que ens ha costat aconseguir la placa (reunions a l’Ajuntament, tràmits burocràtics, trobar el millor lloc possible…), deixeu-me que us confessi que potser en Huertas no era un home de plaques. M’hi va fer pensar fa pocs dies el president de la FAVB, quan presentava l’antologia de reportatges de Huertas al Col·legi de Periodistes. Lluís Rabell va fer una analogia entre Huertas i un sindicalista bretó i combatent de la Resistència francesa, André Calvès, que va titular les seves memòries 'Sense botes ni medalles'. Huertas, una persona senzilla, generosa i lluitadora –fins al punt que va titular les seves memòries 'Cada taula, un Vietnam'--, potser tampoc volia medalles ni plaques. Botes sí, perquè sempre es queixava del mal de peus i gastava i embrutava moltes sabates, de tant com caminava pels barris, fent un periodisme a peu de carrer que ara costa molt de trobar.
Vaig mirar de buscar, en francès, aquest llibre: 'Sense botes ni medalles'. I a internet vaig trobar una auto-reedició online de l’autor, però amb el títol canviat. Al pròleg explica que això de 'Sense botes ni medalles' l’hi va imposar l’editor perquè era més comercial. Però diu que ell preferia un altre títol, que és el que va posar a la reedició: 'J’ai essayé de comprendre', que més o menys, traduït, vol dir 'Jo he provat d’entendre'. I ves per on, això és precisament, provar d’entendre i d’explicar la societat, la ciutat, el que va mirar de fer sempre en Huertas. Com a periodista i com a historiador.
El passat de Samaranch
Així que trobo que s’escau, en un dia com avui, entendre i explicar el perquè d’aquesta placa; la seva història periodística. Que la té! I amb prou entitat com perquè se’n fes ressò algun diari o mitjà de comunicació amb titulars més grossos que els que es dedicaran, en el seu moment, a un personatge a qui l’Ajuntament també busca carrer o plaça. I de qui Huertas, poc abans de morir, va donar per publicar a la revista 'Carrer' un article biogràfic que ningú més li volia publicar i que li havia censurat una important editorial. Em refereixo a Joan Antoni Samaranch, de qui Huertas documentava, amb rigor històric i periodístic, que havia estat un feixista que el 1938, mobilitzat com a soldat de lleva republicà al front del Segre, una nit es va passar a les trinxeres franquistes. Explicava moltes altres coses de la fulgurant carrera política de Samaranch durant la dictadura i dels seus negocis especulatius al barri de Ciutat Meridiana i al Delta del Llobregat, allí on per sort no vindrà Eurovegas. I acabava recordant, sense oblidar la fita olímpica, que Samaranch era president d’honor de La Caixa i tenia la medalla d’or de la ciutat.
Ja ho veieu, un torracollons, aquest Huertas. Sense botes ni medalles però amb plaça i placa abans que Samaranch. No està malament. De placa, de fet, ja en té una, al terra, a peu de carrer, a la rodona del Casino, al costat de totes les altres que ell i l’Arxiu Històric van pensar que era una bona manera d’homenatjar veïns que han fet història al barri. I que, per sort, senyor regidor, hem salvat d’aquest desastrós asfaltat i reforma de la Rambla que, també per sort, ara discutim amb un procés participatiu. Cunya reivindicativa al marge, recalco que aquesta mena de placa al terra, que es pot trepitjar amb les sabates --com la cronologia històrica de barri que recorre el paviment de la Rambla de Guipúscoa-- segur que sí li agrada al Huertas, allí on estigui. En canvi, la placa que avui estrenem, i que ha quedat preciosa, potser no la necessita tant el Huertas com nosaltres, els veïns i veïnes, per retre-li homenatge.
Sí, ja sé, i ho comentem entre la gent del barri: serà difícil que arreli això de plaça Huertas. Potser tothom seguirem dient-li la plaça de Can Felipa. Tant se val. Al Huertas mateix potser ja li estaria bé, ell que va reivindicar amb nosaltres allò de “Càtex per al barri”, que es el nom de la darrera fàbrica tèxtil que va haver-hi a Can Felipa. Aquest centre cívic existeix també en part gràcies al Huertas. Que ara segur que hagués donat suport al manteniment de la sala d’exposicions i que reivindicaria amb l’Associació de Veïns que una nova piscina es fagi al solar d’Espronceda amb Antic de València, perquè aquesta ha quedat petita i potser es podria repensar el centre cívic amb més usos socials per al barri i menys oficines municipals. En tot cas, i si el nom popular de la plaça costarà de canviar, com a mínim esperem que en quedarà constància postal a la direcció del centre cívic, que ja no estarà al número 277 del carrer Pallars sinó al número 1 de la plaça Huertas.
¿Millor un passatge?
Ara bé, el que segur que queda és la història de com hem arribat fins aquí. Aquest 'essayer de comprendre', provar d’entendre, que tant propi era de Huertas i de la seva curiositat periodística. Quan a la Comissió Ciutadana buscàvem carrer o plaça per a ell, primer vam pensar en un passatge. “El del marquès de Santa Isabel”, vam dir en seguida, perquè el mateix Huertas havia escrit que el propietari de Can Ricart no es mereixia tenir un nom de carrer després del menyspreu que demostrava, al costat d’alguns membres de l’Ajuntament, pel patrimoni industrial. La idea de buscar un passatge la reforçava el fet que Huertas tenia especial flaca per un passatge, d’aquí mateix del Poblenou, a tocar del carrer Pujades, entre Espronceda i Lope de Vega. Es diu Passatge dels Ciutadans, i el nom el va fer servir com a títol d’una de les darreres seccions que va tenir en un diari, a 'La Vanguardia'.
El que li agradava al Huertas d’aquest passatge no era la placa, sinó la història del seu nom. Va descobrir i explicar que Otilio Alba, un immigrant que havia arribat de Cuenca el 1916 i que treballava de ferrer a l’avinguda Icària, es va fer una caseta cap als anys 20 o principis dels 30 en el que aleshores era un descampat. I va anar a l’Ajuntament a reclamar un nom pel carrer, pel passatge que s’havia anat configurant allí, perquè com que no tenia nom no rebia cap carta. El funcionari de torn (fixeu-vos com eren abans, de fàcils, algunes coses) li va dir que proposés ell mateix un nom provisional. I com que Otilio Alba era republicà va escollir el nom de passatge dels Ciutadans. Explicava Huertas que la provisionalitat es va convertir en definitiva i que ni el franquisme, que tants noms va canviar, va tocar el passatge dels Ciutadans. Però la història té final tràgic, perquè en aquella adreça, el 1940, la policia franquista va detenir el fill d’Otilio Alba i el va afusellar al Camp de la Bota, el 18 de març de 1941, acusat de ser el secretari del PSUC a l’interior.
Sense un final tràgic com aquest, però amb algun element de denúncia social, la història de la plaça Huertas també es podrà explicar per a la petita història, valgui la redundància, dels barris de Barcelona. Abans de proposar Can Felipa, la comissió ciutadana vam estudiar també la plaça de Can Saladrigues, al costat de la biblioteca que porta el nom de l’amic de Huertas i també historiador de barri Manuel Arranz. No ho sap ningú, i no ho sabíem nosaltres, principalment perquè no hi ha placa, però la plaça de Can Saladrigues té oficialment un nom: es diu plaça Rosa Perolet. Era una dona de la Perona que treballava a la Fabra i Coats i que durant els primers anys del franquisme va organitzar una vaga perquè la dictadura no volia que les dones casades treballessin. Vam pensar a proposar un trasllat del nom de Rosa Perolet a Sant Andreu, que és on li tocaria estar, però ni això és tan fàcil ni ens va semblar bé quan vam descobrir que resulta que el nom l’havia suggerit precisament en Huertas.
Plaça dels Indignats
I així és com, finalment, vam acabar proposant a la ponència de Nomenclàtor el nom de Huertas per a la plaça de Can Felipa. Un nom que, al racó d’aquí a la dreta, on es reuneix l’Assemblea Social del Poblenou nascuda del 15-M, en Huertas segur que no tindria inconvenient a compartir amb la denominació informal de plaça dels Indignats. Ell també era un indignat. D’ell, que durant la transició va tenir carnet del PSC, algú va dir que era un cas inviable: socialista de partit, comunista de sindicat i anarquista de cor. En tot cas, va defensar sempre que un periodista honest i rigorós pot militar social o políticament amb tanta o més independència professional que alguns companys que no tenen carnet o que, per exemple, fan periodisme esportiu i són socis del Barça. I Huertas mai s’amagaria de les protestes ciutadanes, com marca el protocol municipal d’aquest acte, perquè ell precisament explicava les protestes ciutadanes, les mirava d’entendre i, sovint, s’hi sentia còmplice o hi participava directament. Com quan el 2005 va tallar la Gran Via amb centenars de veïns i va llegir a la seu del Districte el manifest Defensem Poblenou, Salvem Can Ricart... (que ara està que es cau, per cert, senyor alcalde).
En tot cas, del que de ben segur en Huertas n’hagués tret una bona història de denúncia periodística, i hagués interpel·lat l’alcalde, és del que va passar dilluns aquí, al Poblenou. Mentre membres de l’Associació de Veïns enganxava cartells convocant el barri a aquest acte, va aparèixer una dotació de Barcelona Neta que es va dedicar a treure’ls tots. Les operàries van explicar-nos que els seus superiors, imaginem que a instàncies de la Guàrdia Urbana, les havien fet venir urgentment des del passeig Maragall, on estaven treballant, per treure expressament aquests cartells (que després l’Associació, tossuda, va tornar a enganxar). I per fer-ne fotos, suposem que per justificar la multa que l’Ajuntament ja ha intentat posar altres vegades a l’Associació de Veïns, a la Coordinadora d’Entitats o a l’Ateneu Octubre. Alguna ordenança cívica prohibeix enganxar cartells d’actes socials com, per exemple, aquest o el d’un altre homenatge a Huertas, el setembre passat, quan la Guàrdia Urbana ja va indagar quina entitat firmava els cartells que el convocaven.
L'estàtua blaugrana
Unes ordenances, alcalde, que deuen dir que no es poden enganxar amb esparadrap cartells fotocopiats convocant a un acte de barri però que, en canvi, sí permeten posar-li una samarreta del Barça a l’estàtua de Colom i unes gegantines ulleres Ray-Ban al damunt dels esgrafiats de Picasso a la seu del Col·legi d’Arquitectes, davant de la Catedral. I que suposo que també permeten, aquestes ordenances, que l’Ajuntament posi grans lones de color als carrers del barri anunciant la fira de comerciants d’aquest cap de setmana al Poblenou igual que permeten que alguns bars privatitzin l’espai públic o barrin el pas de vianants per la Rambla amb jardineres que fins i tot collen al terra amb màquina de fer forats. Potser el que haurà de fer l’Associació de Veïns la propera vegada es enganxar els cartells amb publicitat de la Nike i, enlloc de fer servir celo o esparadrap (ja no dic galleda de cola, com s’ha fet tota la vida), clavar-los amb tacos del 6.
Huertas no podrà escriure un article explicant tot això. Però suggereixo que el faci una 'huertamara' com la María Eugenia Ibáñez, o el Martí Gómez, que com que són reconeguts pericos, segur que li sabran treure punta a la comparació dels cartells veïnals perseguits (i esperem que finalment no multats) d’aquest acte per un Ajuntament que, en canvi, es ven a Colom per vestir-lo del Barça.
Veïnes i veïns, alcalde i regidors: és aquesta tota la història que cal saber de la placa. Una placa i una plaça que agraïm sincerament a l’Ajuntament, per haver satisfet les demandes de la comissió ciutadana en record de Huertas. L’Ajuntament ens ha editat també un dels dos llibres que hem publicat. Per acabar, gosaríem demanar també ajuda per fer un gegantó amb la figura de Huertas, com el que ja té a la Zona Franca el qui va ser bon amic seu: Paco Candel. ¿Hi ha diners municipals per al circuit de Montmeló i no per a fer un gegantó de Huertas? Ja ens ho dirà vostè, alcalde. I malgrat ficar-li el dit a l’ull com va fer Huertas amb tots els alcaldes, des de Porcioles a Hereu, tampoc volem fer demagògia. Sabem que la crisi i les retallades són reals. Ho explicava aquí en Fredy dijous al matí, després de que els operaris municipals posessin la placa. ¿Qui és en Fredy? Doncs el treballador bolivià que va repintar de blanc aquesta façana perquè avui lluís ben maca. Deia que estava subcontractat per una empresa que fa 'chapuzas' per l’Ajuntament però es queixava de que abans no parava de pintar casals, escoles i centres cívics i que ara, amb les retallades, gairebé no li surt feina. Deia en Fredy que ja només el subcontracten, de tant en tant, dels districtes de Nou Barris i Sant Andreu i directament de l’àrea d’Alcaldia (que és en aquest cas qui deu haver pagat la pintura, entenc). Explicava també en Fredy que ell viu al barri del Gorg, a Badalona, i que no sabia pas qui era el personatge de la placa. Casualitats de la vida, en Fredy va explicar que va arribar aquí des de Bolívia precisament el mateix any que va morir Huertas. Podem pensar que segur que ell estaria molt content d’haver-li donat feina. Sense botes ni medalles, però amb sabates per fer periodisme de carrer i per comprometre’s amb la gent, només per això ja paga la pena aquesta placa, Josep Maria.
