Víctimes que esdevenen botxins

Cristina Palomar

Per molt acostumada que estigui a detectar la manipulació que els mitjans de comunicació oficials fan de la informació, no per això deixo d'indignar-me cada vegada que la detecto. Aquest dimecres 28 de maig, els dos temes estrelles a la televisió --tant catalana com espanyola-- han estat la nova entrada massiva d'immigrants subsaharians a Melilla i els aldarulls de la nit de dimecres a diversos barris de Barcelona pel desallotjament --amagat intencionadament fins l'endemà dels comicis europeus-- de Can Vies.

En els dos casos s'ha explicat el què de forma esbiaixada il·lustrant-lo amb imatges violentes i fent passar les víctimes per botxins, i s'ha omès el per què. El drama dels subsaharians que s'estan mesos amagats al mont Gurugú, subsistint com a animals i estomacats de valent per la racista policia marroquina s'ha convertit de nou en una colla de salvatges mig despullats, cridant com a posseïts pels carrers de Melilla i maldant per arribar al CETI abans que tanqués. Més d'un espectador haurà pensat en electrificar la tanca després d'haver vist les imatges.

El mateix ha passat a l'hora d'informar sobre el rebuig social que ha provocat a Barcelona el desallotjament --per sorpresa i amb una contundència policial més digna d'una dictadura que d'una democràcia-- del casal popular que ocupava des de fa 17 anys un edifici abandonat al barri de Sants propietat de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). També aquí els okupes s'han convertit en botxins i els Mossos en víctimes. S'ha parlat de la violència --inadmissible-- desfermada dels joves kaleborrokos als carrers de la ciutat-aparador de Xavier Trias, però no de la violència policial desproporcionada, dels ferits, de les cassolades de rebuig, dels helicòpters sobrevolant la ciutat de matinada i de l'atac a la seu de la revista 'La Directa'.

M'ha resultat especialment xocant escoltar aquest matí com Catalunya Ràdio entrevistava un representant sindical dels Mossos d'Esquadra i no li preguntava per l'actuació policial contra 'La Directa' o pels atacs als veïns de Sants que es manifestaven dilluns passat pacíficament contra el desallotjament. També m'ha sorprès que l'entrevista s'hagi posat abans que les curtes declaracions del president de la FAVB, Lluís Rabell, en què contextualitzava la violència per la crispació generada per la crisi i la injustícia social que provoca, i alhora demanava diàleg a les institucions.

Voler amagar a l'opinió pública el conflicte social darrere d'un simple cas de desordre públic com ha intentat fer l'Ajuntament de Barcelona podia funcionar fa un temps. Ara ja no. Curiosament, l'únic que ha aplaudit l'estratègia de CiU d'atiar primer les flames del conflicte negant-se a trobar una solució pactada i autoritzant-ne un desallotjament violent ha estat Alberto Fernández Díaz, el representant municipal del PP, amb qui Trias governa d'amagat. Fernández Díaz --com el seu germà Jorge en el cas de Melilla-- no només ha aplaudit la fermesa demostrada, sinó que ha demanat tolerància zero. La mateixa que, suposo, deu demanar per als corruptes del seu partit.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

L'èxit de 'The New York Times'

Albert Sáez

Joshua Benton i Frédéric Filloux han coincidit a assenyalar que el Innovation Report sobre 'The New York Times' ha passat a ser un dels textos fonamentals del periodisme digital juntament amb la carta de  

Lionel Barber del gener de l’any passat a la redacció del 'Financial Times'. Ara per ara, 'The NYT' i 'Financial Times' són els dos models d’èxit pel que fa a la transició digital dels mitjans tradicionals, tant des del punt de vista de l’organització de les redaccions com del model de negoci.

De la lectura combinada dels dos documents, en surten alguns principis bàsics del periodisme del futur:

1. Tot és revisable: horaris, rutines, preus, prioritats,… excepte la necessitat de cercar, preservar i potenciar el talent dels professionals del periodisme per generar i verificar informacions exclusives, interpretar-les d’acord amb els interessos del públic i explicar les seves conseqüències.

2. La relació amb el públic per escoltar-lo, per interactuar i per donar-li protagonisme ha de ser un element central en l’organització de les redaccions juntament amb l’anàlisi de la mètrica digital i de la conversa a les xarxes socials. L’objectiu és generar “comunitat” entorn de la marca del mitjà.

3. La tecnologia és el detonant del canvi en el consum i en la producció, però l’element fonamental és la transformació de la mentalitat dels usuaris (empoderament de l’audiència) i de la dinàmica de publicació dels periodistes.

4. Cal trencar els murs preexistents entre l’estructura comercial dels mitjans i la redacció.

5. La feina periodística no acaba amb la publicació, segueix amb l’enriquiment i la viralització dels continguts.

6. El model de finançament del futur no serà una simple substitució de l’actual: baixarà el pes de la publicitat a l’engrós a favor de la segmentació, creixeran les subscripcions, entrarà el micromecenatge,…

http://slownewsblog.com/

Pactar amb el diable té un preu

Cristina Palomar

En ple debat sobre el perill que suposa per a la credibilitat dels mitjans de comunicació que la majoria --per no dir tots-- estiguin en mans dels bancs, ha trascendit que el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha demanat un préstec hipotecari de 300.000 euros al Banc de Sabadell a canvi de la seu que té a la Rambla de Catalunya per fer front als seus problemes de tresoreria. La decisió de l'actual junta de govern, presa davant la tallada en sec del crèdit, ha provocat la queixa d'una part dels col·legiats, que ha presentat un recurs al considerar l'operació com a "un acte d'opacitat inadmissible".

Conferència a la sala d'actes de la seu del CPC de Barcelona.

Tot i que des del col·legi s'ha defensat la "transparència" de la decisió i es remarca que "no s'han vulnerat els Estatuts", el grup de periodistes denunciants considera que la convocatòria d'assemblea extraordinària per aprovar la mesura del 16 d'abril es va fer a corre-cuita i en plenes vacances de Setmana Santa.

Segons llegeixo a l'e-notícies, la surrealista explicació del Col·legi per justificar el poc marge de maniobra donat per discutir una decisió tan important és que "la data de la firma del crèdit la va imposar el banc".

Després d'això, sobren les paraules i falten els calbots. D'entrada, imagino que els deutes del Col·legi no són pecata minuta, sobretot després d'haver estirat més el braç que la màniga amb l'ambiciosa reforma del local i el sorprenent augment de la plantilla dels últims mesos. A banda, hi ha el fet que hipotecar l'emblemàtica seu, situada en una zona molt cobejada pel sector immobiliari, per pagar les factures no només és molt preocupant. És també una decisió de conseqüències imprevisibles.

Digueu-me pessimista, però donat el futur poc engrescador del nostre gremi i el continu degoteig de baixes de col·legiats que han perdut la feina, ¿algú de la nova junta de govern s'ha plantejat la remota possibilitat d'acabar vivint de lloguer o, fins i tot, de ser desnonats per impagament? Tinc entès que el nou gerent del Col·legi dirigeix el vaixell com si fos una empresa i, curiosament, aquest és el mateix error que estan cometent els mitjans catalans i espanyols. Confondre un diari o un col·legi professional amb una empresa de butifarres aboca al desastre segur i els col·legiats en som responsables.

I per acabar d'embolicar la troca al voltant del debat sobre la imparcialitat i la credibilitat del periodisme actual, recupero la notícia publicada pel butlletí del Col·legi, que celebrava la renovació --el 7 de maig passat-- de l'acord de col·laboració entre la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes i Repsol. L'empresa petroliera, intocable ama i senyora de la petroquímica tarragonina, patrocinarà un cicle de conferències i unes jornades de formació, i s'encarregarà de pagar la impressió de la Guia de la Comunicació 2014. Els periodistes que van assistir a la firma de l'acord van rebre de regal la Guia Repsol de carreteres.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

Libertad de prensa en España

José Sanclemente

En la sesión de control al Gobierno, Rosa Díez (UPD) formuló una pregunta al presidente Rajoy. Le pedía explicaciones por la situación de deterioro de la libertad de prensa que, según el informe de Freedom House, nos baja hasta el puesto 53 de los países del mundo y nos sitúa junto con las islas Solomon, Ghana y Santo Tomé. Díez dijo que en España "hay prensa pública y prensa concertada" y Rajoy le contestó que era injusta con su país diciendo eso: "En España hay más canales de televisión entre públicos y privados que en ningún lugar del mundo, hay un centenar de diarios, cuarenta de ellos superan los 100.000 lectores, decenas de webs, emisoras de radio, etcétera", contestó Rajoy.

Rosa Díez, presidenta de UPD.

Diez le replicó que no hablaba de la cantidad sino de la calidad de los medios y que, dada la precariedad de estos, era posible que la autocensura de los periodistas llevara a que no se recogiera su intervención. Freedom House es una organización norteamericana, financiada en su mayor parte por el gobierno de los EEUU, que mide la libertad de prensa bajo los parámetros de la legislación de cada país, la situación económica y la política. Cada uno de estos parámetros tienen media docena de criterios que puntúan para situar a cada país en el 'ranking'. Los países se dividen en "libres", "semilibres" y "sin libertad". Según esta organización estamos entre los primeros.

Al parecer nuestro descenso en el 'ranking' obedece fundamentalmente a tres causas: una legislación cada vez más dura para ejercer la libertad de expresión, la situación de crisis que viven los periodistas y los medios en los que trabajan y la falta de transparencia de la política y de los políticos.

Este termómetro es bastante inexacto, pero marca una cierta tendencia. Al final lo que se desprende de todo ello es que la debilidad económica de los medios y de sus periodistas, frente a un gobierno de mayoría absoluta, genera una presión del poder y un servilismo hacia él que se evidencia en la información que recibimos.

La portavoz de UPD no supo concretarlo y se quedó en el mero titular de Freedom House. Rajoy, al que la prensa le importa lo justo y tres cuartas partes de ella está a sus pies, se la sacó de encima con facilidad.

Hablamos de un derecho fundamental, el de la libertad de prensa, que existe formalmente en nuestro país, como la ley de la dependencia, las becas de educación o la sanidad gratuita y universal. Todas ellas restringidas desde hace un tiempo.

Lejos estamos de que el Gobierno priorice los derechos de los ciudadanos sobre las cada vez más onerosas obligaciones de éstos. Muy lejos de aquella famosa frase del presidente Jefferson que en 1800 dijo preferir "periódicos sin gobierno que gobierno sin periódicos".

http://www.josesanclemente.com/

Periodistes rebutgen que el col·legi professional s’hipotequi

Diversos professionals del periodisme han recorregut contra la decisió del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) d’hipotecar la seu de l’entitat per 300.000 euros.

Recepció de la seu del CPC a Barcelona.

El grup, encapçalat per col·legiats veterans com María Eugenia Ibáñez, Pau Morata, Pepe Baeza, Luis Delgado Fernández de Heredia i Lluís Salom, consideren que la junta de govern del CPC ha vulnerat els estatuts de l’entitat i el Codi Civil de Catalunya, al demanar en una assemblea general extraordinària celebrada el 16 d’abril passat preconstituir un prèstec de 300.000 euros amb la garantia hipotecària de dos pisos de la Rambla de Catalunya de Barcelona que són propietat del CPC.

Salom, secretari d’organització del Sindicat de la Imatge (UPIFC), ha enviat també una denúncia al Departament de Justícia de la Generalitat perquè actuï d’ofici contra “aquesta irregularitat flagrant” i eviti “una befa als drets de les persones col·legiades”.

Els periodistes que han reaccionat contra la hipoteca del CPC es queixen de que l’assemblea extraordinària es convoqués amb dos dies d’antelació i en plena setmana santa. “És --afirmen-- un acte d’opacitat inadmissible”.

També protesten perquè la convocatòria no vingués acompanyada de documentació que permetés apreciar la idoneïtat i necessitat del que es proposa a fi d’atendre l’objectiu de “mecanitzar el quioscos” i és “imprecisa” pel que fa a l’altre objectiu manifestat de “cobrir possibles obligacions de tresoreria, que tampoc es valora ni es justifica”.

La convocatòria de l’assemblea, segons els denunciants, “assenyala erròniament la data de l’acord de la junta de govern un any abans (10 d’abril del 2013), mentre que en el web del CPC ha estat datada un dia abans (9 d’abril del 2014). A més, afegeixen, la convocatòria vulnera els estatuts pel que fa a l’antelació mínima d’un mes de celebració de l’assemblea, perquè va ser tramesa per newsletter amb dos dies d’antelació. Al parer dels denunciants, no es pot aplicar l’excepció d’urgència, "que no consta ni està justificada a la convocatòria i, per tant, no és aplicable”.

Tots aquests fets, segons el recurrents, vulneren els drets garantits pels estatuts col·legials i la legislació general aplicable del Codi Civil de Catalunya.

Fonts del Col·legi de Periodistes han assegurat a e-notícies que els bancs han tallat les línies de crèdit a causa de la crisi. És per això que el CPC ha hagut de recórrer a un préstec amb garantia hipotecària per demanar 300.000 euros necessaris per “qüestions de tresoreria”.

Les mateixes fonts insisteixen que s’està treballant “amb la màxima transparència possible”, que els números estan a disposició de tothom i  que “no hi ha res a amagar”. Subratllen que en l’assemblea “no s’han vulnerat els estatuts”. 

També recorden que l’assemblea es va convocar “quan es va saber que concedien el crèdit”. “El Col·legi no va marcar els terminis ni va posar data a la signatura del crèdit, va ser el Banc Sabadell”, argumenten per justificar el poc marge de temps. Recorden que l’assemblea va aprovar “per majoria” avalar el crèdit amb la seva seu.

El paper del pagament

Albert Sáez

Fa cinc anys, l’editor del 'The New York Times' va provocar un terratrèmol quan va anunciar la mort dels diaris en paper. Aquesta setmana Arthur Ochs Sulzberger Jr. ha explicat al IESE de Nova York que publicaran l’edició en paper mentre ho demanin els lectors. Ni aleshores va anunciar la mort dels diaris ni ara ha profetitzat la supervivència del paper. Els que no volen entendre el que passa en les empreses periodístiques insisteixen en la confusió. El tema és que entre aquestes dues sentències, l’empresa del senyor Sulzberger Jr. ha fet la feina, o sigui, la transició digital: ara té 800.000 subscriptors digitals, 65 milions d’usuaris únics i un conseller delegat que havia dirigit la BBC, Mark Thompson. De manera que ara ja està en disposició de servir als seus clients com li demanin, en paper o als dispositius mòbils. I en els dos casos estan disposats a pagar per la informació que produeix la seva redacció.

Seu central de 'The New York Times'.

Mentre això passava a Nova York, a Madrid el nou director de 'El País' generava la mateixa polseguera que Sulzberger Jr. fa cinc anys en anunciar que no tenia clar que en el futur continuï existint l’edició en paper del diari. El procés sembla que sempre és el mateix, fins que una empresa periodística no s’imagina el futur sense el negoci del paper, no fa la revolució fins a esdevenir plenament digital, o sigui fins a tenir la capacitat de produir informació de pagament que no estigui impresa. Arribats a aquest punt podrà fer en cada moment el que el públic demandi. Aquesta és la lliçó.

http://slownewsblog.com/

Prisa apaga su televisión

José Sanclemente

El apagón televisivo de Prisa está siendo lento y agónico. Tras renunciar a gestionar la Cuatro para integrarse en Mediaset con un porcentaje del 17%, que acaba de reducirse al 13% hace menos de un mes cuando vendió con urgencia un 3,69% por 121 millones de euros; ahora parece que última la venta de Digital Plus a Telefónica (el 56% que ostentaba) por 725 millones de euros. Por el camino cerró CNN Plus y dejó un reguero de pérdidas millonarias en Digital Plus sobre todo por la "guerra del fútbol" con Mediapro.

Prisa, que obtuvo una licencia de pago cuando se privatizaron las televisiones por el Gobierno de Felipe González, será al final el único operador de los grandes canales nacionales que acabará con un balance negativo en su aventura televisiva.

Lo que obtendrá Prisa con esas ventas permite la posibilidad de reducir el 30% de su endeudamiento, que asciende a más de 3.200 millones y que ha sido refinanciado recientemente por 28 bancos y 17 fondos de inversión a los que se les ha garantizado la devolución de los préstamos con el 17% de las acciones del grupo y con una opción sobre el 75% de Santillana. Hace pocas semanas vendió los sellos editoriales a Random House Mondadori por 72 millones.

El que era el mayor grupo de comunicación español bajará varios escalones buscando un saneamiento de sus finanzas que llevará aparejado una disminución de su potencial multimedia.

Jesús de Polanco, el editor fundador de Prisa fallecido hace siete años, me decía que "había que hacerse grandes para que cuando alguien quisiera comerse su grupo por lo menos le costara una indigestión".

El gran error de hacer una opa a Telefónica por la totalidad de las acciones de Sogecable, que se valoraron en 3.870 millones de euros, meses después del fallecimiento de Polanco, fue el origen de esta crisis y el final de la televisión de Prisa.

La menguante Prisa, al contrario de lo que pensaba su editor, se está haciendo pequeña y poco indigesta para casi todos, incluso para enfrentarse al poder y al futuro.

Ahora toca esperar el movimiento de Telefónica con su antigua Imagenio, ahora llamada Movistar TV que se convertirá en casi el exclusivista de los servicios de televisión de pago. Difícil de comérselo.

http://www.josesanclemente.com/

'Plus d’Europe a la télé'

Siscu Baiges

El luxemburguès Jean-Claude Juncker,
cap de llista dels populars europeus.

L'alemany Martin Schulz, cap de llista
dels socialistes europeus.

L’organització francesa Sauvons l’Europe (Salvem Europa) ha posat en marxa una campanya per reclamar que els mitjans de comunicació públics francesos dediquin més espai i interès a les properes eleccions al Parlament Europeu. Ha demanat, especialment, que el debat que tindrà lloc el proper dia 15 entre els cinc líders dels principals grups polítics presents al Parlament Europeu sigui emès per televisions d’àmplia difusió a França i no només a canals alternatius o per internet. La campanya porta el títol de 'Plus d’Europe a la télé' (Més Europa a la tele) i va superar aviat les 10.000 signatures que s’havia posat com a objectiu inicial.

Consideren els responsables d’aquesta entitat que “sense informació i sense debat sobre Europa, no hi ha democràcia europea”. Temen que la manca d’informació i de debat faciliti el creixement de l’abstenció i del populisme. 

Potser és tard per demanar que sorgeixi al nostre país un moviment similar. Però la iniciativa francesa –que no es limita a Sauvons l’Europe, sinó que compta amb el suport d’un bon grapat d’associacions europeistes i progressistes-- demostra que el problema del desinterès i la despreocupació per les eleccions no és exclusiu de casa nostra. 

És, potser, comprensible que molts ciutadans no concedeixin a les eleccions europees la importància que tenen. S’entén que estiguin decebuts del paper d’Europa en els darrers anys o que no creguin que el nou Parlament Europeu pugui influir de forma decisiva en les polítiques que ens continuïn arribant des de Brussel·les.

Però no podem acceptar de cap de les maneres que els nostres mitjans de comunicació públics –espanyols o catalans-- vegin aquestes eleccions com un pols entre el PP i el PSOE o unes primàries de la consulta per la independència de Catalunya. La seva funció és donar a conèixer què s’hi juga en aquesta contesa electoral. Saber què representaria que el futur president de la Comissió Europea sigui el conservador Jean-Claude Juncker o el socialista Martin Schulz.

El debat important no és Miguel Arias Cañete-Elena Valenciano. I menys encara Ramon Tremosa-Javi López. Cal exigir que el debat entre els candidats Schulz-Juncker-Verhofstadt-Bové-Tsipras sigui emès per TVE i TV-3, amb traducció simultània. 

Volem 'plus d’Europe a la télé'.

Tiempo de fusiones

Andreu Farràs

Hace ocho años, los tres diarios de Madrid de talante liberal-conservador vendían en los quioscos españoles un total de 469.072 ejemplares al día, según la OJD. El pasado mes de marzo, la misma Oficina de Justificación de la Difusión certificaba que la suma de las copias vendidas por ‘El Mundo’, ‘Abc’ y ‘La Razón’ llegaba a los 191.665 ejemplares. Esto es, 41.317 diarios menos que los que vendía por sí sola la cabecera de más audiencia de la llamada derecha mediática, ‘El Mundo’ de Pedro J. Ramírez, que en el 2006 registraba una venta al número de 232.982 copias y era, como ahora, el segundo rotativo más leído de España, después de ‘El País’. Entre los tres no llegan a vender ahora ni la mitad de lo que vendían hace solo ocho años.

Este desplome de la demanda de prensa de papel (de derechas y también de izquierdas) y la caída igualmente espectacular de los ingresos publicitarios –de los 2.100 millones del 2007 a los menos de 700 millones del 2013— no han logrado ser resueltos por los ejecutivos empresariales a través de los recortes de las partidas de gastos, que se han cebado esencialmente en los empleos y los salarios de los periodistas y de los trabajadores de los departamentos periféricos de las redacciones. Los MBA han aplicado en sus empresas el mismo ‘austericidio’ de los gobiernos europeos que sus propios diarios critican a través de los artículos editoriales, después de aconsejar a los principales accionistas en los tiempos de vacas gordas que no había ningún problema en endeudarse hasta las cejas, porque, para los 'golden boys', el 'apalancamiento' era entonces 'cool', sobre todo en el sector audiovisual.

A los tres grandes periódicos auto-denominados de “ámbito nacional” que se han mostrado tradicionalmente más cercanos a los postulados ideológicos del Partido Popular y ‘la derecha de toda la vida’ les está llegando de modo irremisible el tiempo de las fusiones. Aun después de la desaparición de ‘La Gaceta’ del integrista grupo Intereconomía, es difícil encontrar expertos que abonen en la actualidad la tesis de que hay suficiente audiencia potencial para mantener con vida tres diarios con lectores con prácticamente el mismo perfil ideológico. Por eso son cada vez más insistentes las informaciones que señalan que diferentes ejecutivos empresariales y sectores del accionariado de los grupos editoriales que controlan a cada uno de estos diarios están estableciendo contactos intermitentes entre ellos para intentar sellar acuerdos estratégicos de gran alcance. En otras palabras, compraventas o fusiones de dos de estos tres rotativos, con todas las combinaciones posibles. De hecho, en otros casos, las fusiones han empezado por los departamentos comerciales y de publicidad y han seguido con la distribución y la impresión. Faltan las redacciones. 

Como en muchos otros sectores económicos, y quizá siguiendo la misma senda que la industria televisiva, en el mundo de la gran prensa (de papel y digital) es probable que la consecuencia final sea la ineludible consolidación de un duopolio de facto. Y no solo en Madrid sino también en otras capitales de la Península con mercados con audiencia potencial y masa crítica suficiente para solo dos marcas como máximo; no tres o cuatro como hasta ahora. La tendencia resulta tan probable como preocupante para los defensores de la pluralidad ideológica, los contrapesos democráticos, la fiscalización de los gobiernos y la libertad de expresión. Cuantos menos medios haya que presionar, subvencionar o amenazar, más libertad de acción tendrán y menos cohibidos se sentirán los poderes institucionales y económicos.
@afarrasc

Qui garanteix la llibertat de premsa?

Albert Sáez

Rotativa del diari  'Journal Sentinel' de Milwaukee.

El 3 de maig se celebra per iniciativa de la Unesco el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. La millor manera de celebrar-lo va ser, sens dubte, poder llegir aquest article de Marc Marginedas, Javier Espinosa i Ricard García Vilanova. Han patit en primera persona la pitjor agressió que pot tenir la llibertat d’expressió en estar segrestats durant mesos a Síria per voler “verificar” el que hi està passant. La llibertat de premsa es juga en aquest grans escenaris i també en la vida quotidiana de tots els informadors, els que estan acreditats a la Casa Blanca però també els que escruten un petit ajuntament. La llibertat d’informació mai està plenament garantida, més aviat està constantment amenaçada. Els fets que són més notícia --els que més interessen i són útils de conèixer per part del públic-- acostumen a ser els que algú no vol que s’expliquin. I el poder dels perjudicats determina la seva capacitat d’impedir-ho.

Un dels requisits de la democràcia, com va explicar Tocqueville, és l’absència de censura. Per això tot règim que es vulgui democràtic ha de garantir el dret a la informació i la llibertat d’expressió en la seva constitució. El debat, per tant, és sobre els mecanismes per fer efectiu aquest dret. En el cas de la informació, el poder polític no pot ser-ne el garant perquè és un dels que més necessitat té d’impedir que es verifiquin determinats fets amb la finalitat de ser publicats. A partir d’aquí, ens mogut tradicionalment en dicotomia entre aquells que consideren que la llibertat de mercat garanteix també la llibertat d’informació i els qui entenen que, com en el cas d’altres drets (salut o educació), cal una intervenció dels poders públics.

La realitat és que cap de les fórmules ha satisfet mai plenament la societat. Quan els diaris tenien moltes vendes (i per tant molts ingressos provinents del públic) van estar sota la sospita de ser populistes. Quan els mitjans de comunicació han tingut molta audiència i, per tant, molts ingressos publicitaris, han estat sota la sospita d’estar al servei dels anunciants. Quan els mitjans han estat propietat de l’Estat, tret de l’excepció de la BBC, han estat sota sospita d’estar controlats políticament. D’acord amb aquesta trajectòria, moltes persones abracen en aquesta època la informació digital perquè la veuen com un exercici d’emancipació. Els fets s’expliquen a la xarxa en boca dels seus protagonistes, dels seus testimonis i dels experts que tenen més credibilitat mesurada pel nombre de visites. Desapareixen, doncs, els filtres (els mitjans) i els narradors (els periodistes) i, de retruc, desapareixen els seus interessos (empresarials, professionals, personals) i els seus condicionants (el favor de poder o la inversió dels anunciants). La informació que deixa de ser una mercaderia, diuen alguns, és més lliure i, per tant, més autèntica.

Aquesta desafecció del públic no hauria de passar per alt ni a les empreses dels mitjans de comunicació ni als professionals de la informació. Atribuir-la, només, a la irrupció de les tecnologies digitals, seria un error. Massa vegades fa la sensació que el públic portava dècades esperant l’oportunitat de deslliurar-se dels mitjans i dels periodistes. Just en la celebració del Dia de la Llibertat de Premsa alguns lectors em van enviar això --la llista del diner públic transferit als mitjans de comunicació privats a Catalunya-- i el més fàcil hauria estat enviar-los aquesta rèplica visceral --la davallada d’Espanya en el rànquing internacional de la llibertat d’informació--.

Com ha explicat abastament Philip Meyer, en el model de negoci dels mitjans tradicionals molt abans que l’audiència o la inversió publicitària, es va perdre la credibilitat, bàsicament per manca de vigilància dels propis professionals, per un error de càlcul del seu valor econòmic per part dels empresaris i per una manca d’alternativa atès que la difusió massiva d’informació era un monopoli dels mitjans i dels professionals.

La mala situació financera de les empreses dels mitjans (en molts casos derivada d’un endeutament excessiu per voler entrar en el negoci audiovisual) no fa més que alimentar la sospita del públic sobre la manca de llibertat a la premsa. La sospita no és necessàriament dolenta sinó que pot actuar d’incentiu. Molts mitjans han entès que la credibilitat és el seu principal valor en l’entorn digital i han intensificat els seus esforços per verificar la informació sense perdre immediatesa. Igualment, com agrada dir a Joan Cañete (responsable de la secció 'Entre tots” a 'El Periódico de Catalunya'), els mitjans estem aprenent també a fer periodisme “amb” els ciutadans, reforçant la cooperació i la transparència.

Ni la llei, ni el mercat, ni l’Estat garanteixen la llibertat de premsa. Només la poden impedir. El públic --llegint informacions contràries a la seva ideologia--, els professionals --refermant el rigor en la verificació-- i les empreses --posant en valor econòmic la seva credibilitat davant el públic, els anunciants i el poder polític-- han de llevar-se cada dia pensant que el dia que perdin aquesta llibertat deixaran d’existir.

http://slownewsblog.com/