Periodistes màrtirs i periodistes porucs

Siscu Baiges

L’any 2016, un total de 74 periodistes van perdre la vida mentre exercien la seva professió, segons Reporters sense Fronteres (RSF). La major part d’ells van ser assassinats. En els darrers 10 anys, RSF calcula que 780 periodistes han estat assassinats degut a la seva professió. Síria és el país on més periodistes han mort mentre treballaven (19) l’any que ara tanquem. El segueixen l’Afganistan, amb 10; Mèxic, amb 9; l’Irak, amb 7 i Iemen, amb 5.

D’aquests 74 periodistes morts el 2015, 57 eren professionals, 9 periodistes-ciutadans i 8 col·laboradors dels mitjans de comunicació. La gran majoria d’ells treballaven al seu propi país. 

A Espanya no ha mort cap periodista aquest darrer any. No tenim màrtirs de la professió. Ningú no es juga la vida físicament a casa nostra per informar sobre l’actualitat política o realitzar reportatges d’investigació. Per sort o per prudència, cap dels periodistes catalans i espanyols que es desplacen a les zones de conflicte han perdut la vida. Fins i tot, hem d’estar contents que els que estaven segrestats hagin estat alliberats pels seus captors. 

No tenim màrtirs però tenim una professió marcada per la por i la submissió als amos dels mitjans i al desig de preservar la nòmina mensual. Els periodistes, aquí, no es juguen la vida físicament però tenen la sensació que se la juguen econòmicament. Si es fessin sondejos per saber el seu grau de satisfacció amb la feina que fan probablement ens deprimiríem. Massa sovint s’anteposen els diners que es reben per ocupar un lloc de treball a l’esperit creatiu i crític.

Empleada d'hotel arregla una habitació.

Parlar de precarietat al sector dels mitjans de comunicació és quedar-se curt. Les condicions laborals de molts periodistes –sobretot els joves, però no només ells-- encaixen millor en la definició d’esclavatge o servitud. L’excusa del “fer currículum” o dels “períodes de pràctiques” no enganya ningú ja. S’explota els professionals com s’abusa de les cambreres de pis als hotels. En ocasions més, fins i tot.

És trist veure companyes i companys que accepten feines ensopides o fan veure que comparteixen ideologies en les quals no creuen per tal de mantenir el lloc de treball.

“A fora molt de fred”, els diuen als que demanen augment de sou. “Pensa que tens fills”, els avisen als que plantegen rebel·lar-se. 

A molts països, els periodistes es juguen la vida. Aquí, ens juguem la dignitat. 

Cal implicar-se i guanyar les dues guerres, encara que faci fred, tinguem fills i cada mes ens arribin els rebuts de llum, l’aigua, el gas o la hipoteca.

Les petjades d'un assassí

Àngel Casas

Quan vaig conèixer Alfons Quintà, a principis dels setanta, no em va semblar pas que dintre seu hi havia un assassí potencial. Feia la fila d’un paio una mica estrafolari, però jo vaig atribuir-ho a la seva condició d’empordanès, ja se sap, tocat per la tramuntana. Érem companys a Ràdio Barcelona. Ell feia un programa cultural titulat 'El dietari' i jo –a part de 'Trotadiscos'– feia en català un programa sobre la nova cançó titulat 'La cançó'. Per cert, res de res d’això que s’ha publicat que va ser l’impulsor del català a Ràdio Barcelona. El pioner va ser Salvador Escamilla, no fotem.

Alfons Quintà, al canal Intereconomia.

Quan em va demanar que deixés TVE, l’anys 83, i que m’incorporés al projecte de TV-3, vaig acceptar il·lusionat. Tampoc aleshores em va semblar detectar senyals de criminalitat. A mesura que passaven els dies, les setmanes, els mesos, vaig anar descobrint un Quintà més complicat i extravagant. Colèric, egocèntric, misogin. Servil amb els de dalt –fins a extrems desconcertants i contradictoris– i dèspota amb els subordinats –fins a límits de crueltat inimaginable–. Va ser aleshores quan va córrer la brama que la seva etapa d’oficial de la marina mercant havia acabat amb deshonor. Intel·ligent i culte, parlava diversos idiomes, el japonès entre ells. Se’l veia acompanyat sovint de noies japoneses. Es deia que com que era dels poquíssims autòctons que a Barcelona parlava japonès, les turistes nipones es passaven el seu telèfon quan venien cap aquí i ell les passejava i “lo que surja”, que diuen els anuncis de contactes. Va ser aleshores quan va aparèixer el Quintà depredador que des del seu altell de jerarca assetjava les subordinades o s’allitava amb una treballadora de la casa, dona d’un dels seus subordinats, Tampoc aleshores vaig sospitar que podia assassinar-les, però sí que qualsevol dia li fotrien la cara nova.

Venut al millor postor

Va ser després del primer programa meu que vam topar, i de valent, per causa del striptease de Christa Leem. Allà em vaig adonar que era una mala persona, un falsari, un venut al millor postor. Tampoc aleshores vaig imaginar que, tot i la maldat que atresorava, un dia ens despertaríem amb la notícia que havia assassinat la doctora Victòria Bertran, que havia compartit amb ell els últims trenta anys. Des d’aquelles dates vàrem deixar, tàcitament, de parlar-nos. El van treure de TV-3 els mateixos que l’havien posat i mai més vaig tenir-hi contacte. I si algun cop ens vam creuar en algun indret tots dos ens vam ignorar.

Quan a la tele van començar a arribar històries surrealistes i vergonyoses de la seva etapa de jutge –el futur assassí jutjant la gent!– vaig tenir el convenciment que ens les havíem tingut amb un boig, amb un ésser covard i menyspreable, però tampoc aleshores vaig arribar a imaginar que cometria un crim.

I quan vaig llegir la notícia de l’assassinat amb nocturnitat i traïdoria de la doctora, d’un tret precís d’aquell malparit, vaig pensar un instant en totes les dones que havia assetjat i/o maltractat i/o menystingut i/o acomiadat per no cedir, i no em vaig notar gens sorprès. Massa tard.

Però quan vaig llegir el tractament inicial que es feia de la notícia apaivagant la cruesa del crim amb l’exhibició de la contradictòria biografia professional de l’assassí, vaig pensar que aquesta professió s’havia begut l’enteniment. Quin periodisme estem fent?

Només per arribar fins aquí he decidit d’implicar-m’hi. Després de donar-hi moltes voltes.

Josep Maria Soler, un home bo

Gabriel Jaraba

A la vida de les persones hi ha petits moments que, mirats amb la perspectiva del temps, semblen decisius. Però quan s’esdevenen no sabem que ho són, i si ho sabéssim no seriem més savis sinò potser més rucs que no pas ho som ara: la vida és un pelegrinatge de destí cert però de recorregut misteriós. Un dels meus petits moments decisius va ser quan fa 51 anys, Josep Maria Soler em va publicar el primer article de la meva vida a 'L’Eco de Sitges'. El senyor Soler es va mirar amb bonhomía aquell noiet de 15 anys amb

Josep Maria Soler, que va ser director de l''Eco de Sitges'.

inquietuds culturals –ell mirava amb bonhomía tothom— i heus aquí el meu articlet imprés, a dues columnes de nou cícers cadascuna. Aleshores jo no sabia que seria periodista i que el meu medi ambient natural seria el plom de linotípies com les del carrer de Bonaire, aquelles màquines màgiques de comunicar quan encara no somiavem amb eines digitals.

El somriure bonhomiós d’en Josep Maria Soler m’ha acompanyat en diversos moments de la meva vida professional. L’he tingut present quan algú deia que per ser periodista calia ser cínic, malgrat l’advertiment de Ryczard Kapuscinski que els cínics no serveixen per a aquest ofici; l’he recordat quan algú ha volgut confondre l’esperit crític amb la mala voluntat, oblidant que no fem de periodistes més que per servir els altres i no a nosaltres mateixos o als interessos particulars d’algú. I he vist reflectida aquesta bonhomía en tots els meus mestres: Josep Maria Cadena, Josep Pernau, Josep Maria Huertas Claveria, Josep Martí Gómez. Amb Josep Maria Soler, els cinc Joseps de la meva vida periodística, tots ells excel·lents en l’art de ser bones persones, un dels més difícils que hi ha. La bondat no és assignatura ni coneixement que formi part de l’ofici, i en aquest món d’espavilats l’ultim que voldria qualsevol ciutadà amb aspiracions d’ésser tingut en compte és ser considerat un home bo; i així ens va a tots en aquesta vida. On vols anar a parar sent una bona persona, si el que cal és ser important o ric?

Josep Maria Soler será recordat, un cop traspassat, com a un home bo. Va tenir la gran fortuna de ser considerat com a tal quan vivia; no hi ha millor sort ni més gran homenatge. Ser una bona persona i servir la teva gent; vet aquí el tan buscat sentit de la vida, ai; en Josep de l’'Eco' va realitzar aquest sentit, conseqüent amb la veritat de l’Evangeli que ell seguía fidelment i de manera exemplar. La composició en plom ha passat, la regla d’or de fer als altres el que vols que et sigui fet no passa.

Un grup d’alumnes de la UAB, animats pel professor i historiador del periodisme català Josep Maria Figueres, tria cada any tres periodistes que han estat excel.lents en la seva professió i els lliura la Ploma d’Or de la UAB, una distinció que té el valor de significar el reconeixement dels estudiants de periodisme als mestres de l’ofici. L’han rebut figures com Baltasar Porcel, Xavier Vinader, Teresa Pàmies, Tomàs Alcoverro o Rosa Maria Calaf. Fa cinc anys vaig proposar la candidatura deI director de l’Eco i els va entusiasmar. El 13 de desembre de 2011 la Ploma d’Or va ser concedida a Josep Maria Soler per la seva exemplar trajectòria periodística. Ell ja no podía recollir-lo personalment però van fer-ho els seus fills i Antoni Sella. La bondat no forma part del currículum de la carrera de periodisme però aquell dia la Universitat Autònoma de Barcelona i la seva Facultat de Ciències de la Comunicació van premiarun periodista que era una bona persona. Amb el premi de la UAB a Josep Maria Soler, la bondat havia entrat al currículum acadèmic. A la vida de les persones hi ha petits moments que, mirats amb la perspectiva del temps, semblen decisius. I tant que ho són.

https://gabrieljaraba.wordpress.com/

Manolo fotografia Roberto

Cristina Palomar

Onze anys i mig després de la trista mort de Manolo S. Urbano, fotògraf col·laborador habitual de l'edició catalana d''El País', el diari continua intentant no pagar-me les seves fotografies d'arxiu que publica molt de tant en tant en edició de paper i a la web. El lamentable contenciós amb aquest diari ve de lluny i és doblement dolorós. Primer, perquè només ha acceptat pagar quan jo els ho he requerit i, segon, perquè el responsable de fotografia a Barcelona és el seu germà. Al rerafons de tot plegat, la vulneració constant dels drets d'autor, com sempre.

No és fàcil explicar-ho, però he decidit fer-ho malgrat tot el dolor

Roberto Bolaño fotografiat per Manolo S. Urbano per a 'El País'.

que aquesta injusta situació em provoca. Com he dit abans, la cosa ve de lluny. Poc després de la seva mort, el juny del 2005, la direcció d''El País' va decidir unilateralment no pagar-me les seves fotografies publicades. Em vaig enterar mesos després i quan vaig tenir prou força per abordar el tema els vaig enviar una carta exigint el pagament com a vídua seva que era i, per tant, hereva universal de tots els seus béns inclosa la seva obra. Em van exigir proves i vaig haver d'adjuntar la documentació notarial que ho certificava. Només així van acceptar pagar-me.

Durant un temps vaig rebre periòdicament una llista de les fotografies publicades que després em pagaven sense problemes. No recordo exactament quant temps va durar això, però un dia de cop i volta van deixar de fer-ho. Quan vaig intentar saber què passava, la resposta va ser que havien decidit deixar de publicar fotos dels col·laboradors per retallar despeses. La resposta, evidentment, va resultar ser mentida. No només em consta que han seguit pagant les fotos d'arxiu als antics col·laboradors, sinó que han continuat publicant fotografies seves. L'última d'elles, la preciosa foto en blanc i negre de l'escriptor Roberto Bolaño que encapçala aquest post i que va sortir el 3 de novembre passat.

Aquesta vegada vaig optar per les xarxes socials per denunciar aquesta situació d'abús. Sorprenentment, al cap de cinc minuts de penjar un tuit remarcant que el diari 'El País' no pagava les fotos de Manolo S. Urbano que publicava vaig rebre una trucada al mòbil de la responsable de la web demanant-me explicacions sense gaire educació. La tensa conversa va donar els seus fruits perquè al cap de pocs dies vaig rebre una relació de 10 fotografies des del 2013. No tinc forma de saber si són realment totes les que s'han publicat al llarg d'aquests anys, però alguns companys de professió em diuen que la xifra supera les 70. Això sense comptar els beneficis que 'El País' hagi pogut obtenir de la venda a tercers de les imatges pròpies que comercialitza a través de la seva web.

La falta de consideració de la direcció catalana d''El País' cap a la seva memòria i cap a mí no acaba aquí. Fa pocs anys, coincidint amb la crisi del rotatiu i el trasllat de la redacció del local de Diputació a Casp, van decidir desfer-se de tot l'arxiu fotogràfic físic per raons d'espai i van contactar amb tots els fotògrafs que havien passat per la casa perquè recollissin els seus negatius. En el cas de l'obra del meu difunt marit, no només no em van avisar sinó que els negatius se'ls va quedar el germà sense tenir-ne cap dret.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

El dret a la informació a Esplugues TV

Francesc Ràfols

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) participa un cop al mes al programa d'Esplugues TV 'Línia de Servei' per parlar de periodisme, comunicació i dret a la informació. Dies enrere vaig tenir el plaer de ser jo el representant de l'SPC en aquest espai. Vam parlar de la polèmica suscitada arran de la votació del Parlament de Catalunya en la qual es rebutjava una moció de la CUP que

David Fernàndez (CUP) davant d'agents antidisturbis
dels Mossos. (Benegre)

reclamava que els Mossos d'Esquadra no poguessin requisar les càmeres de fotografia i vídeo dels informadors que cobrien l'actualitat als carrers i de les assignatures pendents en matèria de comunicació del Govern espanyol recentment constituït després de les darreres eleccions. Aquí teniu la transcripció. 

La conversa també ens va portar a considerar que si quan anem a un restaurant i trobem que ens serveixen malament no hi tornem, perquè seguim consumint els mateixos mitjans de comunicació i no en busquem d'altres quan considerem que no ens informen d'una manera adequada?

https://francescrafols.wordpress.com/

L’esquer, el 'knack', el 'clickbait' i Mònica Terribas

Toni Rodríguez Pujol

Quan jo començava a fer de periodista tenia un excel·lent redactor en cap, en Pere Pascual, que quan l’hi dúiem una peça sempre ens preguntava “i l’esquer, on és?” L’esquer, com si diguéssim, era l'ànima del titular, el pinyol de la notícia. Si no tenies un bon esquer no obries mai la secció.

Anys abans, el 1969, un joveníssima Rosa Maria Sardà triomfava

Mònica Terribas, entre Albert Ortas i Toni Rodríguez, d'Intermèdia.

al desaparegut teatre Windsor de Barcelona amb una obra d’Ann Jellicoe, traduïda per Terenci Moix i dirigida per Ventura Pons, que es deia 'El Knack' o 'qui no té grapa no endrapa'.

La pregunta és: tenir 'knack' és genètic o cultural? És a dir, saber trobar l’esquer periodístic és una qualitat innata o adquirida? Sortosament, se’n pot aprendre. Ho dic amb convicció: al final vaig acabar obrint algunes vegades la secció.

Avui dia, a les redaccions digitals ja no es parla de l’esquer. Ara, malgrat algunes resistències heroiques, aquella tècnica ha anat derivant en una pràctica creixent i perversa que se’n diu “clickbait” que, més o menys, vol dir “pesca clics”. Es tracta de forçar exageradament un titular per aconseguir el major nombre possible de clics i augmentar la visibilitat d’una notícia difosa digitalment. La perversió arribaria fins el punt que determinats redactors, sobretot els més joves, cobressin la feina en funció del nombre de clics obtinguts. 

L’equivalència del 'clikbait' en llenguatge audiovisual seria “l’audiència”. És a dir, el rànquing d’audiències. En definitiva, tal com ens assenyalava la companya Mònica Terribas al nostre darrer InterMèdia Confidencial, la dictadura dels resultats. El “resultadisme” per damunt de tot. La rendibilitat econòmica, encara que sigui efímera, per damunt de la rendibilitat social. L’èxit immediat per sobre de l’èxit basat en la credibilitat i la consistència empresarial i professional. 

La lluita pel mercat mediàtic és dura, cal reconèixer-ho. Alguns mitjans de comunicació aposten més per construir la seva pròpia comunitat de seguidors que no pas per lluitar a camp obert amb la competència. Encara no sabem quina tàctica és millor, però del que no en tenim cap dubte és que l’esquer és tan necessari com inútil si es desprèn de l’ham a la primera estrebada. 

Perquè sense un bon ham i una bona canya no hi ha res a fer. 

Bona pesca!

http://www.intermedia.es/

¿La nueva asociación de diarios españoles?

José Sanclemente

Si todo va como está previsto, el nuevo presidente de los periódicos españoles será un editor de prensa diaria regional. El acuerdo implícito entre los miembros de la AEDE establece un “turno” rotatorio en la presidencia que ahora sería para Javier Moll, presidente del grupo Prensa Ibérica, que publica una quincena de periódicos por toda la geografía nacional. El editor sustituirá a José Luis Sainz, consejero delegado de Prisa, editora de 'El País'.

Lo novedoso del nombramiento de Moll, expresidente del Instituto de Empresa Familiar, es que el máximo cargo de representación

Javier Moll, presidente de Prensa Ibérica.

de los diarios españoles recaería por primera vez en muchos años en el dueño de una empresa periodística y no en los directivos de ellas.

Al parecer el editor Moll ha puesto importantes condiciones para conducir la nave del sector de los impresos que zozobra a marchas forzadas por el descenso de ventas de ejemplares y la continua caída de los ingresos publicitarios. De entrada quiere incorporar al seno de la asociación a los periódicos gratuitos y a los nativos digitales de ámbito nacional sin exclusión. La AEDE debería cambiar sus normas para acoger a los nuevos miembros de pleno derecho y no todos los actuales asociados estarían por la labor. La asociación excluye expresamente en su artículo 3 a todos los medios que no sean impresos y que no sean de pago.

Está claro que un empresario como Javier Moll tiene otra forma de mirar al futuro que no se corresponde con la actuación hasta la fecha de la organización empresarial de los editores de prensa: busca unir a todos los medios para conseguir más fuerza representativa frente a gobierno e instituciones y actuar como verdadero lobi frente a la fiscalidad de la prensa digital, el duopolio televisivo o el reparto publicitario opaco de las campañas gubernamentales, entre otros asuntos.

Sin embargo las diferencias de criterio entre los medios nativos digitales y los impresos acerca de la ley de propiedad intelectual y de la llamada 'tasa Google', pueden ser irreconciliables y dar al traste con la nueva AEDE que persigue el editor. También el debate interno entre los editores de periódicos impresos, unos partidarios de la “ampliación” de la asociación y otros reacios a ella si no se ponen límites, puede impedir el proyecto de Moll.

De no ponerse de acuerdo entre ellos en los próximos días será difícil que los editores de diarios impresos levanten la cabeza para mirar más allá de sus propias limitaciones como sector en crisis que son.

http://www.josesanclemente.com/

#OnSonLesDones.Balanç agredolç

Pepa Badell

Ja fa uns mesos que el grup #onsonlesdones va fent el recompte puntual i mensual de la presència de les dones als espais d’opinió de diferents mitjans de comunicació (premsa impresa i digital, ràdio, televisió) amb un balanç agredolç: és cert que hi ha mitjans que han millorat la ràtio dones/homes, però encara queda molt camí per fer. Mireu l’informe d’octubre de 2016. 

Pel que fa al periodisme les dones hem estat massa acostumades

durant dècades a ser només part de la maquinària comunicativa, però no d’aquella part en què es prenen decisions de veritat, es marca l’agenda informativa, es decideix l’enfoc i la posició del tema… 

Són també molts els factors que influeixen en aquesta infrarrepresentació: les dobles o triples jornades laborals que fem: feina remunerada (però menys), família, cura de malalts, militàncies diverses… Però ara hi ha un factor que és més que evident que cal revertir: la necessitat que canviïn determinades inèrcies a l’hora de demanar a expertes o experts la seva opinió sobre qualsevol tema. Busqueu! Busqueu! Segur que trobareu una dona per parlar de tants i tants temes amb coneixement de causa i opinió pròpia. 

Que no som aproximadament un 50% de les persones que hi ha al món? Que no som majoria de dones les llicenciades/graduades en infinitats de carreres? Que no som….? La llista podria ser molt llarga. Ara, però, la realitat visible sembla ser que, tot i ser la meitat, no tenim prou capacitat o expertesa per opinar (?). I ho dic pensant en tots els àmbits, no només en els mitjans de comunicació que, no oblidem, marquen tendència. Penseu en les reunions a la feina (qualsevol feina), a les direccions de les empreses, institucions, universitats, etc. Queda molt per fer. 

Quina pena! Certament el segles d’història i d’evolució ens han relegat, però també les dones ens hem guanyat unes capacitats innegables i, també, una visió de la vida que és necessari que sigui més públicament compartida. Si habitualment no hi som, si habitualment no s’ens pregunta, si habitualment no opinem, s’està perdent molt de talent. 

Fem-nos visibles i alcem la veu. Sempre amb un somriure i, si més no, amb un comentari irònic que també pot ser una poderosa eina de lluita.

Por qué ya no soy suscriptor de 'El País'

Txerra Cirbián

Hacía tiempo que rumiaba dejar de comprar el diario 'El País', hacía tiempo que lo quería hacer, y al final me he decidido: he cancelado mi suscripción.  

No ha sido una decisión fácil: he sido lector de Elpais.es desde su nacimiento, cuando aún vivía en el País Vasco y aquel diario ofrecía una visión diferente en los años aún negros del inmediato posfranquismo.

Juan Luis Cebrián, Pedro Sánchez y Antonio Caño,
en un acto organizado por 'El País'.

  

Para muchos aspirantes a periodistas, como yo lo era en aquel momento, 'El País' era un referente, el diario en el que nos hubiera gustado trabajar.

  

Durante años, ser fichado por 'El País' era un sueño recurrente. Y si el periodista en cuestión, como era mi caso, se sentía orientado hacia la izquierda, más aún.

Luego, cada uno encuentra su lugar en el mundo periodístico. En mi caso, en 'El Periódico', donde, como en todos los sitios, cuecen habas.

Pero la cuestión es otra. Como lector habitual, como suscriptor, yo seguía leyendo 'El País'. Empecé a tener dudas cuando se produjo el primer despido masivo de periodistas y colaboradores críticos hacia los cambios que se estaban produciendo dentro de la redacción.

Allí dentro había buenos amigos y excelentes periodistas a los que perdía, pero seguí comprando el diario. En otras partes seguí leyendo a Maruja Torres y a Enric González, por citar solo dos nombres. Hace un par de años me pasé al formato digital, a través de Kiosko y Más (en un 'pack' con la revista 'Cinemanía', por cierto). Las ofertas de este tipo abundan, no son muy caras y resultan cómodas.

  

Pero la progresiva deriva conservadora del diario me estaba poniendo de los nervios hacía ya tiempo. Lo de los 'papeles de Panamá' y la reacción furibunda del grupo Prisa hacia quienes informaron de la posible relación de Juan Luis Cebrián con el tema (como la prohibición a sus periodistas de colaborar con La Sexta) ya me pareció que era pasarse de castaño oscuro.

El posicionamiento posterior de 'El País' y la SER hacia las izquierdas del PSOE y los ataques directos a Pedro Sánchez (en 'Salvar al PSOE'), así como la actitud hacia este señor (con el que no comulgo, por cierto), ha sido la excusa perfecta para dejar definitivamente de comprar el diario de Cebrián. Y mira que lo siento, porque sigo siendo lector de otras partes muy interesantes de ese periódico, donde aún queda buena gente, grandes profesionales y algunos amigos. Eso sí, los editoriales de su director, Antonio Caño (¡que se disculpó por carta con los suscriptores!), los va a leer Rita, la bailaora. Editoriales tan poco decentes como la respuesta a las denuncias de Sánchez, y titulado 'Opiniones y presiones'.

¿Y cómo voy a hacer para leer a los colegas que sí me interesan? Pues porque resulta que nuestros periódicos son gratuitos en internet. Lo que el lector paga cada mañana en el quiosco en papel o en digital, lo puede encontrar gratis en la web del mismo diario la noche anterior. Se supone que alguien (¿quizá la publicidad?) lo está pagando. La ventaja es que leo solo lo que quiero. El medio, el diario, la radio o la tele, ha dejado de interesar en su conjunto. Ahora picoteo de aquí y de allá. Ahora bien, si mi actitud es la general, poco futuro les auguro. Veremos.

Rufián, el Pijoaparte y la provocación como herramienta de comunicación

Toni Rodríguez Pujol

El 'Pijoaparte' es el personaje central de la novela 'Últimas tardes con Teresa' del escritor Juan Marsé. Se trata de un joven y atractivo inmigrante andaluz que vive en el Carmelo y se hace pasar por militante obrero antifranquista para seducir a una chica de casa rica, Teresa Serrat, una bella universitaria de izquierdas deseosa de revoluciones, incluida la sexual. Ahora nos hace sonreír, pero en los años sesenta y setenta hacer la revolución sexual era una manera

Gabriel Rufián, diputado de ERC en el Congreso.

muy meritoria y esforzada de hacer la revolución. El problema es que Manolo, el 'Pijoaparte', no era exactamente un revolucionario. Era un ladrón de motos que se hacía pasar por revolucionario para poderse ligar a Teresa. Y no seguimos porqué si la han leído ya saben cómo termina, y si no la han leído, ya va siendo hora. 'Últimas tardes con Teresa' es una obra indispensable para conocer nuestro pasado más reciente.

La obra centra buena parte de su relato en las manifestaciones antifranquistas de Barcelona de los años 1956 y 1957, fue publicada en 1966 y supuso un cierto escándalo. Pero, curiosamente, no fueron los franquistas los más escandalizados. Quienes se lo tomaron más a pecho fueron algunos miembros destacados de la llamada 'Gauche Divine', tertulianos habituales de Bocaccio, sintiéndose aludidos por el despectivo “señoritos de mierda” que el ladrón de motos osó aplicar a los izquierdistas de salón. Tal vez este detalle sea primordial a la hora de descubrir la intención descriptiva que el autor --un hombre de la izquierda libertaria-- oculta más descuidadamente en las páginas de su gran novela.

Es decir, que el 'Pijoaparte' y sobre todo su cronista Juan Marsé, era todo un provocador. ¿Es negativa la provocación? ¿Es insultante? ¿O podría llegar a ser incluso terapéutica?

Gabriel Rufián es un político catalán, nacido en democracia, hijo y nieto de andaluces, criado en el barrio de Fondo de Santa Coloma, de aspecto atractivo, tranquilo y sosegado, que ha hecho de la provocación una herramienta de comunicación. Sus fans se encuentran en el independentismo catalán de izquierdas, donde milita, y en la izquierda española de nueva creación. Sus detractores, en todo el resto del arco ideológico. Rufián es un auténtico revolucionario, en el sentido en el sentido aristotélico de querer cambiar radicalmente el statu quo actual de la política catalana y española. Y evidentemente no es un ladrón de motos disfrazado. Pero comparado con el 'Pijoaparte' --o mejor dicho, con Marsé-- y salvadas las distancias de tiempo y circunstancia, descubrimos que ambos utilizan la técnica de la provocación como herramienta eficiente de comunicación e incluso de expresión artística. Uno la aplica al arte de la literatura y el otro, al arte de la política. Y excuso hacer más paralelismos. Del éxito de Marsé no hay ninguna duda. El éxito de Gabriel Rufián aún es pronto para ser valorado.

En cualquier caso, conviene recordar que eso de las motos es un tema delicado. Si eres un ladrón de motos puedes acabar mal, como el 'Pijoaparte'. Pero si eres un vendedor de motos, conviene que la máquina responda a las expectativas del mercado.

De esa necesidad, los expertos en comunicación sabemos algo.
http://www.intermedia.es/blog-2/

Els nous McCarthy d’avui

Francesc Ràfols

Ahir vaig anar al cine a veure 'Trumbo', la magnífica pel·lícula de Jay Roach sobre les llistes negres de Hollywood, que van començar a aparèixer a finals de la dècada dels quaranta del segle passat impulsades pel senador republicà Joseph McCarthy. Aquest afer ha merescut l’atenció de diversos cineastes i 'Trumbo' no és més que la visió del cas a partir de la biografia escrita per Bruce

Alexander Cook de Dalton Trumbo, un dels guionistes de més

Jesús Cacho, editor de Vozpópuli, durant una conferència.

renom de Hollywood –un dels deu de Hollywood– i que va ser perseguit pel Comitè d’Activitats Antiamericanes. Però, amb ulls d’avui, la caça de bruixes que va patir Trumbo és molt més que això.

'Trumbo' no parla només d’un cas personal concret ni de la situació específica als Estats Units en un moment determinat. Parla de la llibertat per explicar a la gent allò que passa. Parla, en termes d’avui, del dret a la informació, del dret a explicar els fets lliurement, sense persecucions ni ser criminalitzat per fer-ho. És cert que des de llavors el terme «caça de bruixes» s’ha convertit en sinònim d’assetjament a tot tipus de dissidències, però actualment aquest és un monstre que es presenta amb diverses cares. No s’ha d’oblidar que el maccarthisme va comptar amb el suport de diversos i importants mitjans de comunicació i de periodistes, com en aquesta pel·lícula queda ben palès. Ni tampoc que altres mitjans i altres periodistes en van ser víctimes. Georges Clooney ho va explicar molt bé a 'Bona nit i bona sort'.

Si el dret a la informació segueix avui en perill, atacat per tota mena de McCarthys, ¿qui són doncs els McCarthy d’avui? Sense voluntat de ser exhaustiu ni citar-los per ordre de mèrits, en aquesta llista hi trobaríem per exemple el president turc, Recep Tayyip Erdogan. Des de l’intent de cop d’Estat del mes de juliol passat, a Turquia han estat engarjolats 107 periodistes i uns 2.500 han estat despatxats. I l’onada de repressió segueix. A Rússia, un cas paradigmàtic és el de la periodista Anna Polikòvskaia, una veu crítica amb el règim del president Vladimir Putin, de qui el mes passat es van complir deu anys de l’assassinat. A Rússia, l’acció de Putin contra qualsevol dissidència ha estat devastadora. La conxorxa mafiosa-política és extremadament cruenta a l’Amèrica Llatina, especialment al Brasil i, sobretot, a Mèxic, amb xifres d’informadors que han estat segrestats, torturats i assassinats que fan escruixir. I podriem parlar en termes similars de més de mig món, passant per tots els continents, a l’est i a l’oest (Filipines, Macedònia, el Congo…) sense oblidar que als Estats Units hi torna a haver llistes negres. Ho poden explicar periodistes com Amy Goodman i altres que han patit les conseqüències de voler informar sobre la construcció d’un oleoducte a Dakota del Nord de manera que no ha agradat a determinats poders polítics, econòmics, judicials i policials del país.

La 'llei mordassa'

I a casa nostra? La versió hispànica del Comitè d’Activitats Antiamericanes es diu 'llei mordassa', a partir de la qual tothom que parla de qüestions que no interessen a l’establishment és perseguit i fins i tot detingut. Seria difícil jugar el joc de trobar les set diferències entre Joseph McCarthy i el ministre impulsor d’aquesta vergonya democràtica que es diu llei de seguretat ciutadana, Jorge Fernández Díaz. Però ara que Espanya tindrà nou Govern, potser seria el moment que els que no han votat a favor de Mariano Rajoy –sigui per la via del «no» o de l’abstenció– impulsin la derogació d’aquesta esperpèntica 'llei mordassa', un autèntic càncer per al dret a la informació. Esperar que ho faci Rajoy, seria massa esperar. I tot i que la majoria de diputats del PSOE ja s’han empassat una de les seves promeses electorals, ni que sigui per compensar, podrien promoure conjuntament amb la resta de grups la defenestració d’una llei impròpia d’una democràcia madura i d’un estat que respecta el dret a la informació de la ciutadania. Llistes negres a Espanya? No oblidem que just la setmana passada, l’editor de Vozpópuli, Jesús Cacho, va despatxar tres periodistes de la publicació digital. El seu delicte? Voler presentar-se a les eleccions sindicals per representar els seus companys. I no han estat als únics. Això ha passat a diversos punts de l’Estat, també a Catalunya.

'Trumbo' ens mostra que McCarthy segueix cavalcant.

https://francescrafols.wordpress.com/

Estereotips que discriminen

Francesc Ràfols

El pròxim 26 d’octubre se celebra a Barcelona la jornada Periodismes diversos, periodismes transformadors organitzada pel Grup de Comunicació de la Xarxa BCN antirumors de manera conjunta amb l’Ajuntament de Barcelona. Els organitzadors han tingut l’amabilitat de convidar-me a participar en la taula rodona de cloenda, en representació del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que forma part de l’esmentada Xarxa.

L’objectiu de la Jornada –que es realitzarà a l’edifici
HUB Barcelona, a la plaça de les Glòries– és «definir, impulsar i promocionar dinàmiques periodístiques i comunicatives que es connectin, de manera professional i responsable, amb la diversitat sociocultural de la ciutat.» El treball s’articularà al voltant d’un seguit d’activitats (ponències, tallers, experiències d’èxit, exposició…) adreçades a estudiants, mitjans i professionals de la comunicació.

La iniciativa respon a la preocupació que hi ha en diversos àmbits socials en la mala praxis generalitzada en els mitjans de comunicació a l’hora de difondre estereotips discriminatoris en qüestions de gènere, de religions i de diversitat cultural. Al llarg de les diferents activitats i sessions caldrà veure com es poden tractar aquestes qüestions en els mitjans sense caure en la desinformació i la tergiversació de les realitats.

Al final caldrà veure si en el context actual, és possible fer periodisme honest que relati la diversitat cultural, lliure de prejudicis, rumors i estereotips? Què podem fer o que cal transformar per aconseguir-ho? La veritat, és difícil, però es pot fer. La prova és que hi ha gent que ho fa. Són companys i companyes que han de barallar-se amb la indiferència dels mitjans, més interessats en servir els seus interessos econòmics, polítics i empresarials. I probablement on hi ha més opcions per fer-ho sense traves és en els nous mitjans emergents, impulsats per periodistes sense els condicionants que citava.

D’altra banda, això serà més fàcil el dia que hi hagi una regulació que protegeixi el dret a la informació de la ciutadania i els professionals de la informació de les pressions polítiques i econòmiques. Fan falta també periodistes més formats en la necessitat d’informar sense cap mena de prejudicis previs. És necessari també que la societat prengui consciència que no n’hi ha prou en denunciar pràctiques professionals discriminatòries, sinó també allunyar-se dels mitjans que les promouen o que no fan prou per eradicar-les.

Tot això i més, el dimecres 26. Consulteu el programa i inscriviu-vos!

https://francescrafols.wordpress.com/

'Ràdio 4, 40 anys en català'. Autocrònica d’una publicació

Josep M. Adell Bardier

El llibre, amb un subtítol més clarificador, 'Una veu de resistència', és la meva crònica particular i terapèutica de tots els anys de feina i de lluites, d’alegries i patiments dins d’aquesta emissora de ràdio, que ha estat i és, la primera pública de 24 hores en llengua catalana de la història, la primera promoguda des dels estaments polítics i governants. Cal recordar que les que havien existit abans de la dictadura eren totes de caràcter privat i/o cooperatiu. En les pàgines d’aquest llibre he pogut abocar allò que duia dins, tot tractant de pal·liar la gran injustícia que ha patit Ràdio 4 i en conseqüència els seus treballadors.

Una emissora que, si bé fruit de l’oportunisme polític en el moment

inicial de la transició política del país, va saber anar molt més enllà de ser un instrument de conveniència electoralista per captar la societat catalana, per posar-se plenament al seu servei, aprenent i ajudant a aprendre les regles democràtiques de la llibertat.

Malgrat la pertinença i subordinació econòmica a l’organisme estatal RTVE, Ràdio 4 des del primer moment va informar, formar i entretenir des d’un posicionament independent, creant nous formats i entrant en temàtiques mai tractades fins llavors als mitjans de comunicació. Tot sense consignes ni massa pressions –seria innocent creure que no n’hi ha hagut mai–, però amb uns professionals que han sabut estar sempre a l’alçada i en el paper que els correspon.

Tant bon punt iniciats els tràmits de la transició, de la que Ràdio 4 va ser fidel cronista, a finals dels anys 70 els mateixos gestors polítics de Ràdio 4 ja no sabien que fer amb ella i en aquell punt l’emissora va començar a patir un progressiu abandonament i oblit sistemàtic de la major part de les forces polítiques catalanes (no cal dir que les estatals mai no han sabut ben bé que era això d’una emissora que no solament parlava sinó que també pensava en català).

Ràdio 4 va obrir molts camins, va informar abastament d’aquell apassionant procés, a voltes potser sobrevalorat per incomplet o mal tancat. Ràdio 4 ha estat una peça fonamental en el desenvolupament polític, social i democràtic del país i en la creació d’un llenguatge radiofònic del que se li ha volgut sostreure tot rastre i mèrit.

Emissora silenciada

Ràdio 4 ha estat també probablement l’emissora més silenciada i amenaçada de liquidació per part de tots els administradors polítics que l’han gestionada –o com m’agrada dir, encara que sintàcticament no sigui correcte–, de tots els que l’han nogestionada, perquè uns i altres han deixat de fer i han deixat de complir els compromisos que els estaments polítics tenen amb el servei públic, per deixar-la llanguir i abandonar-la a la seva sort.

Els professionals han salvat sempre Ràdio 4 i amb orgull poc dissimulat continuo sentint que formo part d’aquesta munió de gent que l’ha sabut mantenir, malgrat que des del 2007 formo part de la catèrvola de pensionistes que es mira les coses amb una certa distància, esperant que les noves generacions mantinguin la mateixa il·lusió dels que vam participar en la seva posta en marxa. L’orgull d’haver pogut format part d’aquesta colla de professionals que al llarg de quatre dècades han multiplicat els seus esforços per oferir el màxim, amb els mitjans que han hagut de gestionar.

Aquest és l’esperit que em va portar a recollir sobre paper els records i pensaments d’aquests 40 anys d’activitat compartida: Ràdio 4, 40 anys en català. Una veu de resistència. 

Los males del periodismo

José Sanclemente

Últimamente leo muchos artículos de periodistas que intentan explicar lo mal que está el periodismo. Algunos, para teorizar sobre los culpables de este mal, mezclan la situación de crisis de algunos medios de comunicación y de sus empresas editoras con la mala praxis de los periodistas, otros cargan sobre la falta de independencia que unos y otros tienen de los poderes fácticos que atenazan a la información, a saber: los anunciantes y el poder político.

Pocos se atreven a decir, alguno lo hace, que es la gente la que no

sabe valorar los contenidos informativos de calidad y estamos cayendo en una sociedad desinformada o informada parcialmente por canales sucedáneos de los medios de comunicación que se encuentran en las redes sociales. A lo mejor los medios y sus periodistas hace tiempo que ya no tienen el monopolio de la información, ni siquiera el de la mejor información. Eso sería un grave problema. Es como si los médicos ya no fuesen los mejores prescriptores de los tratamientos para una enfermedad y nos pusiéramos en manos de charlatanes y curanderos.

Algún periodista como es el caso de Manuel Rico, director de 'Infolibre', se inmola y reparte la culpa entre todos los colectivos, incluidos los lectores, eso sí, de izquierdas: “¿Cómo hemos llegado hasta aquí? --se pregunta analizando el panorama mediático español-- Pues muy sencillo: somos responsables los editores, directivos de medios y lectores que afirmamos ser de izquierdas, que denunciamos la situación mediática, que nos llenamos la boca con la importancia de la libertad de prensa y que no hemos sabido o querido crear, defender o apoyar medios que reflejen esa visión del mundo (pudiendo hacerlo, claro)”.

Otros como Miguel Mora, de CTXT, nos salvan a los lectores y arremeten contra el 'establishment' de los acomodaticios y endeudados medios y de los nuevos periodistas que han sustituido a los que han sido purgados por incómodos: “Endeudados hasta las cejas y cada vez más alejados de la realidad, muchos de estos medios han otorgado el timón a los periodistas más mediocres y cobardes de sus plantillas, después de desembarazarse de los más incómodos aplicando una reforma laboral bananera. Y hoy aparentan mantener un poder que ya no tienen buscando pinchazos como sea, manipulando noticias y encuestas, emitiendo vídeos de gatitos y masacres, dictando titulares a los reporteros, intoxicando y asustando a las viejas con editoriales indignos de ese género, ocultando en sus portadas informaciones relevantes cuando son incómodas para sus dueños, excluyendo del debate a las firmas más críticas con el sistema, y/o dando voz a prosistas de sonajero y cascabel carentes de conciencia ética y social”.

Un gran periodista, Gumersindo Lafuente, aseveraba en su 'Manifiesto estival sobre el periodismo acomodado' que los males no estaban en los soportes sino en el compromiso con la información veraz y libre: “Y ojalá que el oficio periodístico --dice el impulsor de la Fundación PorCausa-- se dé cuenta de que su salvación no está en los debates estériles sobre el soporte, las redes o la viralidad. Si no hay rigor, originalidad y compromiso, poco interesante queda por salvar de algo tan bello como el periodismo”.

Lo fácil sería concluir que todos tienen razón en los males que asolan a nuestro periodismo y a lo mejor esa es la conclusión a la que llegan ustedes leyéndolos. Estaríamos entonces ante un fallo multiorgánico que los médicos describen como lo más grave a lo que se enfrentan cuando un paciente ingresa en la uci hospitalaria.

Posiblemente en la uci informativa habría que suministrar un tratamiento de independencia al medio y al periodista para evitar que los poderes fácticos siguieran dañando el corazón del periodismo. También sería necesario oxigenar los pulmones para que entrara aire fresco y eliminara los residuos de contaminación informativa interesada. A lo mejor esto bastaría para salvarse, para sobrevivir, pero no para llevar una vida con normalidad.

Para volver a lo que quizá un día fue el periodismo para la sociedad, para interesar a sus ciudadanos y recuperar la credibilidad en los medios y en los periodistas tiene que darse otra condición: el periodismo debe ser capaz de sacudir las conciencias de los ciudadanos.“Si las cosas siguen por este camino --según Monica Bauerlein y Clara Jeffery ('Mother Jones')-- desaparecerán las noticias que revelen algo sustancial acerca de la manera en que funciona el poder. Hace falta tiempo (mucho más del que se puede justificar económicamente) y estabilidad, hacen falta reporteros y editores seguros de que sus trabajos no desaparecerán si no hay grandes beneficios, o si los poderosos se ofenden. A este tipo de periodismo le mueve un deseo de sacudir las conciencias, no de ser rentable únicamente”.  Este puede ser el antídoto definitivo contra los males del periodismo, pero no está al alcance de todos.

http://www.josesanclemente.com/

Les oligarquies, a la compra de mitjans

Siscu Baiges

Reporters sense Fronteres ha difós fa uns dies un informe, titulat 'Mitjans. Les oligarquies van de compres', que posa els pèls de punta als que confien en la funció informativa, pedagògica i objectiva del conjunt de l’oferta comunicativa que arriba als ciutadans. En les seixanta planes d’aquest informe s’analitza qui controla, qui és propietari dels grans mitjans a un seguit de països. No és exhaustiu però indica per on van els trets i, allò que encara és pitjor, per on continuaran anant si algú no posa fre a aquesta deriva. 

L’estudi posa noms i cognoms als amos dels grups multimèdia que dicten les seves directrius als polítics que

governen els diferents països. N’hi ha que es resisteixen. Com Alexis Tsipras que, a Grècia, lluita contra la gran majoria de mitjans que volen descavalcar-lo del poder. D’altres s’avenen a acceptar les instruccions que els dicten els propietaris d’aquests mitjans. En ocasions, polítics i propietaris s’intercanvien favors i negocis. 

Descobrim com hi ha personatges extraordinàriament rics conxavats amb el poder a països dictatorials o amb democràcies febles com la Xina, Rússia o Turquia. Però la mateixa situació la trobem a països de democràcia consolidada com Suïssa o l’Índia. 

L’italià Silvio Berlusconi va ser un dels pioners a dirigir la política des dels mitjans. Li va agradar tant que després va saltar personalment a la política sense renunciar al seu imperi mediàtic. Pel món hi ha un bon grapat de seguidors aplicats del berlusconisme. 

Rousseff i 'O Globo'; Macri i Clarín

La caiguda en desgràcia de Dilma Rousseff cal imputar-la en bona part a les campanyes en contra seva organitzada des dels poderosos grups mediàtics brasilers conservadors, encapçalats per ‘O Globo’. I el mateix es pot dir de l’arribada a la presidència argentina de Mauricio Macri de la mà del grup Clarín. 

Llegir l’informe de RSF ens permet descobrir qui mana als mitjans que assenyalen els polítics per on han d’anar, o a l’inversa traslladen a l’opinió pública les instruccions que els arriben des dels respectius governs, a països com Líban, l’Aràbia Saudí, Egipte, Qatar o Dubai o el Marroc. O com empresaris procedents de camps llunyans a la comunicació van comprant mitjans històrics a França o els Estats Units.

A la part final de 'Mitjans. Les oligarquies van de compres', l’autor es planteja quines són les raons que porten els rics a comprar mitjans de comunicació. No poques vegades els interessa més el poder que dóna el control d’aquests mitjans que els beneficis que en puguin treure. Solen arribar a les redaccions d’aquests mitjans anunciant que no pensen influir en la seva línia editorial. És mentida. Cap d’aquests personatges acceptarà que un mitjà del qual n’és propietari li faci la guitza o posi en perill un negoci en qualsevol àmbit econòmic. 

Que els mitjans de comunicació vagin passant a mans d’uns pocs magnats afebleix el paper de control dels poderosos per part d’uns mitjans que, temps enrere, van ser considerats el ‘quart poder’ després de l’executiu, el legislatiu i el judicial. 

Nadar en aquest mar es fa, per tant, cada cop més difícil pels professionals que volen ser fidels a la defensa de la llibertat d’expressió i de denúncia de les injustícies i corrupcions que abunden a les nostres societats. Però després de llegir l’informe de Reporters sense Fronteres la sensació que et queda és que aquesta batalla és molt desigual. Massa.

#OnSonLesDones

Pepa Badell

Caram! Quin embolic que s’ha muntat amb aquest grup/xarxa @onsonlesdones... El dijous 28 de juliol, la sala d’actes del Col·legi de Periodistes es va omplir de gom a gom de persones que reclamaven més visibilitat, dret a opinar i capacitat de decidir per a les dones. N’hi havia de tots els àmbits: professional, polític, cultural.

L'acte al Col·legi de Periodistes. 

(foto: www.facebook.com/onsonlesdones/

Va ser un èxit total de convocatòria. Es va presentar el manifest i les conclusions d’un estudi embrionari, i encara incomplet, però que ja demostra que les dones no som presents allà on cal ser-hi per crear opinió, marcar agenda informativa i prendre decisions rellevants.

Certament, s’han donat moltes passes, però, encara ens cal ser decisives en molts més àmbits i això és el que han volgut palesar aquestes dones que, tot just, van començar a treballar sobre el tema fa dos mesos. L’èxit de la seva convocatòria i de la seva proposta --que tantes persones hem fet nostra-- evidencia que no cal baixar la guàrdia ni deixar d’insistir-hi.

A partir d’ara s’hauran de fer estudis més sistemàtics i científics, i recollir les moltes anàlisis que ja s’han fet o utilitzar i millorar els cercadors d’expertes que ja existeixen. Ara bé, la prova de foc serà veure com van apareixent més i més dones, més i més expertes en els àmbits de la comunicació des d’una perspectiva multidisciplinar. No oblidem que no només s’opina des de les pàgines d’opinió, sinó des de qualsevol racó on la veu tingui ressò.

Crec que és important que les dones opinem i tinguem una presència real i efectiva als mitjans, i no només perquè estem qualificades per parlar de qualsevol tema i decidir en qualsevol àmbit. Tant o més important és ser conscients que això ens permetrà fer visible la nostra manera de veure el món, la nostra forma de viure la vida, la nostra capacitat de comunicació i per crear xarxes, la nostra visió de l’agenda informativa i l’apropament a una perspectiva de gènere arreu, tan necessària pels segles de retard que portem.

Més informació: 

Blog: #OnSonLesDones

ICD – Cercador d’expertes

Plataforma de expertas

IIGC - Indicador d’Igualtat de Gènere de Catalunya 2005-2015

CE – She Figures 2015

CCOO – Informe sobre la situació laboral de les dones a Catalunya

‘Mundo Diario’, el periódico rebelde

Sebastián Serrano

En julio de hace 40 años, la Transición empezó a tomar cuerpo. Carlos Arias Navarro, el hombre que siete meses atrás había anunciado con lágrimas en los ojos la muerte del dictador, dejó de ser presidente del Gobierno y le sucedió Adolfo Suárez, el encargado de desmontar el régimen que Franco había dejado “atado y bien atado”. Para contar aquel periodo convulso, el año 1976 fue pródigo en nuevos diarios: en abril había aparecido 'Avui', en mayo había sido 'El País' y en octubre sería 'Diario 16'. Son tres medios a los que se les reconoce un papel importante en la transición. Pero junto a ellos, olvidado quizá por su corta vida y su traumático final, debe situarse un periódico singular, irrepetible: 'Mundo Diario'.

El 16 de julio de hace 40 años cumplió 30 uno de los más asiduos

Los dirigentes comunistas Carrillo, Gutiérrez Díaz y López Raimundo
visitan en enero de 1977 la redacción de 'Mundo Diario'
en la avenida Cardenal Reig.

colaboradores de 'La Lamentable', Ángel Sánchez, el periodista que de manera más minuciosa ha contado en Catalunya la transición española y alguien imprescindible para entender 'Mundo Diario'. Por eso se me ha ocurrido que la mejor manera de celebrar hoy su aniversario es sacar del olvido el periódico que, de la mano de un grupo de jóvenes imprudentes, removió las aguas del periodismo barcelonés.

Cuando 'Avui', 'El País' y 'Diario 16' aparecieron, 'Mundo Diario' llevaba cuatro años en la calle, aprovechando las rendijas del régimen para informar sobre un submundo que seguía oculto y conjuntando una redacción que pudo ponerse a funcionar a pleno rendimiento cuando el dictador murió en la cama, acompañado del manto de la virgen del Pilar. Aunque parezca mentira, traducir para el lector los crípticos partes médicos de la agonía de Franco era un servicio que pocos medios se permitían.

El editor del diario era Sebastián Auger, un miembro del Opus Dei con aspiraciones políticas que quería hacerse un hueco en la España que venía. Para ello, compró en 1972 'Diario Femenino', una cabecera que había nacido cuatro años antes bajo el manto de la ley de prensa de Manuel Fraga. Ese mismo año cambió el formato y los contenidos para convertirlo en un medio de información general y se convirtió en 'DF'. Tras dos años de trámites el periódico logró cambiar de nombre en febrero de 1974.

Submarino de libertad

'Mundo Diario' era un submarino de libertad en un océano muy agitado por la tempestad, pero todavía dictatorial. Auger mantuvo como director a Ramón Solanes, un periodista que había alcanzado un cargo directivo en TVE y mantenía buenas relaciones con la autoridad competente, pero entendía lo que estaba pasando y propició que se formara una redacción cohesionada y competente. En el tardofranquismo hubo más diarios, tanto en Madrid como en Barcelona, que intentaron ser portavoces de los nuevos tiempos. Algo que diferenció 'Mundo Diario' de los demás es que, por la propia juventud de la cabecera, no había en su redacción sectores que pusieran trabas.

Muy rápidamente se hizo un hueco porque había informaciones que sólo aparecían en 'Mundo Diario'. Barcelona y su entorno eran entonces una olla en ebullición, donde protestaban los trabajadores en las fábricas, los estudiantes en las facultades y los vecinos en los barrios. Las publicaciones más o menos clandestinas que narraban todo esto se contaban por decenas, pero el medio de información general que en toda España dio mejor cuenta de lo que estaba pasando en esos ámbitos fue 'Mundo Diario'.

Era chocante que el diario de Sebastián Auger, que había sido concejal de Hacienda del alcalde más criticado en los barrios populares de Barcelona, José María de Porcioles, fuera el que con más amplitud informara de los déficit provocados por la especulación urbanística y de las reivindicaciones de quienes peleaban por paliarlos. Pero así era y la principal responsable de ello era otra colaboradora de 'La Lamentable', María Eugenia Ibáñez, periodista de referencia de la información local en Barcelona durante muchos años.

Dar voz a todo el que se moviera sin mirarle la etiqueta también diferenciaba a 'Mundo Diario' de los otros medios que en los últimos años del franquismo y durante la Transición adoptaron una línea editorial progresista. Casi todos ellos concentraron los esfuerzos en el ámbito de la política y trataron menos la actividad social.

En aquella redacción, de la que formé parte desde 1974 hasta 1978, aprendimos entre todos a practicar un periodismo que daba voz a quien tenía algo interesante que decir y ponía en duda las verdades del poder, todo ello dentro de unos límites, que se fueron ensanchando, y frente a los potentes medios que utilizaban a los periodistas para imponer lo que interesaba a los que mandaban. Cuarenta años después, la tensión entre ambos tipos de periodismo sigue ahí.

El altavoz de los hasta entonces silenciados

'Mundo Diario' se distinguía del resto de medios por ser el altavoz de unos sectores sociales hasta entonces silenciados, pero también se tenía que leer para saber qué se estaba cociendo en los pasillos del franquismo o en las catacumbas de la oposición. Ángel Sánchez escribió cada día, antes y después de la muerte de Franco, una sección, la Polémica, en la que hacía un comentario sobre el tema que consideraba más relevante y luego engranaba con minuciosidad de entomólogo párrafos escritos sobre el asunto por varios comentaristas, sobre todo de los diarios de Madrid. Releerlo es aún una guía estupenda para conocer las rencillas que carcomían un régimen decadente y los codazos que se propinaban las élites políticas emergentes. También ayuda mucho a entender todo eso la columna diaria que publicaba Manuel Vázquez Montalbán.

Auger no se conformó con el éxito de 'Mundo Diario' e intentó construir un imperio centrado en Barcelona (donde llegó a poseer cuatro diarios, una revista, una editorial y unos talleres de impresión), que se extendió hacia Madrid y Valladolid. Todo se vino abajo a principios de 1980 y el polvo y los enfrentamientos provocados por el derrumbe han ocultado durante demasiado tiempo aquel diamante en bruto que hace 40 años intentó pulir un grupo de jóvenes periodistas imprudentes, justo cuando Ángel Sánchez cumplió 30 años.

Este articulo, publicado en La Lamentable el 16 de julio del 2016, ha recibido en esta publicación numerosos comentarios de otros antiguos redactores de 'Mundo Diario', como Ángel Sánchez, María Eugenia Ibáñez, Carlos Pastor, Francesc Cusí y Rosa Maria Piñol, así como de Antonio Franco y de Gonzalo Auger, hijo del amo. 

Periodisme ètic i compromès

Joaquim Roglan
Quaranta anys de periodisme passen volant al llibre 'Periodismo en reconstrucción'. Josep Carles Rius l’ha construït amb materials procedents de la seva experiència entre l’acció i la reflexió. Des del seu ingrés a la infanteria de la informació fins als estats majors de la gestió, la direcció i l’empresa. Del desert de la premsa del franquisme al pe­riodisme cibernètic de xarxa social. No és neutral. Però tampoc apocalíptic ni integrat, nostàlgic ni visionari, optimista ni pessimista. D’un realisme de vegades estremidor, el seu relat indaga què passa i què pot passar a lectors i periodistes.

Rius afirma que en la crisi de la premsa hi ha més causes que la recessió econòmica general. Van ser i són internet, les televisions privades, les plataformes digitals i els errors de gestió de grups mediàtics. Això explica la desconfiança i el desinterès entre lectors i la seva premsa. Sense laments ni profecies, la seva tesi és que la suma i la coincidència de circumstàncies i errors comesos va generar una tempesta perfecta que causa un canvi de clima en l’ecosistema comunicatiu. Aporta les proves un professional que ha tingut càrrecs mitjans i directius a 'El Periódico de Catalunya', 'La Vanguardia' i 'Eldiario.es', a banda de degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i professor a la UAB.

Rius descriu aquell segle passat, quan la premsa va aconseguir “el

Josep Carles Rius, durant la presentació del seu llibre
al Col·legi de Periodistes de Catalunya. (foto: Sandra Lázaro)

binomi virtuós” de ser un magnífic negoci que prestava un servei públic a la societat. Quan va ser el quart poder real i decisiu en la construcció de les democràcies. La vocació de servir, influir i participar en l’ avenç de la societat van unir rendibilitat econòmica i social i independència d’altres poders. Tot amb la confiança i un cert vincle emocional dels lectors amb els seus diaris.

Amb internet, els qui pronosticaven la fi de Gutenberg, la recessió i grups mediàtics en territoris borsaris i financers, una part de la premsa va començar a comprometre la seva credibilitat i la seva qualitat democràtica. Encomanada dels valors líquids d’una societat líquida, ara es veu en una crisi ètica de fons. Ja sense el fals mite de l’objectivitat, els lectors exi­geixen veracitat, rigor, fiabilitat i qualitat al marge d’interessos i partidismes. La qüestió és si la professió ha estat a l’altura des que les redaccions van començar a perdre poder, i algunes, a hipotecar la seva independència.

En un paisatge segat de talent a causa de les prejubilacions, de la subproletarització de les noves promocions i la destrucció massiva de llocs de treball, Rius proposa un periodisme afermat en els seus orígens ètics i en noves experiències i mitjans que creïn espais d’independència professional. Quan les màquines de comunicar de butxaca i la informació i l’opinió en espectacles televisats fan la sensació que qualsevol pot ser periodista, l’autor reivindica un periodisme que obri camins de diàleg i trobada entre la ciutadania i la premsa seriosa i honrada. Una aliança entre periodistes i una societat activa amb horitzons ètics i noves fórmules que garanteixin llibertat i recuperin credibilitat. Sense receptes d’autoajuda, 'Pe­riodismo en reconstrucción' aporta molt saber i planteja alguns dubtes. Però, davant el primer dubte: periodisme. Davant el segon:

els clàssics del periodisme. I davant el tercer: més periodisme i millor. No falla.

Article publicat a 'La Vanguardia' el 17 de juny del 2016.