23 ene 2020

David Caminada, el periodista íntegre

Xavier Roca 
Si hagués de sintetitzar el concepte d'amabilitat en una sola persona, probablement li posaria la cara del David Caminada.
Amant de les formes i de les bones maneres, el David era una persona de tracte exquisit, educada, cordial i respectuosa, practicant d'una cortesia que resulta francament rara de trobar avui en dia. No és d'estranyar que aquests valors siguin els que, de manera unànime, estiguin ressaltant aquests dies --amb motiu de la seva mort, del seu assassinat-- els seus amics, els qui han estat els seus companys de feina, els seus alumnes de la universitat. 

La seva pulcritud era patent a primer cop d'ull; sempre impecablement vestit, potser a l'estiu es permetia la llicència de vestir amb camisa de màniga curta i, algun dia, de prescindir de la corbata. Fonamentalment, el David era una persona civilitzada, que paradoxalment -i fatalment- l'atzar ha posat en el camí de la brutalitat, de la irracionalitat més absurda i arbitrària. 

El David era un professional tan culte com modest, poc amic de l'estridència però rigorós i perfeccionista. La seva elegància en el tracte no impedia la convicció apassionada amb què defensava la integritat i la justícia; a la redacció del diari 'Avui' --on va treballar a diverses seccions però sobretot a la d'Internacional, durant molts anys-- era dels pocs que plantaven cara amb fermesa als capricis despòtics d'algun col·laborador confirmat més endavant com un veritable psicòpata. 

A nivell personal, puc donar fe de la seva lleialtat com a amic i de la sincera preocupació amb què s'interessava pels problemes --de salut, laborals-- de la gent a qui apreciava, encara que els divergents camins professionals haguessin fet minvar la freqüència del contacte. Un interès actiu, traduït en dinars i cafès en els quals donava ànims, consells i opinions que trobarem molt a faltar. 

6 comentarios:

  1. No hi ha prou paraules per explicar com ens sentim tots els que vam conèixer el David i vam tenir la sort de compartir-hi un temps, un espai, rialles i feinades. Sort i gràcies que el Xavi n'ha trobat de molt encertades i tendres. Jo només puc enviar tot el suport de què sóc capaç a la Cris. Una abraçada, companya... Saps que ens tens al costat.

    ResponderEliminar
  2. I com escoltava...en un món de bla bla bla ell escoltava físicament. Es una pèrdua irreparable. Que bonic el que has escrit Xavi. Ets molt gran. Rcami...gràcies per tot.

    ResponderEliminar
  3. Molt bonic i molt encertat,Xavi. El Cami era tal com escrius. Elegant, exquisidament educat, sensible, irònic i un, per mi, sobretot, honest i sense pèls a la llengua a l'hora de denunciar (sempre amb formes educadíssimes) els abusos,injustícies i despropòsits a la vida i a la feina. Que molts haguéssim perdut contacte en els darrers anys no ens allunya de la vivència clara i propera del que va ser treballar i compartir tantes hores amb ell dia rere dia. En guardarem un preciós record. Molts petons, Cristina.

    ResponderEliminar
  4. Gràcies, Xavi. Em trec el barret, i no només per les paraules. M'encanta l'expressió i la posa del David en el dibuix!!!! El record més endins!!! Signat, per si no m,identifica com la Marta, Pep Blay

    ResponderEliminar