En nom del Josep Maria Huertas

Discurs pronunciat per Josep Carles Rius, que va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya del 2007 al 2010, durant l'acte que aquesta institució va celebrar el 27 d'abril en commemoració del 35è aniversari de la seva fundació.

Molt honorable presidenta del Parlament.

Honorable Consellera de Justícia.

Companyes i companys periodistes.

Gràcies, degà, per aquest acte, que, en el meu cas, em permet recordar a l'estimat Josep Maria Huertas Clavería. Abans de res, però, volia mostrar el meu condol per la mort avui de dos periodistes, David Beriaian i Roberto Fraile, assassinats mentre feien un reportatge a Burkina Faso.

Els qui vam acompanyar al Josep Maria en la seva última batalla en

Huertas Clavería surt de la presó Model
el 13 d'abril del 1976.

favor del periodisme érem gent molt diversa. Però es unien dues coses: el respecte pel que ell simbolitzava en la defensa de la llibertat d'expressió en aquest país. I el fet de compartir la concepció del periodisme que el Josep Maria havia exercit al llarg de tota la seva vida: un periodisme independent. Crític amb els poderosos. I compromès amb els dèbils. Profundament lliure, incòmode fins i tot pels seus caps. Un periodisme que reivindicava la bondat i el compromís ètic a l'hora de cercar la veracitat dels fets, de forma honesta, mai neutral davant de la injustícia. Un periodisme basat en el mestratge entre generacions.

Van ser temps molt durs per defensar aquests valors.

I aquí permeteu-me un record per l'Albert Mussons que va ser l'ànima del Col·legi durant quasi 20 anys, fins a la seva sobtada mort el 30 d'octubre del 2007.

I també un record per la Pilar Casanova, que ens va deixar l'any 2016, i que també té un lloc d'honor en la història del Col·legi, i en el cor de tots els que la vam conèixer.

Van ser temps molt durs, deia. El que no sabíem era fins a quin punt serien difícils també dins de la institució. En aquells moments no n'érem prou conscients, ni de la magnitud de la Gran Depressió que venia, ni del que ens estava passant a dins del Col·legi, on vam patir una bel·ligerància sense treva per part d'un sector de la Junta.

No enteníem res: si tots estàvem aquí per defensar el periodisme, per què aquell rebuig al que representava el Josep Maria Huertas?

Crec que la resposta va arribar després, quan vam veure que aquell esperit de confrontació, de segregació del que pensa diferent, es va estendre al conjunt de la societat.

Eren els inicis de la polarització extrema que hem vist en molts llocs i que, ho hem de dir des d'aquesta casa, sovint és atiada per alguns companys periodistes que, com vam veure al Col·legi, tenen una causa que ells creuen superior, i que no els hi importa els mètodes per a conquerir-la. I no ens podem cansar de repetir que mai, mai, el fi justifica els mitjans.

De la mateixa manera que hem de combatre l'obsessió, com nosaltres vam patir, de determinats àmbits polítics per controlar el periodisme, en els mitjans de comunicació i en les institucions de l’ofici.

El Josep Maria Huertas va morir quan només feia onze mesos que era degà, el 4 de març del 2007. I no va poder conèixer aquestes respostes que nosaltres aniríem descobrint amb el temps.

Tampoc va veure l'esclat de la gran crisi econòmica, que, en el cas del periodisme, també era una crisi de confiança. Perquè hi va haver mitjans que s'havien dedicat a servir al poder, en lloc dels ciutadans.

En aquells anys al Col·legi teníem sis prioritats que, al meu entendre, segueixen vigents:

-Preservar la independència i neutralitat del Col·legi. Combatre l'obsessió, com nosaltres vam patir, de determinats àmbits polítics per controlar el periodisme.

-Protegir els llocs de treball, i combatre la precarietat.

-Defensar la dignitat del periodisme. Recordo, per exemple, la solitud que vam sentir quan vam denunciar, amb un excel·lent treball de Jordi Rovira a 'Capçalera', la manipulació dels atemptats de l'11-M. Possiblement, el fet més miserable protagonitzat per periodistes en la nostra democràcia, i que tant mal va fer a les víctimes.

-La tercera prioritat era ajudar a les noves generacions perquè fossin capaces d'informar-se amb qualitat en un univers comunicatiu cada vegada més complex. I per això va néixer el programa de la Premsa a l'Escola.

-També era molt important donar eines als periodistes per poder millorar la nostra formació, el que ha estat una de les millors apostes del Col·legi.

-I, finalment, era essencial preservar els mitjans públics, de l'ús i abús per part del poder polític.

Segueix sent essencial. Com veiem ara, quan els mitjans públics catalans tornen a ser moneda de canvi en unes negociacions per formar Govern. Aquí tenim a representants de dos partits polítics, que estan negociant el nou Govern. Els hi demano que respectin la independència dels professionals dels mitjans públics.

L'experiència del deganat et canvia. Et poses en la pell de milers de companyes i companys. T'obre la mirada, t'obliga a fer un esforç d'empatia i de responsabilitat que fa que, després, res sigui igual.

En el meu cas em vaig convèncer encara més de la necessitat de respectar i cuidar els nostres referents professionals.

I d'implicar-me en la regeneració del periodisme. Ho he intentat amb les classes a la universitat, amb el llibre que vaig escriure... i impulsant la fundació de mitjans independents, que es basin en els valors del diàleg, el reconeixement de l'altre, la concòrdia, la solidaritat, el bé comú, els drets humans...

Visc a prop de la plaça de Josep Maria Huertas Clavería, al Poblenou. Sempre miro aquella placa i penso que el Josep Maria compte amb l'agraïment de la immensa majoria de periodistes de la ciutat de Barcelona, a la que va dedicar bona part de la seva obra...

I de Catalunya: la Generalitat, quan l’any 2017 va poder anular les condemnes del franquisme, el primer certificat que va expedir va ser el del Josep Maria Huertas, que l’Araceli va rebre de mans del conseller Carles Mundó.

Aquets reconeixements ens fa més lleu el record d'aquells temps tan difícils, en els que el Josep Maria no va rebre, per part d'un sector de la Junta del Col·legi, el tracte digne que es mereixia.

I, si em permeteu, per acabar, voldria encoratjar-os a ser valents a l'hora de defensar un periodisme independent, honest i lliure, que representava el Josep Maria Huertas Clavería.

Moltes gràcies!

Pel compromís amb la societat i contra la governamentalització dels mitjans públics

Discurs pronunciat per Joan Brunet, que va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya del 2004 al 2006, durant l'acte que aquesta institució va celebrar el 27 d'abril en commemoració del 35è aniversari de la seva fundació.

Les meves primeres paraules han de ser de felicitació, de record i de reconeixement. De felicitació per aquests 35 anys de vida col·legial i per la tasca que des d’aquesta casa es fa al servei de la nostra professió. Paraules de record i de reconeixement envers les persones que han dedicat temps i esforços en mantenir viu el projecte del Col·legi i que avui, malauradament, ja no es troben entre nosaltres. Record i reconeixement degut, a moltes persones, però que entendreu que personalitzi en els tres degans estats absents (Carles Sentís, Josep Pernau i Josep Ma. Huertas) i d’una manera especial en la que fou la primera degana del Col·legi (la Montserrat Minobis) que va ser, a més, qui em va precedir en el càrrec, de qui tan n’havia d’aprendre i amb qui tantes complicitats vaig establir a l’hora de desplegar el programa de govern que ella va liderar i que a mi em va correspondre completar en els dos anys i escaig que vaig estar al capdavant del Col·legi.

(...) 35 anys de vida col·legial donen molt de sí. I encara més en els

Els participants en l'acte commemoratiu
celebrat el 27 d'abril al Col·legi
de Periodistes. (Foto: Jordi Salinas)

temps convulsos que vivim, que ho són també pels periodistes i pel periodisme. (Per cert, que sobre això en podríem fer un munt de reflexions). Atès, però que se’ns ha demanat brevetat, no hi entraré i em limitaré a fer un balanç succint dels quatre anys de mandat col·legial que sota un mateix projecte encapçalàrem la Montserrat Minobis i jo. Quatre anys que es van veure marcats per una mena de “tempesta perfecta” que havia de trasbalsar l’exercici de la professió i que fins i tot havia de condicionar la vida col·legial, no només dels quatre anys del nostre mandat, sinó que també la dels anys que després varen venir. “Tempesta perfecta” que al meu entendre es va desfermar per la coincidència en el temps de diversos factors dels que solament en destacaré dos.

El primer, la doble crisi, tecnològica i econòmica, que començava a planar sobre les empreses periodístiques i que es va veure agreujada per la crisi econòmica del 2008. Una doble crisi que apuntava cap a unes noves relacions laborals i professionals entre periodistes i empreses –tal com es posà de manifest en el Llibre blanc de la professió--, mentre afloraven noves casuístiques en l’exercici de la professió, amb el rerefons del debat etern sobre qui és i qui no és periodista, sovint més centrat en el des d’on s’exerceix la professió que no pas en el com deontològicament s’exerceix.

El segon, el debat sobre l’Estatut del periodista, reclamat des d’alguns sectors de la professió, però que no comptava amb el suport de la Junta de Govern a l’entendre que, en tot cas, allò que calia protegir no eren tant els drets dels periodistes sinó els drets de la ciutadania a una informació veraç, lliure, de qualitat i independent. Uns drets que l’Estat havia de ser el primer en fer prevaler però que requerien d’un desenvolupament normatiu que els garantís, com també que ho fes amb el dret a la dignitat i a la independència dels periodistes.

Obvio altres fets que durant el mandat col·legial de la Montserrat i meu tingueren a veure amb el moment polític que vivíem. A tall d’exemple i com a dues cares d’una mateixa moneda, citaré el Fòrum de les Cultures del 2004 en el seu anvers, i el 'cas Carmel' en el que el Col·legi quedà situat enmig d’un foc creuat entre administracions i mitjans de comunicació, en el seu revers.

Però tot això ja és història i cal que el Col·legi miri endavant. D’aquí que no voldria acabar aquestes meves paraules sense refermar-me en tres conviccions.

La primera: la vigència del Codi Deontològic del 1992 com a norma de bones pràctiques periodístiques i de compromís amb la societat, i també com a garant de que darrera de cada periodista hi ha un comportament ètic que estableix la diferència amb el periodisme 'low cost', aprofitat sovint per arribistes sense escrúpols.

La segona: el compliment de la Llei de Transparència Informativa, sobretot per part de les administracions públiques, com a garant de l’accés dels periodistes a totes les dades i a tots els documents. Sense transparència, no hi pot haver qualitat d’informació.

La tercera: que cal persistir en la lluita contra la precarietat laboral, també la dels periodistes.

I ara sí, per acabar, davant la creixent governamentalització i instrumentalització dels mitjans de comunicació públics, no em puc estar de reclamar més professió, més professionalitat, més lluita per la llibertat d’expressió i, sobretot, més dret a una informació veraç, de qualitat, plural i independent.

¡Felicitats a la Junta per la iniciativa d’aquest acte que ara estem celebrant i llarga vida al Col·legi!

Moltes gràcies per la vostra atenció.

El col.legi, imprescindible en moments difícils

Discurs pronunciat per Sebastián Serrano, que va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya l'any 2006, durant l'acte que aquesta institució va celebrar el 27 d'abril en commemoració del 35è aniversari de la seva fundació.

Bona tarda, companyes, companys i autoritats.

Vull ser breu, com breu va ser el meu pas pel decanat.

De fet, vaig dubtar de participar en aquest acte. Finalment em vaig decidir perquè, encara que jo no mereixi cap homenatge, sí em venia de gust posar en valor la importància que una institució com el Col·legi té per als periodistes i per a la societat en general. I per recordar els degans que ja no estan amb nosaltres: Josep Maria Huertas, Montse Minobis, Josep Pernau i Carles Sentís.

D'esquerra a dreta, els exdegans Martí, Serrano,
Brunet, Bonet, Alsius i Rius i l'actual degà, Morros,
a l'acte del 27 d'abril.

El Col·legi va nèixer amb la voluntat d'aplegar a tota la professió, que era i continua sent molt diversa. La primera junta va ser un mosaic de formes de viure el periodisme, una mena de junta de conciliació. La diversitat, el debat i fins i tot l’enfrontament apassionat no impideix que la professió pugui tenir i tingui uns postulats compartits que possibilitin la informació més acurada al servei dels ciutadans, l'objectiu que dona sentit al periodisme.

Sobre aquesta plataforma d’unitat, el Col·legi va canalitzar les energies dels seus membres i de molta més gent per aprovar l’any 1992 el Codi deontológic de la professiò, una referència per a la pràctica del bon periodisme, que fa poc més de quatre anys es va actualitzar per adaptar-se a les noves tecnologies.

Ara que vivim temps de veritats alternatives i de postveritats (això que abans deiem mentides) es necessari subratllar la importància del compromís dels professionals amb els principis del Codi. Amb la cerca, humil però ferma, de la veritat.

És cert que la capacitat del Col·legi i del Consell de la Informació per fer que es compleixi el Codi és mes aviat minça davant forces econòmiques i polítiques poderoses. I que la precarietat en les condicions de treball de molts professionals no ajuda.

Però això no fa menys necessari el Col·legi. Al contrari. En moments difícils, una institució com aquesta, dedicada a la dignifícació del periodisme, és imprescindible. Moltes gràcies.

La meitat dels recent graduats en Periodisme no exerceixen la professió

Andreu Farràs

El 49% de les persones que en els darrers anys han obtingut el grau de Periodisme no estan exercint les funcions específiques de la titulació, segons l’informe del 2020 sobre inserció laboral dels graduats publicat per l’Agència per a la Qualitat dels Sistema Universitari de Catalunya (AQU). Aquest percentatge contrasta amb les xifres generals dels graduats a totes les carreres universitàries: vuit de cada 10 llicenciats treballen en funcions específiques de la titulació. Tot i així, en els darrers vint anys, ha augmentat la satisfacció dels recent graduats en Periodisme amb el contingut de la feina que estan realitzant després de la carrera i amb el nivell de la retribució que reben, encara que el sou mitjà sigui inferior al del 2001.

L’informe de la AQU, organisme depenent de la Generalitat, indica

que el 86% dels graduats en Periodisme està ocupat i que d’aquests graduats amb feina el 51% realitza funcions específiques de la titulació, el 38% treballa en funcions universitàries i l’11% en funcions no universitàries.

L’estudi assenyala que en els darrers 20 anys ha augmentat l’índex de qualitat ocupacional (IQO) dels graduats en passar dels 53,3 punts (2001) fins als 62,5 (2020). L’IQO pren valors de 0 a 100 i es construeix a partir de quatre indicadors: contracte, satisfacció amb la feina, retribució i adequació. Com més elevats els valors, millor qualitat ocupacional (major estabilitat, satisfacció, retribució o adequació).

Els nous graduats triguen força més temps en trobar feina que fa 20 anys. Si ara el 12% ha tardat més d’un any en trobar-ne, al 2001 només era l’1,7% dels recent llicenciats. Potser sigui aquesta una de les raons per les quals si al 2001 set de cada deu llicenciats de Periodisme repetiria la titulació, el 2020 son poc més de la meitat els que ho farien.

Pel que fa a les condicions laborals dels que estan ocupats, el 76% té contracte a temps complet, una mica menys que al 2001 (78%), però la mitjana del sou brut mensual que es cobra és significativament inferior respecte a vint anys enrere; 1.646 euros bruts al mes ara i 1.822 euros bruts al mes el 2001. Sensiblement inferior a la mitjana de totes les facultats. Segons l’AQU, el 51% dels recent graduats en totes les carreres universitàries amb ocupació cobren més de 2.000 euros bruts al mes. En el cas del enginyers, la proporció s'enfila al 81%.

Entre els graduats en Periodisme, han crescut el nombre de contractes fixos o indefinits (del 48% del 2001 al 55%) i també els que treballen sense contracte, tot i que son percentatges baixos (de l’1,2% al 3,8%).

L’ocupació dels recent graduats s’ha 'descentralitzat' lleugerament i en aquests vint anys s’ha incrementat el nombre de recent graduats que han trobat feina fora de la circumscripció de Barcelona. A les comarques de Tarragona s’ha triplicat el percentatge (de 2% a 6%) i duplicat a Girona (2% a 4%). A Lleida es manté en el 2%.

Menys sous i més contents

Tot i que les condicions laborals no han millorat, els joves graduats se senten més satisfets amb el contingut de les seves feines, amb les perspectives de millora, amb les retribucions i, en general, amb les feines que tenen en l’actualitat. Una satisfacció que no es reflecteix tant a l’hora d’avaluar la formació que han rebut a les aules, sobretot pel que fa a les competències específiques que han rebut en la seva formació tant teòrica com pràctica. Pot ser un dels motius que expliquin que en vint anys hagi augmentat el nombre de graduats que continuen la seva formació a través de cursos especialitzats, màsters, postgraus o un altre grau. El 2001 ho feia el 59% dels enquestats i ara ho fa el 73%.

Destaca l’increment del percentatge d’estudiants de Periodisme que durant la carrera han compatibilitzat els estudis amb alguna feina. Així, si el 2001 més de la meitat dels alumnes estudiava a temps complet (55%), el 2020 ho feia menys de dos de cada cinc (38%). ¿Hi tindrà alguna cosa a veure l’augment escandalós del preu de les matrícules universitàries en aquestes dècades? I la recessió econòmica del 2008?

A la carrera de Periodisme –com en moltes altres— es manté la proporció de dos terços de dones estudiants i un terç d’homes en els darrers 20 anys. I creix sensiblement el percentatge de graduats nous amb un o dos dels progenitors amb estudis superiors. Si al 2008 eren el 43%, el 2020 eren el 55% (no hi ha dades del 2001).

Per a realitzar el seu informe sobre els graduats de Periodisme, l’AQU va enquestar antics alumnes de les universitats Autònoma de Barcelona, Pompeu Fabra, Ramon Llull, de Girona, Rovira i Virgili, de Vic, Internacional de Catalunya i Abat Oliba. Tanmateix, només s’han publicat els resultats de les tres primeres institucions, perquè les altres no tenien suficients enquestats i, per tant, l’error mostral era massa alt.

L’any passat es van matricular 3.012 alumnes a les diferents facultats catalanes, segons la Secretaria d’Universitats i Recerca de la Generalitat. El curs 2000-01 en van ser 2.312. L’increment de les matrícules durant el que portem del segle XXI ha estat del 30%. L’any en què es van aconseguir més matriculats va ser el 2013 amb un total de 3.294. Des de llavors hi ha hagut un progressiu decreixement. Actualment ja no s’estudia únicament la carrera de periodisme, sinó un grau que molts cops està compartit amb una altra matèria: Periodisme i Ciències Polítiques, Periodisme i Comunicació Corporativa, Periodisme i Comunicació Audiovisual, Periodisme i Publicitat, i Relacions Públiques i Màrqueting, etc.

Els resultats de les enquestes i de les matriculacions, així com el panorama professional i laboral dels treballadors dels mitjans i gabinets de comunicació fan plantejar-se diferents preguntes sobre la carrera de Periodisme. Algunes d’elles poden ser: té sentit matricular més de 3.000 alumnes en vuit facultats universitàries en una carrera professional que absorbeix laboralment només a la meitat dels seus graduats? Estan prou adaptats els programes acadèmics a les necessitats professionals dels nous mitjans de comunicació si els recent graduats es mostren poc satisfets o insatisfets pel nivell i la utilitat de les formacions teòrica i pràctica que se’ls ofereix a la facultat?

Pagar por leer: el reto de la prensa para sobrevivir

Gabriel Jaraba

Los cambios en el consumo de la información están obligando a las empresas periodísticas a explorar nuevas formas de negocio que han de transformar tanto el producto como su relación con el público. No es la primera vez que pasa: hasta que no se consolidó el medio de comunicación como soporte publicitario rentable y útil, la información no se convirtió en el enorme fenómeno social del siglo XX, junto al cine y la música grabada. Pero al mundo de la información no le gusta verse unido al de la publicidad, como si fuesen dos gemelos pegados por la espalda, y se empeña en ignorar que el destino de ambos los vincula más de lo que parece.

La inserción publicitaria en un medio es, de hecho, una anomalía

comercial. En los mercados la gente paga por algo que tiene interés en consumir o utilizar. La oferta y la demanda se basan, pues, en el interés que despierta el producto. Este interés, como bien saben los publicitarios, se puede suscitar, incrementar, y si es necesario, crear de manera más o menos artificiosa. Pero nadie “compra” anuncios, no se paga directamente por la publicidad, por más que los mensajes que esta vehicule interesen; y de hecho, interesan mucho.

La publicidad siempre es vehiculada por algún otro motivo, por el cual sí que se paga. Es el contenido, informativo o de entretenimiento, del medio de comunicación lo que vehicula el interés y la motivación del público que lo consume, provocando que se fije la atención en él, a lo que se añade luego el desplazamiento de la atención al mensaje publicitario vehiculado. Una valla publicitaria de carretera no tiene otro valor comunicativo que el potencial de servir de soporte a un contenido. Los medios, en cambio, venden la atención que suscitan sus contenidos, que se convierte en comercializable cuando finalmente ha sido desplazada hacia la publicidad vehiculada.

Si no entendemos esto, no entenderemos la crisis del negocio informativo. Lo que está pasando es que la publicidad abandona los medios informativos para buscar medios que hagan de manera más eficiente su papel de mediador de la publicidad: abandonan el producto hasta ahora motivador de la atención, que queda entregado a su capacidad de crear interés por sí solo. Queda al descubierto la catástrofe: el abandono de la publicidad hace inviable el medio que no es capaz de financiarse autónomamente como producto; no se paga la cantidad necesaria para que se mantenga y hace falta la aportación complementaria de la publicidad. Y este abandono es consecuencia de la pérdida de interés del medio por el público, sea esta pérdida producto del propio contenido, del formato o de circunstancias debidas a terceras causas.

La cadena de producción de valor comunicativo

Así queda fortalecido el valor del contenido del medio de comunicación en el tejido oferta-demanda: el contenido del medio y el formato que lo expresa son el elemento primario del proceso de atracción de la atención en la cadena de producción de valor comunicativo. Y de esta manera podemos volver a poner las cosas en su sitio en vez de perdernos en disquisiciones.

¿Y el atractivo de las marcas, los anuncios, por sí mismos? Las marcas tienen un prestigio, pero no explican una historia. Para que haya verdadera comunicación a partir del contenido es necesario que este hecho de comunicación explique una historia. Por eso se hacen spots en la televisión y se connotan valores con las marcas asociándolas a eslóganes. El complejo de significados y valores que implica la marca más popular y prestigiosa del mundo, Coca-Cola, necesita ser explicado, pero sólo puede serlo mediante un “hype” ultraabstracto: “The real thing” (que no es lo mismo, ni de lejos, que “la chispa de la vida”).

Los medios de comunicación comunican historias, y si no es así no se suscita la intensidad necesaria para que la cadena de valor del contenido del medio de comunicación entre en funcionamiento.

La primacía del contenido informativo sobre el publicitario no es debido, pues, a las razones que se han formulado desde el elitismo o el gremialismo; se explica estrictamente en términos comunicacionales. Pero no sólo es importante el primer movimiento de la cadena de valor del contenido: es necesario que se produzca el último, que es pagar por este contenido. Sin el pago final, la cadena no es operativa porque se frustra. Es duro, pero real: en comunicación aquello por lo cual no se paga no vale nada. Lo ha demostrado el fracaso de los diarios gratuitos (con matices importantes) y lo está demostrando Internet. Siempre hay un pago a cambio, sea directamente en dinero o bien indirectamente, en atención, enfocada hacia una cosa por la cual alguien ha pagado.

No hay medios gratuitos, de un modo o de otro se han de pagar, incluso cuando sus gestores asumen la insuficiencia y la cargan al déficit aceptado o a la aportación de esfuerzo humano en horas de trabajo o deficiencia en el cobro del trabajo. En los inicios de la web 2.0, la utopía del desarrollo de internet generó una cultura de red que confiaba en un intercambio igualitario y gratuito como expresión del potencial democratizador de las redes y la aproximación de la información a los intereses de los lectores (el llamado periodismo ciudadano). Hoy, quienes un día optamos decididamente por la utopía ilustrada de Internet y lo seguimos haciendo hemos de reconocer que la información de calidad y realizada de manera profesional, imprescindible para la comunicación democratizadora ha de hallar nuevas formes de financiación pero no prescindir de ella.

La información no sólo cuesta dinero, sino que no es barata de producir. Y vemos que las empresas intentan inventar contenidos que susciten interés como los informativos, pero se lo montan rehuyendo la inversión de esfuerzo, ingenio y dinero que la información de calidad implica. Mientras tanto, unos ofrecen pseudoinformaciones baratas y otros establecen muros de pago. Pocos parecen ser consecuentes con la realidad: la información es cara si queremos que merezca el interés y la atención del público.

No es un problema de tecnología, sino mucho más sencillo: pagar por leer sólo se justifica cuando el cliente decide que vale la pena. Exactamente la misma situación que los diarios vivieron, hace unas cuantas décadas, cuando hubieron de pasar de la prensa de avisos útiles, folletines populares y curiosidades diversas al periodismo moderno constituido por informaciones sólidas y comprobadas, contenidos sociopolíticos de referencia y reporterismo ambicioso.

Artículo publicado originalmente en 'Catalunya Plural'.