Discurs pronunciat per Josep Carles Rius, que va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya del 2007 al 2010, durant l'acte que aquesta institució va celebrar el 27 d'abril en commemoració del 35è aniversari de la seva fundació.
Molt honorable presidenta del Parlament.
Honorable Consellera de Justícia.
Companyes i companys periodistes.
Gràcies, degà, per aquest acte, que, en el meu cas, em permet recordar a l'estimat Josep Maria Huertas Clavería. Abans de res, però, volia mostrar el meu condol per la mort avui de dos periodistes, David Beriaian i Roberto Fraile, assassinats mentre feien un reportatge a Burkina Faso.
Els qui vam acompanyar al Josep Maria en la seva última batalla en
favor del periodisme érem gent molt diversa. Però es unien dues coses: el respecte pel que ell simbolitzava en la defensa de la llibertat d'expressió en aquest país. I el fet de compartir la concepció del periodisme que el Josep Maria havia exercit al llarg de tota la seva vida: un periodisme independent. Crític amb els poderosos. I compromès amb els dèbils. Profundament lliure, incòmode fins i tot pels seus caps. Un periodisme que reivindicava la bondat i el compromís ètic a l'hora de cercar la veracitat dels fets, de forma honesta, mai neutral davant de la injustícia. Un periodisme basat en el mestratge entre generacions.
Huertas Clavería surt de la presó Model el 13 d'abril del 1976. |
favor del periodisme érem gent molt diversa. Però es unien dues coses: el respecte pel que ell simbolitzava en la defensa de la llibertat d'expressió en aquest país. I el fet de compartir la concepció del periodisme que el Josep Maria havia exercit al llarg de tota la seva vida: un periodisme independent. Crític amb els poderosos. I compromès amb els dèbils. Profundament lliure, incòmode fins i tot pels seus caps. Un periodisme que reivindicava la bondat i el compromís ètic a l'hora de cercar la veracitat dels fets, de forma honesta, mai neutral davant de la injustícia. Un periodisme basat en el mestratge entre generacions.
Van ser temps molt durs per defensar aquests valors.
I aquí permeteu-me un record per l'Albert Mussons que va ser l'ànima del Col·legi durant quasi 20 anys, fins a la seva sobtada mort el 30 d'octubre del 2007.
I també un record per la Pilar Casanova, que ens va deixar l'any 2016, i que també té un lloc d'honor en la història del Col·legi, i en el cor de tots els que la vam conèixer.
Van ser temps molt durs, deia. El que no sabíem era fins a quin punt serien difícils també dins de la institució. En aquells moments no n'érem prou conscients, ni de la magnitud de la Gran Depressió que venia, ni del que ens estava passant a dins del Col·legi, on vam patir una bel·ligerància sense treva per part d'un sector de la Junta.
No enteníem res: si tots estàvem aquí per defensar el periodisme, per què aquell rebuig al que representava el Josep Maria Huertas?
Crec que la resposta va arribar després, quan vam veure que aquell esperit de confrontació, de segregació del que pensa diferent, es va estendre al conjunt de la societat.
Eren els inicis de la polarització extrema que hem vist en molts llocs i que, ho hem de dir des d'aquesta casa, sovint és atiada per alguns companys periodistes que, com vam veure al Col·legi, tenen una causa que ells creuen superior, i que no els hi importa els mètodes per a conquerir-la. I no ens podem cansar de repetir que mai, mai, el fi justifica els mitjans.
De la mateixa manera que hem de combatre l'obsessió, com nosaltres vam patir, de determinats àmbits polítics per controlar el periodisme, en els mitjans de comunicació i en les institucions de l’ofici.
El Josep Maria Huertas va morir quan només feia onze mesos que era degà, el 4 de març del 2007. I no va poder conèixer aquestes respostes que nosaltres aniríem descobrint amb el temps.
Tampoc va veure l'esclat de la gran crisi econòmica, que, en el cas del periodisme, també era una crisi de confiança. Perquè hi va haver mitjans que s'havien dedicat a servir al poder, en lloc dels ciutadans.
En aquells anys al Col·legi teníem sis prioritats que, al meu entendre, segueixen vigents:
-Preservar la independència i neutralitat del Col·legi. Combatre l'obsessió, com nosaltres vam patir, de determinats àmbits polítics per controlar el periodisme.
-Protegir els llocs de treball, i combatre la precarietat.
-Defensar la dignitat del periodisme. Recordo, per exemple, la solitud que vam sentir quan vam denunciar, amb un excel·lent treball de Jordi Rovira a 'Capçalera', la manipulació dels atemptats de l'11-M. Possiblement, el fet més miserable protagonitzat per periodistes en la nostra democràcia, i que tant mal va fer a les víctimes.
-La tercera prioritat era ajudar a les noves generacions perquè fossin capaces d'informar-se amb qualitat en un univers comunicatiu cada vegada més complex. I per això va néixer el programa de la Premsa a l'Escola.
-També era molt important donar eines als periodistes per poder millorar la nostra formació, el que ha estat una de les millors apostes del Col·legi.
-I, finalment, era essencial preservar els mitjans públics, de l'ús i abús per part del poder polític.
Segueix sent essencial. Com veiem ara, quan els mitjans públics catalans tornen a ser moneda de canvi en unes negociacions per formar Govern. Aquí tenim a representants de dos partits polítics, que estan negociant el nou Govern. Els hi demano que respectin la independència dels professionals dels mitjans públics.
L'experiència del deganat et canvia. Et poses en la pell de milers de companyes i companys. T'obre la mirada, t'obliga a fer un esforç d'empatia i de responsabilitat que fa que, després, res sigui igual.
En el meu cas em vaig convèncer encara més de la necessitat de respectar i cuidar els nostres referents professionals.
I d'implicar-me en la regeneració del periodisme. Ho he intentat amb les classes a la universitat, amb el llibre que vaig escriure... i impulsant la fundació de mitjans independents, que es basin en els valors del diàleg, el reconeixement de l'altre, la concòrdia, la solidaritat, el bé comú, els drets humans...
Visc a prop de la plaça de Josep Maria Huertas Clavería, al Poblenou. Sempre miro aquella placa i penso que el Josep Maria compte amb l'agraïment de la immensa majoria de periodistes de la ciutat de Barcelona, a la que va dedicar bona part de la seva obra...
I de Catalunya: la Generalitat, quan l’any 2017 va poder anular les condemnes del franquisme, el primer certificat que va expedir va ser el del Josep Maria Huertas, que l’Araceli va rebre de mans del conseller Carles Mundó.
Aquets reconeixements ens fa més lleu el record d'aquells temps tan difícils, en els que el Josep Maria no va rebre, per part d'un sector de la Junta del Col·legi, el tracte digne que es mereixia.
I, si em permeteu, per acabar, voldria encoratjar-os a ser valents a l'hora de defensar un periodisme independent, honest i lliure, que representava el Josep Maria Huertas Clavería.
Moltes gràcies!