Narratives postdigitals

Pepa Badell

Dies enrere comentava aquí mateix que no creia en la crisi de la premsa. Sí que crec en la crisi de determinada manera de fer periodisme, i també crec que és el moment reivindicar els continguts periodístics de qualitat.

Tant se val el gènere, el format, el llenguatge en què estigui fet el contingut periodístic. Tant se val en quin o quins dispositius hagi d’arribar el producte al públic. Si és bo, si captura l’atenció dels lectors i/o usuaris, si captiva, emociona i informa des del rigor, la història s’ho val.

El periodisme d’investigació ha estat sempre el model en majúscules, el mirall indiscutible de moltes generacions de periodistes. Però ara hi ha altres formes de presentar i explicar històries, a banda dels reportatges exclusius a què estem acostumats a la premsa tradicional, inclosa l’audiovisual.

Una altra manera d’informar-se

Dos dels models que tenen ara una absoluta vigència són el periodisme de dades i les narratives transmèdia aplicades al periodisme. 

Sobre el Periodisme de Dades en parlo més endavant, arran de les JPD’14 celebrades recentment. Es tracta d’una iniciativa que ha propagat i demostrat en molt poc temps (JPD’13) que les dades ens poden explicar moltes històries i són un instrument de primeríssima qualitat per als periodistes.

M’interessa centrar-me aquí en les narratives transmèdia, l’'storytelling' aplicat al periodisme. Les fórmules multimèdia i interactives de què disposem per narrar una història són fascinants. La tecnologia, les aplicacions i el disseny posats al servei d’una història donen ales al periodisme més creatiu.

Som en una cruïlla on consumim els productes informatius i culturals d’una manera totalment diferent a fa tan sols 15 anys. Utilitzem els múltiples dispositius que tenim a l’abast de manera simultània o seqüencial: tot depèn d’on som, què volem veure i/o llegir i de quin temps disposem. Internet i les xarxes socials ens han fet proactius i estem habituats a participar en el fet informatiu, i no només compartint enllaços, imatges, videos i/o comentaris a facebook, twitter i whatsapp.

Vull dir que, gràcies a les estratègies narratives multimèdia interactives, podem explicar històries complexes ben documentades i rigoroses. També permeten fer periodisme tal com l’espera el públic multipantalla nascut de la nova realitat tecnològica i de la web participativa.

És clar que tampoc les noves narratives fan necessàriament bo el periodisme. Aquí tenim poques alternatives i són les de sempre. No hi insistiré, però és fonamental que un/a periodista, a més de ser rigorós, cregui en el sentit i responsabilitat social del seu ofici.

Per on començar?

La seqüència ideal per iniciar el treball seria combinar una bona història amb un bon equip multidisciplinar. Triar el tema (contingut) i saber a qui va destinat (target) pot obrir-nos molt el camí. Internet és global i el nostre públic potencial infinit, però els interessos informatius poden ser diferents segons la cojuntura o el lloc. Per tant, cada projecte és únic i no pot seguir el mateix patró.

Pel que fa al segon factor del binomi, l’equip, és cabdal per tirar endavant el projecte. Si bé és important que el/la periodista sigui multitasca, tingui coneixements de programació i de disseny, sempre serà més productiu treballar amb col·laboradors especialitzats. Passa el mateix amb el periodisme de dades, on és tan important trobar i refinar les dades com explicar què ens diuen i posar-les a disposició del públic interpretant-les i servint-les d’una manera visual i entenedora. Per tant, una forma essencial d’organització del treball per a aquesta forma de periodisme seria el coworking.

És evident que anem més enllà de l’estructura clàssica de les redaccions, fins i tot de les redaccions integrades on hi caben els periodistes multitasca i multiplataforma. En aquest cas, aquestes noves (o potser no tant?) formes de fer periodisme necessiten la col·laboració estreta dels qui saben cercar, processar i editar la informació, dels qui les serveixen sota un bon mapa de navegació, i de qui pot reunir-ho tot en un disseny atractiu, fàcilment navegable i multidispositiu.

Trencar el relat lineal

Ja tenim la història i un potencial equip de treball. Ara, com a periodistes, hem de trencar una de les nostres rutines més estimades: el relat lineal. I l’hem de trencar per què hem de donar la llibertat al lector que sigui ell qui prengui el comandament i decideixi com vol seguir, entendre, veure i llegir la nostra història... Això es complica.

Els periodistes ens sentim massa còmodes presentant la nostra visió de la informació a un usuari finalista. Però l’atractiu de les noves estratègies narratives rau en el rigor dels continguts combinat amb interfícies creades pensant en la nova realitat del lector/audiència multipantalla. Aquest públic ha de poder triar el seu ritme, ordre i preferències per navegar per la nostra història periodística.

És clar que el periodista proposa un ordre, una jerarquia, però és el lector qui decideix. És per això que totes les micro-històries que formen part de l’univers narratiu d’un projecte periodístic transmèdia han d’estar –alhora- tancades i obertes. Tancades per què cadascuna d’elles ha de ser una peça coherent i completa dins el projecte. Obertes, per què el conjunt de totes elles ha de permetre el lector submergir-se en el tema i poder navegar per totes les seves vessants: relat, dades, entrevistes, imatges...

Com a conclusió, constatar que els periodistes que defensem aquestes noves narratives hem de fer coses tan habituals com triar un bon tema, documentar-lo, buscar dades, contrastar la informació, entrevistar qui calgui i amb diversitat de punts de vista, i organitzar la informació per servir-la als nostres lectors/públic. Res de nou. Segur?

La diferència està en què el nostre públic ja és diferent i espera rebre la informació d’una altra manera. És la nostra obligació avançar-nos i adaptar-nos a aquestes realitats i apostar pel periodisme de sempre (el de veritat) amb aquestes noves eines i estratègies narratives. El periodisme sempre s’ha donat la mà amb la tecnologia i les comunicacions. Per tant, a què estem esperant?

Noies poderoses i gent amb molt de talent

Aquests darrers dies s’han fet a Barcelona, Madrid i Almeria les II Jornades de Periodisme de Dades i Open Data amb el títol 'Con los datos en la masa'. Karma Peiró i Mar Cabra (Open Knowledge Foundation) en són les impulsores amb un equip de persones amb molt de talent i generositat entestat a compartir coneixement.

Si les anteriors #jpd13 ja van ser una injecció d’energia, un any més tard s’ha de reconèixer que el panorama de les #jpd14 és encara millor. És extremadament estimulant assistir a una trobada on desenes de persones estan bolcades a aprendre i compartir coneixement i innovació. I és que el periodisme no ha mort, però les coses s’han de fer d’una altra manera.

A mi m’ha semblat especialment interessant la presència de dones amb un important perfil tecnològic i creatiu. A la premsa encara es fa difícil veure dones, no només a llocs de responsabilitat a les redaccions (que tampoc hi són), sinó també a llocs estratègics on es couen les formes de fer periodisme més innovadores. Totes aquestes formes tenen com a nexe comú la tecnologia, la programació, saber explicar històries, el disseny i el treball col·laboratiu. Parlem de periodisme de dades, periodisme transmèdia, periodisme immersiu, etc…, totes aquestes noves (o potser no tant) formes narratives postdigitals.

Ja hi ha dones treballant en equips multidisciplinars amb resultats magnífics, però encara en calen más. Durant aquestes jornades ponents com Mariana Santos, Nicola Hughes, Gabriela Rodríguez, Eva Belmonte, i les organizadores Karma Peiró i Mar Cabra, entre d’altres, n’han donat testimoni. Feu un cop d’ull als seus comptes de Twitter i observeu quin periodisme fan aquestes dones a The Guardian, The Times, ICIJ, Fundación Civio, etc… Quasi bé totes expressen una sola idea per explicar como han arribat fins aquí: des de la curiositat, la inquietud professional, no tenir por al risc, aprendre sempre i compartint en obert i des de internet. 

En aquest àmbit, mereix especial atenció el moviment Chicas Poderosas, que amb l’ajuda del Knight Center mira de promoure el coneixement tecnològic i capacitar les dones en la pràctica dins les redaccions de tota Amèrica Llatina... i més enllà. Fa enveja sentir aquestes dones explicar amb passió, coneixements, sentit de l’humor i rigor com és el seu treball. 

Tampoc vull oblidar els nois poderosos i amb talent que hem sentit i amb qui hem tingut el plaer de treballar aquests dies durant les #jpd14. En aquest post m’interessava destacar el perfil tecnològic i de coneixement de les dones, però també vull reconèixer el treball, els tallers i les ponències de periodistes com Eduard Martín-Borregón, Carlos Alonso, Jesús Escudero, Juan Francisco Caro… i desenvolupadors com Alberto Labarga, entre d’altres. Una recomanació: mireu el programa, ponents i tallers de les #jpd14. Després d’una bona estona 'Con los datos en la masa' et vindràn ganes de fer uns 'pans' periodístics boníssims. Aquí en teniu un tastet  ;-) 

pepabadell.wordpress.com

Contra el pessimisme, Jaraba

Andreu Farràs

Vaig acabar de llegir ‘Periodismo en Internet’, l’últim llibre publicat per Gabriel Jaraba, el mateix dia que apareixia una estranya i qüestionable notícia que assegurava que els dos oficis pitjor valorats als Estats Units al 2014 son el de periodista i el de llenyataire. 

Gabriel Jaraba, en una imatge del 2013.
(Foto de Marta Valls)

Les dues professions que fins fa relativament poc vivien dels arbres –els llenyataires, tallant-los, i els periodistes, d’un dels seus fruits, el paper-- figuren a la cua d’una llista de 200 oficis. La classificació de les professions està encapçalada pels matemàtics --els que es guanyen millor la vida-- seguits de professors universitaris titulars, estadístics, actuaris i audiòlegs. Els periodistes (penúltims) i els llenyataires (últims) son superats a la cua del ‘ranking’ fins i tot pels soldats en zones de conflicte, taxistes, escombriaires, cuiners i auxiliars de vol.

Per elaborar la classificació, els autors de l’estudi de CareerCast han tingut en compte diverses variables com el salari, les previsions de creixement de la generació d’ocupació, l’estrès laboral, les perspectives de trobar feina i l’ambient de treball. 

Cal subratllar que la llista es refereix als periodistes i llenyataires dels Estats Units. Potser aquí les perspectives son millors. O no. En qualsevol cas, les facultats de periodisme s’omplen cada any de joves que s’hi volen dedicar, ja sigui a la ràdio, la televisió, la premsa de paper (vegetal, com diu Josep Maria Ureta) o la premsa digital. I cada any apareixen assajos i manuals sobre periodisme. En els darrers temps, les especialitats més conreades son: elucubrar sobre els possibles models de negoci dels mitjans --per part d'alguns col·legues convertits de sobte i a la força en aprenents de MBA-- i desenvolupar idees i ensenyaments sobre el periodisme digital, atès que sembla ser que és el que compta amb més creixement potencial.

El darrer llibre de Gabriel Jaraba és, en aquest sentit, un dels que poden ser més útils per als aprenents de periodistes digitals, ja siguin estudiants de ciències de la comunicació com persones que treballen en altres activitats i tenen inquietuds culturals i ganes de professionalitzar les seves aficions pel món de la comunicació. Per a la gent amb curiositat universal a la que li agrada esbrinar, comprovar i explicar històries.

Clar, precís i concís --com han de ser les notícies ben redactades, segons recorda el mateix autor-- el manual de Jaraba resulta imprescindible per als que volen escriure i publicar continguts de qualitat a la xarxa. I també és de gran ajut per als que, tot i conèixer alguns dels molts ‘secrets de cuina’ que ensenya, creuen que davant de la gravíssima crisi que pateix la professió –als EUA i aquí— és millor intentar guanyar-se la vida de periodista que de llenyataire, taxista, escombriaire, militar en zona de guerra o, senzillament, predicador de l’apocalipsi. 

'El País' y Aznar: masaje con final feliz

Gabriel Jaraba

En la jerga periodística, un masaje es una entrevista complaciente en exceso con el entrevistado, destinada a lavar su imagen, hacerle quedar bien o ayudar a hacer las paces entre éste y el medio en cuestión. En la jerga barriobajera, final feliz es el de los tratamientos manuales que se dan hoy día en ciertas peluquerías y 50 años antes en las filas traseras de los cines Hora y Diana, en el Paralelo y el barrio chino barcelonés respectivamente. La entrevista que el domingo pasado publicó 'El País Semanal' con José María Aznar pertenece indudablemente a la variante quirológica de la interviú y ha sido concebida, realizada y publicada para que quede bien claro y nadie se llame a engaño.

Un artículo de Jesús Maraña en Infolibre es ilustrativo de la razón y el sentido de la entrevista, en cuyo texto se hacía explícito que ningún periodista de 'El País' había entrevistado al expresidente –porque él se negó a ello–, cosa que recordó el propio Aznar entre risitas, pasando así definitivamente y con choteo por encima del cadáver profesional de Iñaki Gabilondo, cuya carrera en la Cadena SER terminó abruptamente a causa de su persistencia en llevar una línea crítica frente al tercer hombre de las Azores. Pero el final es feliz para 'El País' y sus gestores, y señala definitivamente un cambio de rumbo si no de 180 grados, por lo menos de 120. Juan

José María Aznar, antes de ser entrevistado en Antena 3.

Luís Cebrián demuestra su control total del periódico y de la empresa, las quejas, protestas y cabreos de los profesionales que han ido saliendo de ella se han desvanecido en el viento y cualquier ilusión que mantuviesen los que se han quedado respecto a su posible papel en cierto grado de cogestión ha tomado el camino de, con perdón, la alcantarilla. La Gran Rectificación en Miguel Yuste ya tiene rumbo fijo marcado.

José Sanclemente, editor de eldiario.es y novelista de ambiente periodístico (dicho sea lo de ambiente en su sentido más noble), recuerda en PAIOS: “Yo que traté a Polanco estoy convencido de que no hubiese admitido una loa en su periódico a un presidente que fue un severo intervencionista con los medios de comunicación, en especial con los que no le eran afines y por ende el suyo propio”. Diversos observadores han incidido estos días en los cambios del diario; para unos se trata de un acercamiento paulatino a la Moncloa, obra de un Rajoy tan cachazudo como capaz de agitar el endeudamiento de Prisa ante las narices de sus gestores; para otros, la aproximación sería hacia aguas de Rupert Murdoch, de cuyo holding de comunicación es consejero Aznar.

Sostiene Maraña: “Del mismo modo que Pedro J. Ramírez argumenta su destitución en 'El Mundo' como resultado de la confluencia de intereses del Gobierno de Rajoy y de los grandes "del Ibex-35", se ha interpretado el cambio en 'El País' en esa misma clave. El mapa mediático, azulado desde siempre en este país, viene adquiriendo un tono azul gaviota cada día más intenso. ¿Pero tanto como para que 'El País' no solo cuide a Rajoy sino para que cante alabanzas de Aznar? ¿No tendrá que ver con la posición del expresidente como consejero del Grupo Murdoch o como asesor de sociedades españolas y multinacionales? ¿Retirará Aznar la demanda interpuesta contra el periódico después de esta amigable charla?”.

Yo añado un detallito más. 'El País' se hace con la bandera de un nacionalismo español que abarque tanto el españolismo acrítico clásico, que se da (y cómo) en ambientes que no son de ultraderecha o radicalmente conservadores, como el neoespañolismo 'soi-disant' progresista, radicado en un “patriotismo constitucional” agarrado por las hojas del rábano otrora rojo (Antonio Elorza, Jorge M. Reverte). Resulta curioso observar el rapidísimo posicionamiento del diario ante el proceso soberanista catalán, en el cual ha pasado del trato paternalista (la “deriva”) en el que han mojado hasta Peridis y El Roto, hasta la ración diaria de zurra en el culo a cargo de profesores hallados aquí, allá y acullá, que son por lo visto tan expertos en ciencia política como bisoños en la argumentación desdelas páginas de opinión de un diario (cosa muy distinta de la tarea académica como cualquier plumilla sabe, y para lo que hace falta cierta capacidad de convencimiento o de mala ostia en lugar de recurso continuo a la 'langue de bois').

El mercado latinoamericano

Y ahí es donde un servidor le encuentra el busilis a la cosa. Al mismo tiempo que 'El País' acogota a los díscolos soberanistas catalanes (creyendo o haciendo ver que cree que Mas es Ibarretxe) trata de enviar señales al otro lado del charco. Incluye nuevos columnistas americanos, en especial en las primeras páginas del suplemento donde iba la feliz entrevista, sustituye a Elvira Lindo por una señorita argentina cuyo estilo está en las antípodas de la cultura de barrio que respira la autora de Manolito Gafotas, extirpa del conjunto de la edición dominical cualquier localismo madrileño y, sobre todo, evita a toda costa el verbo 'coger', empleando el 'agarrar', que como se sabe indica una acción que no tiene nada que ver con lo que en América Latina se entiende por 'cogimiento'.

Lo que 'El País' busca, además de estar a buenas con quienes le controlan la economía, es abrir un nuevo mercado en Sudamérica. Y más precisamente entre las capas medias altas con poder adquisitivo que no se reconocen en los periódicos locales porque desearían verse reflejadas en una prensa con más glamour. Visto así, todo encaja: una línea agresiv(ísim)a con la izquierda venezolana y el gobierno populista argentino; una posición recelosa ante Lula da Silva y Dilma Roussef; una actitud panhispánica radicada en un nacionalismo español exportable; una línea políticocultural inspirada en Mario Vargas Llosa, y la exhibición de una derecha glamurosa y apetecible por gente de orden vestida de Prada. No se olvide que Aznar fue acusado severamente de inspirar el proyecto de golpe contra Hugo Chávez.

El periódico global aspira a ser modelo de prensa de centroderecha en español para las clases medias emergentes en América que aspiran a recuperar hegemonía cultural como paso previo a la reconquista de la hegemonía política en determinados centros. Vargas Llosa más Aznar más Murdoch más intelectuales cercanos a UPD son la primera combinación de una fórmula muy ambiciosa. Hacia un final feliz deseado.

http://gabrieljaraba.wordpress.com/

Parlar del que diuen, no del que passa

Cristina Palomar

Ni més presència de publicacions al quiosc és sinònim de més pluralitat i democràcia, ni més notícies farcides de declaracions ho és de bon periodisme. Amb motiu del xou celebrat al Congrès dels Diputats el passat dimarts 8 d'abril, la torrentada d'informacions amb declaracions de tots els colors ha resultat aclaparadora fins i tot per a mi. En aquest context de sobreexposició informativa extenuant, suposo que no he estat l'única persona que ha decidit limitar-se a llegir les notícies sobre els fets i descartar els bla, bla, bla per no acabar guillada del tot.

Escriure pàgines limitant-se a reproduir més o menys literalment les paraules dels polítics per més brillants i originals que siguin forma ja part de la lamentable tradició periodística del país. Les raons d'aquest periodisme de declaracions que omet la contextualització i es queda a la superfície són ja conegudes: les rutines productives de les empreses periodístiques, la falta de mitjans i de professionals per treballar bé els temes i la proliferació de gabinets de comunicació d'institucions privades i públiques, i el corresponent 'pressing' que exerceixen sobre les redaccions.

La conseqüència d'aquesta situació tan poc professional, accentuada per la crisi estructural en el nostre gremi, és que els mitjans de comunicació cadavegada depenen més d'aquestes fonts interessades, construeixen un relat que gairebé mai s'adiu amb la realitat i ens fan passar una opinió com a notícia deixant la porta oberta a la manipulació. D'això parla el llibre 'Noticias a la carta. Periodismo de declaraciones o la imposición de la agenda', del periodista Miguel Ángel Vázquez Bermúdez, que ja he afegit a la llista de llibres de Sant Jordi.

Un altre treball interessant sobre com l'audiència d'aquest país ha esdevingut carn de manipulació informativa és 'Desinformación. Cómo los medios ocultan el mundo'. Un impactant llibre del Pascual Serrano, periodista especialitzat en informació internacional que podeu trobar a les biblioteques públiques de Barcelona i que hauria de ser lectura obligada en les facultats de comunicació i periodisme per acabar amb la formació de mà d'obra pseudoesclava i acrítica que, si té sort, acabarà a les redaccions copiant comunicats de premsa i fent els lavabos.

Que la informació que arriba a les redaccions cada vegada es verifica menys és tan real com que el PP no vol que els catalans deixem de ser espanyols. Ja ho deia Ryszard Kapuscinski: "Des que està considerada com una mercaderia, la informació ha deixat de veure's sotmesa als criteris tradicionals de verificació, autenticitat o error. Ara es regeix per les lleis del mercat". I per acabar només dues dades. Segons un estudi de la Universitat Camilo José Cela de Madrid, les fonts oficials representen el 72,4% en ràdio i el 65,88% en televisió. I pel que fa al nombre de fonts utilizades per fer una informació, la mitjana és de 0,71 per notícia.

Com diu Serrano en el seu llibre parafrasejant el periodista argentí Ezequiel Fernández-Moores: "Estem informats de tot, però no ens enterem de res".

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

El país de Aznar

José Sanclemente 

'El País Semanal' nos ofreció el pasado domingo una crónica-entrevista de José María Aznar. Diez páginas del suplemento dedicó el diario a glosar la vida y milagros del expresidente con la excusa de que se cumplían diez años desde que dejó la Moncloa.

Nos contaba como Aznar había conseguido aprender inglés a los 50 años en tan solo unos meses, como era disputado por instituciones y universidades para dar conferencias y clases por todo el mundo, en especial en EEUU. Nos enteramos, también, de que hace ejercicio físico a diario y a nivel de un atleta, de que es madrugador, come saludablemente, juega a golf y recorre más de 400.000 kilómetros al año en sus viajes por decenas de países. Asesora a Murdoch por 100.000 euros al año, cobra 40.000 euros por conferencias y no le gusta trasnochar. Tampoco le gustan las conversaciones frívolas, lee poesía y gana una fortuna con otras asesorías, libros y artículos que le han permitido comprarse un chatet en Marbella de 2,5 millones de euros.

Es el referente de la FAES a la que ha encumbrado como número uno de las instituciones de pensamiento de nuestro país y en un referente de las ideas de la derecha... En fin, el expresidente llega a decir que "le cuesta mucho ganarse honradamente le vida" y debe sacrificar muchas veces el tiempo para estar con su mujer y la familia.

Tiempo que emplea con amigos como Bush o colegas próximos como los Clinton o Tony Blair.

En el reportaje se pasa de puntillas sobre su papel en la guerra de Irak e incide en su dureza contra el terrorismo, que debe ser derrotado políticamente.

La positiva semblanza y exagerado panegírico de Aznar que hizo 'El País' se me antojó bastante extraño. De hecho el propio Aznar le dice al periodista al comenzar la entrevista, que "era la primera persona del diario que se sentaba en ese sofá en los últimos 14 años". Han transcurrido casi siete años desde la muerte de Jesús de Polanco, el editor de Prisa, y 17 desde que Aznar le declarara la guerra a él y a Cebrián, llegando a ser imputados por estafa y siéndoles retirados los pasaportes.

Polanco escribió, cuando tenía 30 años, en un cuaderno que conservó hasta su fallecimiento, a los 77, lo que quería que fuera un gran grupo de comunicación y cómo creía que la independencia de su medio estaba garantizada con la sucesión de sus hijos al frente de Prisa. Ese cuaderno no era más que la aspiración a unos sueños que consiguió en buena parte y que se derrumbaron poco después de su muerte.

Yo que traté a Polanco estoy convencido de que no hubiese admitido una loa en su periódico a un presidente que fue un severo intervencionista con los medios de comunicación, en especial con los que no le eran afines y por ende el suyo propio. Señal de que los tiempos en Prisa han cambiado y de que ya nadie va siquiera a releer el viejo cuaderno del editor.

http://www.josesanclemente.com/

‘State of the news media 2014′

Albert Sáez

El prestigiós Pew Research Center acaba de publicar el seu resum anual de l’estat dels mitjans informatius als Estats Units. La cosa té el valor que té, però com dèiem fa un any, el seu principal actiu és el de recollir àmplies sèries històriques de dades sobre els mitjans informatius que inclouen l’impacte de diverses tongades de noves tecnologies i múltiples crisis econòmiques. Les conclusions per a aquest any són una mica més optimistes:

1) Les principals companyies de notícies que treballen només en l’entorn digital han creat en el 2013 als Estats Units més de 3.000 llocs de treball amb la qual cosa es trenca la tendència de pensar que el periodisme deixarà de ser una activitat professional en fer la transició.

2) El sector de la informació torna a atreure inversions, més en l’àmbit de les aplicacions que en el de la creació d’un nou model de negoci. Es consoliden els ingressos directes de les vendes al públic, s’estabilitzen els ingressos publicitaris i entre també recursos des de l’àmbit filantròpic.

3) La informació en mobilitat està creant una nova forma de relació dels periodistes amb el públic.

4) Comencen a consolidar-se noves formes narratives en el periodisme que representen una gran esperança pel sector però també el seu principal desafiament.

Seguirem atents.

http://slownewsblog.com/

La gran desmemoria y la prensa

José Sanclemente

Si para algo está sirviendo el libro de Pilar Urbano sobre Adolfo Suárez 'La gran desmemoria' es para reflexionar sobre el papel que juegan los medios de comunicación llamados nacionales y el de los ilustres líderes que los dirigen.

De entrada es para hacerse un lío: resulta que la entrevista en exclusiva del libro de la Urbano, que edita Planeta, la concede a 'El Mundo'. Es sabido que cuando se lanza un libro de estas

Pilar Urbano, en la presentación de su último libro.

características la editorial suele escoger el medio al que adelantará la prepublicación de un capítulo o, como en este caso, la entrevista con la autora para llamar la atención de los lectores.

Planeta ha confiado en 'El Mundo' más que en su propio periódico, 'La Razón'. Es de suponer que aparte de la tirada superior del diario de Rizzoli se habría encontrado con el rechazo de Marhuenda y compañía, a juzgar por la columna de Alfonso Ussía del pasado 5 de abril en la que decía que no iba a leer un "libro prescindible de 600 páginas del que desconfía porque entre la tapa superior y la inferior no cabe un bocadillo de mortadela..." Los autores como Pilar Urbano según Ussía deberían ser educados y esmerar su capacidad de síntesis y evitar escribir estos libros gordos, sobre todo si no dejan en buen papel al Rey, añado yo. Y también colijo que piensa que su editor Lara no debería haberlo publicado.

Planeta ha prendido el incendio en casa ajena con su libro y eso es de alabar comercialmente. En un par de días se han quemado Juan Luis Cebrián ('El País') y Casimiro García Abadillo ('El Mundo') y, por supuesto 'Abc' se ha inmolado en la hoguera de Planeta a favor del Rey y en contra de las acusaciones de su participación en el golpe del 23-F que vierte la Urbano en su 'desmemoria'.

Al final, sendos quemados acaban vertiéndose acusaciones: Cebrián le dice a 'El Mundo' que hace falsas conjeturas como ya lo hizo al seguir la teoría de Aznar en la participación de ETA en el 11-M y Casimiro García Abadillo tilda a Cebrían de "articulista deseoso de prestar servicios" por su encendida defensa del papel de la Monarquía y de Suárez. También coincide Cebrían con Ussía en que el libro es muy gordo (él lo llama voluminoso).

Solo ha faltado el remate de cuatro páginas de Victoria Prego en 'El Mundo' entrevistando al hijo de Suárez que, desmintiendo a Pilar Urbano, le hace un gran favor a la autora y a las ventas del libro de Planeta. 

El libro de la Urbano ha servido para enfrentar a los articulistas y a los directivos de la prensa, pero también para que éstos últimos amaguen por dónde van a ir sus lineas editoriales que están tan despintadas y confusas como las de un campo de fútbol regional, pero que van a quedar, según lo leído, marcadas por la defensa sin ambages de la institución de la Monarquía y el orden establecido.

Todo eso ha conseguido el editor de Planeta, a lo mejor sin querer.

Yo ya no me compraré ese libro gordo y "mentiroso" de Pilar Urbano. Estaba a punto de hacerlo, pero Ussia, Cebrián, Casimiro, el hijo de Súarez y Lara, entre otros, me han convencido de que no encontraré las respuestas a las incógnitas del 23-F.

De momento me quedo con el "falso" documental de Jordi Évole que me sigue pareciendo más creíble, fresco e interesante que lo que llevo leído estos días en la prensa.

http://www.josesanclemente.com/

La mania de fer llistes de periodistes

Cristina Palomar

La mania de fer llistes de periodistes afins o no al règim que sigui diu molt poc de qui les fa i també de la qualitat democràtica de la societat que les tolera. Aquests dies, les xarxes socials han tret fum sobre uns llistats amb noms i cognoms d'informadors que escriuen en tal o qual mitjà i que, suposadament, són d'un color polític o d'un altre. Tanmateix, pocs professionals hem posat el crit al cel i la majoria de la claca ha aplaudit els pares de la iniciativa o ha mirat cap a una altra banda.

La ignorància mata els pobles i la falta de memòria també. El costum de fer llistes ve d'antic i totes han tingut el mateix objectiu: carregar-se el que no pensa com jo, sigui literalment o metafòrica. La primera vegada que vaig sentir parlar de llistes de periodistes va ser fa uns anys i recordo que es va muntar una bona polseguera.

No diré noms perquè no ve al cas i, a més, el protagonista encara exerceix, però el personatge en qüestió es va dedicar a recollir dades sobre periodistes amics i periodistes enemics per a un partit polític quan exercia un càrrec institucional.

Els periodistes hauríem de fugir com a gats escaldats de les llistes, tret que sigui la que fa la revista 'Forbes' sobre les grans fortunes. Sé del que parlo perquè fa uns anys vaig tenir la desgràcia de figurar-ne en una. Un imbècil antisistema que no tenia res millor a fer es va dedicar a repassar tota la premsa catalana i a fer un llistat de periodistes maleïts. La majoria feien informació policial i de successos, cosa que no era el meu cas, i tots vam ser marcats per haver informat sobre el moviment okupa.

El dia que la Delegació del Govern va informar el meu diari de l'aparició del meu cognom ( i d'altres companys de la redacció) en una llista que circulava en ambients radicals i que podia arribar a mans d'ETA es va ensorrar el terra sota els meus peus. Recordo que em van alliçonar sobre com preveure atemptats i el camí de casa cap a la feina i al revés es va convertir en un infern. Mirava cada paperera, cada persona que em creuava pel carrer, cada cotxe o moto que es parava al meu costat.

La paranoia de sentir-me perseguida em va amargar la vida durant un temps i em va portar a fer coses ridícules: un dia vaig rebre a la redacció una gran caixa sense remitent i la vaig baixar corrents a l'escàner d''El Periódico'. "Es veuen uns cables" em va dir el vigilant i jo em vaig cagar a les calces. Al final vaig decidir obrir la capsa i va resultar que era un robot multifuncions per a la cuina que m'havien comprat els companys de la secció com a regal de noces.

Qui fa llistes amb noms i cognoms és un inconscient i un antidemòcrata, i mai li hauríem d'aplaudir la gràcia. És un inconscient perquè no pensa en les conseqüències negatives que el seu gest arrauxat pot tenir en la vida de moltes persones. I és un antidemòcrata perquè demostra que no accepta la llibertat de pensament ni la discrepància. A més, tampoc cal fer cap llista. Som un país petit i en el nostre sector professional --tan polititzat-- tots ens coneixem prou bé com per saber de quin peu calça el veí.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/