Quaranta anys del naixement de l''Avui'

Maria Favà Compta

De tot es compleixen ara quaranta anys. El 1976 va ser un any pletòric en què van començar de nou moltes aventures, a més de la famosa Transició. I els que teníem aleshores entre 20 i 30 anys i havíem passat la primera joventut sota el franquisme, ens pensàvem menjar un món que volíem lliure.

Una d’aquestes aventures que va començar el 1976 va ser el diari 'Avui' del qual aquest mes celebrarem els quaranta anys del seu naixement, ja que no podrem celebrar la seva continuïtat. Farem una festa el 25 d’abril amb tots els treballadors que vulguin venir. Però l’'Avui' que recordarem ja no existeix. Va començar a morir a finals de novembre del 2009 i ràpidament va anar perdent

Portada del primer número del diari 'Avui',
 publicat el dia de Sant Jordi del 1976.

l’empenta que li va donar el seu últim director de debò, el Vicent Sanchis, fins a convertir-se en el producte que és ara.

El 1976 el diari va néixer amb una gran il·lusió i amb el suport de milers de compte-partícips. Era el primer diari en català que es publicava des de la guerra incivil. La primera dificultat amb la que ens vam trobar els redactors va ser el lèxic. Anar a l’hemeroteca per aprendre dels diaris dels anys trenta no ens va servir de gaire. Ens va caldre inventar un llenguatge nou per a un temps nou. Aquest és una de les grans contribucions que ha fet el diari i va obrir al camí als altres mitjans en català que van començar després. 

El 1976 no vam fer el millor diari del món. No podíem, no en sabíem més i tampoc teníem els recursos que disposava, per exemple, el diari 'El País' que va tenir un naixement similar però amb unes fades padrines molt riques i poderoses. Els diners dels compte-partícips van durar menys d’un any i a partir d’aquell moment la precarietat va ser la norma. Els que feien d’empresaris tenien molta bona voluntat però tampoc en sabien gaire.

Tots els directors que va tenir el diari asseguren que no es cobrien les despeses amb la publicitat i la venda dels diaris. Suggereixen que la mànega venia de “sectors convergents, d’empresaris convergents”… N’hi ha que relacionen el finançament del diari amb afers tant tèrbols com el 'cas Casinos'. En una ocasió els Mossos van venir a fer un registre al diari i enlloc d’anar al pis que ocupava l’administració i demanar els números, van inspeccionar els calaixos dels redactors on els més cràpules hi tenien una ampolla de Torres 10 anys.

Hi ha diversos testimonis que asseguren que Josep Tarradellas va ajudar l’'Avui' amb els diners que es va trobar a la Caixa de la Diputació. I Jordi Pujol reconeix també obertament haver ajudat a l’'Avui'. M’ho va dir a mi i ho havia confessat anys abans a l’empresari que va dirigir la fallida del diari el 2004. Segons aquest testimoni, Pujol hauria dit que si alguna vegada el tornaven a

Portada d'un 'Avui' del 2004.

tancar a la presó seria per culpa de les coses que havia fet per a l’'Avui'. 

Si l’origen dels diners és obscur, la gestió, o més ben dit, la no gestió empresarial està molt clara. La majoria de testimonis amb responsabilitat al diari confirmen que l’'Avui' no va tenir mai empresa. Els primers promotors eren aficionats, voluntaris, que no van saber muntar una empresa. I els darrers eren enviats des del Palau, feien de corretja de transmissió i paraven la mà. Només Vicenç Villatoro diu que ell sí que va tenir una empresa al davant. El seu empresari va ser Xavier Llobet, de trista memòria per als treballadors, que es va aprofitar més ell de l’'Avui' que l’'Avui' d’ell. Salvant aquesta excepció, ningú va posar la mà a la caixa. Tampoc hi havia massa per birlar.

Doncs malgrat no tenir empresa o potser per això mateix, el diari sempre va tenir fama de convergent i això feia molt mal a la seva credibilitat. Una informació que fos crítica amb l’Ajuntament de Barcelona, encara que estigués ben fonamentada, no es tenia en compte si la publicava l’'Avui' perquè “és un diari de CiU i el que més li interessa és donar canya als socialistes que manen a la Casa Gran”.

El menyspreu del ram

Hi ha un aspecte que no sé si l’entendran els qui no siguin del nostre ram; la discriminació i el menysteniment que vàrem patir des del primer dia tant el diari com els treballadors per part de la resta del sector, i sovint també des de les fonts informatives. Per als companys dels altres diaris, nosaltres érem quasi invisibles, periodistes de segona que no havíem fet prou mèrits per treballar en un diari de primera. La pregunta “on treballes ara?” la sentíem

sovint els redactors de l’'Avui' formulada per companys d’altres mitjans amb els què coincidíem quasi cada dia al Parlament, a l’Ajuntament, a l’Audiència... ens veien però no ens llegien. 

Ja podíem treure primícies, que si no les reproduïa alguna agència, no se n’assabentava la competència. La majoria dels professionals dels altres mitjans no es mirava l’'Avui' perquè considerava que no li podria aportar res. I en el supòsit que trobessin alguna notícia prou interessant com per reproduir-la, sovint no citaven d’on l’havien tret perquè nosaltres, com a font, no donàvem prestigi. Aquest menyspreu ens va fer molt de mal. Al director Vicent Sanchis sempre li va fer molta ràbia aquesta manca d’autoestima dels redactors de l’'Avui'. 

Agustí Pons, que va coordinar les pàgines d’Opinió, explica com molts intel·lectuals van girar la cara a l’'Avui' i en canvi perdien el cul per escriure a 'El País'. L’estat de gràcia inicial, l’èpica del capitalisme popular i del primer diari en català des del 1939, li va durar ben poc i malgrat que va fer seccions molt ben fetes –Cultura, Barcelona, Catalunya...-- mai va tenir la pàtina del prestigi.

Tot i ser considerats de tercera regional, hi havia una ràbia per part d’alguns mitjans, especialment 'El País', que no puc entendre. Si érem tan dolents i comptàvem tan poc, ¿per què aquells àtacs que anaven directes a la nostra línia de flotació? I sovint feien diana.

El menyspreu arriba fins a l’actualitat. En un informe sobre el català als mitjans de comunicació publicat el 2014 a la revista 'Capçalera', que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’'Avui' ni tan sols surt esmentat. Els autors d’aquest informe potser ignoren que l’'Avui' es va inventar el llenguatge periodístic de la segona meitat del segle XX. A la seva redacció comença la polèmica, tan fructífera, sobre el català 'light' i el català 'heavy'. TV-3 i les emissores de la Corporació de Ràdio i Televisió van néixer vuit anys després de l’'Avui' i les versions en català d''El Periódico' i 'La Vanguardia' encara són més joves. 

Però malgrat aquestes misèries, en molts moments vam aconseguir fer un gran diari del què, com a treballadora, em sento molt orgullosa. Les hemeroteques ho certificaran i d’aquí a 40 anys el menyspreu que vàrem patir no tindrà cap importància. La història a vegades posa les coses al seu lloc. El dia 25 d’abril brindarem per a tots els qui van fer possible aquella aventura, aleshores tan romàntica.